18.01.2022 - 21:50
|
Actualització: 18.01.2022 - 23:02
L’onada d’indignació desfermada per l’afer dels sous del parlament va passant una factura important a la classe política catalana. Però els nostres representants continuen demostrant-nos, de la manera com reaccionen, que no entenen res de res. En relació amb això, és especialment patètic veure’ls encara com miren d’aprofitar la notícia per a la batalla entre partits. L’afer els hauria de fer caure la cara de vergonya a tots. Perquè, al capdavall, no és una anècdota aïllada sinó que, com deixa clar la reacció del president Benach, un fet estructural que va molt més enllà d’un sol partit i molt més enllà d’una sola institució.
La situació és especialment greu perquè no venim d’un passat en abstracte. La comunió entre els polítics catalans i els ciutadans va ser enorme i molt significativa entre el 2015 i el 2017. No és que aleshores no sabéssem que hi havia problemes, però tots érem conscients que la solució, la base per a resoldre’ls, era –i és encara– en les nostres mans. I hi havia la decisió necessària per a actuar, aquella decisió de què ara han dimitit els polítics, però encara no la gent.
Amb la proclamació de la República Catalana i el canvi constitucional consegüent que permeta de començar de zero, sense hipoteques, eixir d’aquest fangar no és que siga possible, sinó que és fàcil i ràpid. Una llei de partits diferent, una llei electoral diferent i un sistema de governança diferent, a la manera dels de tants països que ens fan enveja, són prou per a impedir que passen coses com aquestes. No us enganyeu: Suècia o Suïssa no funcionen bé perquè els suecs o els suïssos no tinguen temptacions. Funcionen bé, sobretot, perquè tenen unes regles de governança pensades per a impedir la corrupció i el nepotisme. Unes regles impossibles d’adoptar mentre siguem una part del Regne d’Espanya.
Entre el 2015 i el 2017, a més, la creació de Junts pel Sí, forçada per la pressió popular, ja va ser prou per a demostrar que es poden fer grans canvis i que hi ha una altra manera de fer política. Perquè era un moviment no sotmès a les estrictes regles opaques dels partits; els partits no hi tenien prou control perquè era farcit d’independents –factor combinat amb la pressió externa que exercia la CUP. Aleshores molts dels polítics que avui fan la contrària parlaven clar i deien les coses que volíem sentir. I les feien –no com ara. Recordeu, si no, les extraordinàries lleis i declaracions aprovades en aquell període parlamentari i la manera de comportar-se que tenien. Recordeu l’orgull i l’entusiasme que despertava aquella manera de fer, la confiança que donava saber que combatíem de debò i a curt termini per un futur diferent.
I, una volta recuperada aquella sensació, compareu-la amb la que causa la negríssima etapa posterior, que ha estat possible precisament pel trencament de la unitat independentista i per la substitució de la lluita de tots per la lluita per l’hegemonia entre ells. Trencar la unitat, apartar els independents i reforçar el poder dictatorial de les cúpules dels partits va ser la decisió clau. Una decisió que implicava coses que en aquest moment clarament s’ajunten: era la condició indispensable per a renunciar a la independència i tornar a l’autonomia espanyola. I volien tornar a l’autonomia per a expandir en benefici propi aquest sistema de privilegis que ara s’ha despullat tan visiblement.
D’això tan gros que passa ara, els italians, gent que sap de quin peu calcen els partits com ningú més al món, en diuen “fer una política carrerista” i “conquerir la macchina“. Renunciant a l’objectiu gran, a la transformació real de la societat, la política catalana ha tornat a posar-se descaradament al servei de la carrera personal dels polítics –massa sovint uns mediocres que ni tan sols han intentat mai de passar per la vida professional privada. I torna a tenir per objectiu principal prendre el control partidista –si pot ser, total– d’aquesta màquina de privilegis en què s’ha convertit la Generalitat. Per a gaudir-ne, per a repartir-los, per a fer-ne ús tot afermant el sotagovern.
No sé si ells ho poden veure o copsar –i ja s’entén que parle en plural, però respectant totes les excepcions personals necessàries–, però és evident que haurien de demanar perdó. Sense condicions ni excuses i sense mirar de salvar la cara amb explicacions surrealistes que no fan sinó encendre encara més la gent. I, si més no, podrien tenir el bon gust de deixar de fer servir l’afer per a continuar barallant-se a veure quants llocs de faena arrapa així l’empresa-partit després de les municipals o les espanyoles. Que això ja és tractar-nos de cornuts i fer-nos pagar el beure.
Tanmateix, la qüestió definitiva i clau és què estem disposats a fer nosaltres, els qui els votem i, votant-los, construïm els esglaons del camí de la seua pujada personal. Entre el 2012 i el 2015 vèiem molt clar què havíem de fer: els vam pressionar fins que vam aconseguir que fessen allò que volíem. Ara podem tornar a començar, i el primer pas és indignar-nos amb ells i fer ben visible i pública la nostra indignació. Que tornen a tenir-nos por. O podem pensar, si hi ha ningú que tinga una idea brillant sobre com fer-ho, a substituir-los. Podem fins i tot simplement deixar de votar-los, que no deixaria de ser una manera d’apartar-los de la “macchina” i obligar-los a arriscar-se. Parlem-ne, en definitiva, tant com calga, sobretot qui tinga idees –que jo ara mateix no en tinc cap de concreta. Però, sobretot, tinguem més clar que mai que l’única cosa que no podem fer és conformar-nos. Perquè si en quatre anys ja n’hem tingut prou per a veure fins a quin punt són capaços de destruir l’anhel del canvi, imagineu-vos com podrien arribar a destruir la nostra societat si simplement els deixem continuar fent, com si no hagués passat res.
PS. Insistesc que la cosa principal no és la temptació de cadascú, sinó canviar el marc legal. Però, dit això, cal ser conscients també que esdevé necessari un canvi cultural molt important. Mireu, si no, tot això que passa ara mateix al Consell per la República. S’ha votat en un marc diferent i indiscutiblement millor, però de sobte els representants electes ja es comporten com si fossen al Parlament de Catalunya. Tenen el vot i es creuen legitimats per a fer-ne allò que vulguen, sense consultar els votants. I mira que en aquest cas seria fàcil, per exemple, d’articular una democràcia radical amb les eines que el Consell té. Una proposta concreta: per què en aquells aspectes polèmics en què no hi haja una unanimitat de les 2/3 parts de l’assemblea no es fa obligatòriament un referèndum? Vist que les eleccions electròniques funcionaren tan bé, no hi hauria cap impediment per a fer-ne un cada dia, si calgués. O és que el canvi només ha d’arribar a un límit concret?
