09.02.2025 - 21:40
The Washington Post · Rick Noack i Karishma Mehrotra
Lahore, Paquistan. Molt abans que formés part de la frontera entre l’Índia i el Paquistan, els agricultors d’aquesta terra conreaven un arròs de gra llarg cobejat arreu del món.
En l’era antiga, es creu que el comerç d’arròs basmati –conegut per “la perla perfumada” de la regió– arribava fins a les fronteres de l’Imperi Romà. Avui dia, el basmati és un producte com més va més preuat i consumit tant a Europa com als Estats Units.
Però el futur d’aquest arròs, atrapat en una disputa geopolítica d’alt voltatge, sembla ara més en dubte que mai. Mentre Nova Delhi pressiona perquè l’arròs es comercialitzi als mercats mundials com a producte exclusiu de l’Índia, el Paquistan al·lega que l’arròs forma part del patrimoni comú d’ambdós països.
Tanmateix, al centre neuràlgic de la producció mundial de basmati molts productors temen que tant l’Índia com el Paquistan obviïn la veritable amenaça que plana sobre l’arròs. Mentre els analistes prediuen que la demanda internacional de basmati es duplicarà en els anys vinents i pot arribant a un valor estimat de 27.000 milions de dòlars l’any 2032, els llauradors afirmen que aquesta varietat tan característica corre el risc de desaparèixer.
El nom basmati deriva d’una antiga paraula indoària que significa “aromàtic” i “fragant”. Ací, molts en parlen en termes gairebé religiosos. “Hi ha quelcom d’especial en l’acte d’aixecar la tapa de l’olla i veure’n el vapor sortir”, explica en Muhammad Nawaz, un cuiner paquistanès. “És com una mena d’erupció olfactiva; t’intoxica.”
Ningú no pot dir amb exactitud el moment en què el basmati va començar a perdre aquestes propietats aromàtiques, però tothom coincideix que la majoria de basmati que es comercialitza avui dia ja no és així.
“Els agricultors joves han perdut els coneixements tradicionals sobre com mantenir la puresa genètica de l’arròs”, afirma Debal Deb, un ecologista que treballa amb agricultors indis per conservar les llavors autòctones del basmati.
A la dècada dels vuitanta, els agricultors indis i paquistanesos van començar a conrear varietats de basmati que maduraven més de pressa –i, en conseqüència, resultaven més rendibles des d’un punt de vista comercial–, però mancaven de la riquesa característica d’aquesta varietat. A mesura que els grans conglomerats agrícoles van anar expulsant els petits agricultors del mercat i els cicles de collita es van anar accelerant, el basmati esdevingué com més anava menys fragant, un procés agreujat per la degradació del sòl i les vicissituds del canvi climàtic.
Les noves varietats, això sí, són més barates i més fàcils de preparar a casa. I, segons que expliquen els exportadors, la majoria dels clients occidentals tampoc no en noten la diferència.
A Lahore, i en tot aquest cinturó agrícola del sud de l’Àsia, molts creuen que el veritable basmati desapareix a poc a poc. “Hem fet massa concessions a l’hora de definir quins arrossos poden catalogar-se com a basmati i quins no”, afirma Faisal Hassan, el pare del qual es va convertir en un heroi nacional al Paquistan quan va ajudar a crear una varietat molt popular de basmati els anys seixanta.
“Això és un suïcidi”, afegeix.
Una varietat en auge al món sencer
L’arròs basmati té un arrelament molt profund a la regió del Panjab, avui dia dividida entre l’Índia i el Paquistan. Segons que expliquen els arqueòlegs, és possible que l’arròs ja s’hi llaurés fa dos mil anys, i les primeres referències escrites sobre aquest arròs daten del segle XVI, quan gran part del subcontinent indi era governat per l’imperi mogol.
“Era el menjar d’emperadors i de reis”, afirma Raja Arslan Ullah Khan, un exportador d’arròs paquistanès.
Els anys trenta del segle passat, el govern colonial britànic va reconèixer de manera oficial la primera varietat estandarditzada de basmati, originària d’una zona que passà a formar part de la província paquistanesa del Panjab arran de la partició de l’Índia britànica, l’any 1947.
La fama internacional del basmati, certament, no va ser immediata. Els primers importadors de basmati es trobaven principalment al Llevant i a les zones d’Europa i els Estats Units amb més immigració sud-asiàtica.
El que sí que no va trigar gaire a esclatar va ser la disputa entre l’Índia i el Paquistan per qui tenia el basmati més bo i qui en tenia dret al nom. A la guerra indo-paquistanesa del 1965, els llauradors paquistanesos van acusar els soldats indis d’haver-ne robat les llavors; anys més tard, l’Índia va acusar el seu veí d’haver-ne copiat les varietats més preuades.
“El nostre arròs era de molta més qualitat que no pas l’indi”, afirma Chaudhry Arshad Mahmood, un llaurador paquistanès que prové d’un llarg llinatge d’arrossaires del Panjab.
Ganesh Hingmire, un professor indi especialitzat en litigis sobre propietat intel·lectual, no podia estar-hi més en desacord: “Si tens un arròs de qualitat inferior, no tens dret a dir que totes les varietats de basmati són propietat teva”, afirma.
Durant aquestes dècades, el país que ha pres avantatge en la cursa pel domini mundial del basmati ha estat l’Índia. El Paquistan, per la seva banda, “ha fet tard a la festa”, segons que explica Saboor Ahmed, proveïdor d’arròs de Lahore.
El país cerca ara oportunitats que li permetin de guanyar més quota de mercat –com passà el 2018, quan les exportacions índies a Europa van caure sobtadament en resposta a la introducció de nous límits d’ús de pesticides als productes importats a la UE.
“Però siguem honestos: la seva varietat és molt semblant a la nostra”, explica Yograjdeep Singh, un comercial basmati indi. “Per què hem de barallar-nos tant per això?”
En els darrers anys, l’ofensiva legal de Nova Delhi per a consagrar-se com a propietari únic del basmati sembla que ha quedat en punt mort. Austràlia i Nova Zelanda han rebutjat les demandes de l’Índia de reclamar la propietat exclusiva sobre l’arròs; a la UE, un cas semblant roman encallat als tribunals.
Un llegat en dubte
No hi ha xifres exactes sobre la quantitat de basmati tradicional que continua produint-se al Paquistan, però els exportadors i els experts coincideixen que la major part del basmati que es produeix ara al país correspon a les noves varietats d’alt rendiment. A l’altra banda de la frontera, el pusa basmati 1121 (o PB 1121) –una varietat més nova– representà prop d’un 70% de tot el basmati que es llaurà a l’estat indi del Panjab l’any 2019.
És difícil que aquesta tendència es reverteixi a mitjà termini: segons un estudi publicat fa poc, els agricultors indis van obtenir uns beneficis mitjans de 1.400 dòlars per hectàrea de PB 1121, més del doble dels 650 dòlars que solien guanyar amb les varietats més antigues.
Deb, l’ecologista indi, manté el seu banc de llavors d’arròs, que forma part d’un moviment popular petit –però creixent– per a conservar les varietats tradicionals de basmati. “Mantenim la puresa genètica de cada varietat per poder-les distribuir de franc als llauradors”, diu.
Al Paquistan, la gent diu que el basmati sempre tindrà un lloc a taula, per molt que ja no sigui el que era.
Faqir Hussain, propietari d’un restaurant de Lahore, fa anys que va passar a servir als clients una alternativa de gra llarg més barata. “La gent probablement s’oblidarà de com era el basmati tradicional”, diu.
Els clients de Hussain solen ser joves –l’edat mitjana del país ronda els vint anys–, que sovint no tenen la connexió emocional amb el basmati tradicional que sí que tenen les generacions anteriors.
Saqib Ur Rahaman, cambrer d’un restaurant de Lahore, diu que entén per què molts giren full del basmati tradicional: en cas de continuar fent servir les varietats antigues, explica, els plats del restaurant on treballa passarien a costar el doble.
Sigui com sigui, Rahaman admet que el basmati original no té rival: ell, de fet, continua comprant-ne a preus assequibles a llauradors del Panjab que coneixen familiars de la seva dona, originària de la regió.
“Mentre els meus sogres visquin, no hi haurà problema”, ironitza.
Mehrotra informa de Delhi estant. Shaiq Hussain, d’Islamabad estant i Abdullah Niazi, de Lahore estant. Tots tres han contribuït en aquest reportatge.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
