Indis a l’Argentina?

Molts catalans, i també molts argentins, conceben l’Argentina com un país format fonamentalment per població d’origen europeu o bé mestissa, els criolls. Però, en realitat, a l’Argentina hi ha també comunitats ameríndies. Tot just representen un 2,38% de la població total. Tanmateix, no som tan lluny del 2,8% de Veneçuela, del 3,4% de Colòmbia o del 0,4% del Brasil (encara que sí del 41% de Guatemala o del 62,2% de Bolívia), i ben segur que som conscients que en tots aquests països hi ha comunitats ameríndies. Què passa, doncs, amb els indis argentins?

És cert que els catalans d’origen argentí amb els quals ens hem pogut relacionar són d’ascendència europea (italiana, polonesa, basca, ucraïnesa…); que no és freqüent trobar a Catalunya indígenes argentins. Però tampoc són els brasilers de l’Amazònia els qui emigren cap a Europa precisament i, tanmateix, sabem de l’existència de poblacions ameríndies en aquest país. A tall d’il·lustració de l’extensió d’aquesta idea, si cerqueu a Google ‘indis a l’Argentina’, trobareu a les cerques relacionades la proposta ‘per què no hi ha indígenes a l’Argentina’, una pregunta que s’han formulat nombrosos internautes, segons que es pot deduir.

Sigui com sigui, a l’Argentina encara es parlen unes quantes llengües ameríndies. A l’Atlas of the World’s Languages in Danger, de la UNESCO, hi figuren divuit llengües indígenes, quatre de les quals ja estan extingides, i tan sols tres se situen en el nivell més baix d’amenaça: el pilagà, el guaraní bolivià i el wichí.

En una estada de recerca a l’Argentina l’estiu passat, vaig tenir l’oportunitat de visitar el Chaco, la regió de El Impenetrable. Concretament, vaig ser a Sauzalito, una població de majoria wichí. Coneguts també com a matacos, un terme despectiu quítxua que fa referència a una espècie d’armadillo, els wichís es troben a les províncies argentines del Chaco, Salta i Formosa, i en zones properes de Bolívia. Són uns 50.000 a l’Argentina. Després de segles de persecucions i massacres, de pèrdua de les millors terres, d’intents d’aculturació, la comunitat wichí continua parlant i transmetent la seva llengua en un percentatge elevadíssim, per sobre del 90%. Tot just ara comença a detectar-se un cert relaxament per part d’alguns joves, que tendeixen a fer servir més el castellà. La vitalitat de la seva llengua els distingeix de les altres comunitats ameríndies del Chaco, qom i moqoy, i d’altres zones de l’Argentina.

El wichí havia estat sempre absent a l’escola, on l’única llengua emprada era l’espanyol. Això implicava un fracàs escolar majoritari dels infants wichí, que arribaven a l’escola sense saber parlar castellà. Molts anaven passant cursos copiant o dibuixant frases sense entendre-les; memoritzant respostes sense saber què volien dir. Des de fa uns deu anys, es va introduint el wichí, i altres llengües ameríndies, a les escoles del Chaco, gràcies a l’establiment en aquesta regió d’una seu del Centre d’Investigació i Formació per a la Modalitat Aborigen (CIFMA), un institut terciari que al començament formava joves amerindis per obtenir el títol d’auxiliar docent aborigen (ADA) i actualment el de professor intercultural bilingüe. El primer ha de formar parella pedagògica amb un mestre no amerindi; el segon pot fer classe en solitari.

La introducció del wichí a les escoles no és una tasca fàcil. S’han d’anar creant materials pedagògics, amb una ortografia fixada no fa gaires anys. El que fa més difícil la tasca d’introduir el wichí a l’escola, però, són les actituds dels mestres no indígenes, molts dels quals no veuen amb bons ulls la presència dels docents wichís, especialment dels mestres i professors titulats, que poden estar sols a l’aula. Consideren molt més efectiva la fórmula de la parella pedagògica, en la qual el docent wichí sol ser vist únicament com a traductor i té un paper clarament subsidiari. La Virginia Unamuno, l’amiga i col·lega que em va acollir en aquesta estada, acompanya els mestres d’algunes escoles en aquest procés d’introducció de la llengua dels alumnes a les aules, i sovint es troba que ha de fer front a actituds clarament racistes i despectives cap als mestres wichís i la seva feina, i també cap a la tasca del CIFMA. Cal dir, però, que joves wichí titulats expliquen que el pas per aquesta institució els ha permès de superar l’actitud de subordinació, dignificar la pròpia imatge i sentir-se apoderats.

A Catalunya, es dóna suport a aquesta introducció del wichí i altres llengües de la zona a l’escola. Amb la Virginia Unamuno –que va viure una colla d’anys a Catalunya– com a enllaç, diverses institucions o entitats catalanes (l’Institut d’Estudis Catalans, el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades…) han col·laborat principalment en la creació de materials pedagògics. A la paret d’una aula d’una escola que vaig visitar hi havia aquest cartell, on es pot veure el logotip de la Càtedra Unesco de Diversitat Lingüística i Cultural del IEC, ja que aquest organisme va establir un projecte de cooperació amb una entitat argentina, anomenat ‘Sabers escolars des de la llengua i la cultura wichí’ (2013-2014), amb la finalitat de publicar materials didàctics en wichí.

També és una mostra d’aquesta col·laboració el documental que va guanyar el V Concurs d'(auto)biografies lingüístiques que organitza el GELA: Josefa Ballena: una veu wichí.

Tot plegat s’esdevé en un context general en què la comunitat indígena i la blanca, majoritàriament mestissa, viuen separades, i en una relació de desconfiança i d’animadversió. En ple segle XXI hem de parlar encara de racisme i discriminació envers les comunitats indígenes, a l’Argentina i a la major part de països americans. Pel que fa a l’administració, tan sols ignorància. Com a exemple, molts nens wichís no arriben a aprendre prou castellà per poder fer estudis secundaris. Vaig preguntar a la Virginia si el govern argentí no estava preocupat pel fet que hi hagués ciutadans que no parlessin la llengua nacional, com passa en molts països. Ella va respondre que no, que no se’n preocupen, i que invertir massa recursos a favor de la comunitat wichí a l’escola posaria en peu de guerra els criolls, que són els qui voten majoritàriament. Segons que em va dir ella mateixa, en la imatge de l’argentinitat no hi ha lloc per a l’indi. És el mestís, el crioll, qui encarna la imatge de la identitat nacional argentina, amb l’obra de José Hernández, El gaucho Martín Fierro i La vuelta de Martín Fierro, com a creadora d’aquesta imatge mítica. Només mestissos i europeus.

El cert és que la imatge de l’argentinitat que es crea a l’Argentina i que es projecta al món no inclou la població indígena. Els amerindis no compten gens. No se’ls considera ciutadans de ple dret. Ni tan sols preocupa si parlen espanyol, sigui per honor de la pàtria o perquè tinguin igualtat d’oportunitats. Certament, qualsevol diria que no hi ha indis a l’Argentina.

Mònica Barrieras, membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)