El Sensecomplexòmetre

Des de 1986, el diari The Economist publica el Big Mac Index, una manera informal de mesurar la precisió de la valoració de diferents monedes segons el preu de l’hamburguesa Big Mac. Una mesura còmicament senzilla, gairebé absurda.

Per fer aquest índex, es pren la diferència de preu de l’hamburguesa entre un país i un altre, s’ajusta en funció del tipus de canvi de les monedes respectives segons el mercat i la diferència que en queda representa la infravaloració o la sobrevaloració de la moneda en qüestió. Una cosa tan senzilla per a representar un concepte tan complicat.

I si tinguéssim un índex senzill per al posicionament ideològic? En proposo un.

El Sensecomplexòmetre

En molts països, les dretes polítiques demostren una obsessió curiosa amb ‘els complexos’. Un dels dirigents que ho fa més sovint als Estats Units és Donald Trump, i el Partit Republicà en general, que fa anys que batallen contra allò ‘políticament correcte’.

A França, també en fa un ús habitual la dirigent d’Agrupament Nacional, Marine Le Pen, que critica la majoria de polítics per ‘tenir vergonya’ de la bandera francesa i diu als seus seguidors que ‘ja no cal tenir complexos’.

A Catalunya, Inés Arrimadas, de Ciutadans, té un missatge similar sobre el fet de treure la bandera ‘amb orgull’. I el president del seu partit, Albert Rivera, també comparteix el desig d’expressar l’orgull nacional ‘sense complexos’.

Aquest últim sintagma –’sense complexos’– em va fer pensar. Els polítics d’esquerres també parlen dels ‘complexos’? O és exclusivament propietat oratòria de la dreta? Què hi ha darrere l’obsessió amb els ‘complexos’ i l’orgull de no tenir-ne? Qui fa servir aquest concepte? I si només és la dreta, pot haver-hi alguna relació quantitativa (és a dir, com ‘menys’ complexos, més a la dreta)?

Vaig començar a buscar dades a Twitter. Vaig examinar tots els piulets (680.227) de les quaranta persones i els grups polítics que considero més rellevants de la política catalana actual. Vaig buscar el sintagma ‘sense complexos’ i ‘sin complejos’. I vaig trobar que, efectivament, la quantitat de piulets era una mesura força bona del posicionament en l’eix polític esquerra-dreta. Senzill, però força precís.

La majoria dels polítics i partits no fan servir gaire aquesta expressió. Però els qui sí que fan anar l’expressió ho fan molt sovint. Aquí, el mateix gràfic d’abans, però en piulets (en lloc de percentatge).

Un total de 111 ‘sense complexos’ de Ciutadans. 38 de Vox. 30 de Pablo Casado. Mitja dotzena dels del PSOE, un o dos dels de Convergència i cap de la CUP.

Em sembla que el Sensecomplexòmetre funciona.

Més exploració

Examinem, al llarg del temps, els polítics més ‘desacomplexats’: els del PP, Vox i Ciutadans. Si el Sensecomplexòmetre funciona bé, hauríem de poder detectar moviments ideològics.

Eureka! Habemus índex. El Sensecomplexòmetre reflecteix (a) la deriva a la dreta de Ciutadans i els seus dirigents, Albert Rivera i Inés Arrimadas; (b) que Vox és allà on ha estat sempre, a l’extrema dreta; i (c) com el PP competeix amb els altres dos partits esmentats per mantenir la seva preeminència a l’esfera de la dreta.

Aquest índex serveix per a res? Potser sí. A vegades les eines més senzilles són les més útils. De la mateixa manera que una afirmació racista sol començar amb la frase ‘no sóc racista, però…’, un polític de dretes acostuma a dir que no té ‘complexos’. I quan un partit o una persona es reposiciona més a la dreta (com ha estat el cas del PP i de Ciutadans davant el ‘desafiament secessionista’), aquest reposicionament s’acompanya d’un creixement en la freqüència de la insistència de no tenir complexos.

Sembla que tenir ‘complexos’ és cosa d’esquerres.

Postdata: complexos i… destrucció?

Els polítics que no tenen ‘complexos’ comparteixen també una fascinació amb les paraules relacionades amb la destrucció: ‘destruir’, ‘liquidar’, ‘trencar’, etc. Al gràfic següent, en què cada punt és un polític, es demostra la correlació entre el percentage de piulets amb la frase ‘sense complexos’ i el percentage de piulets que conté una d’aquestes tres paraules destructives.

La relació és clara: els qui diuen més sovint ‘sense complexos’ (més a la dreta en el gràfic) són els qui parlen més de la destrucció.

Si desagreguem les tres paraules destructives, es pot observar unes diferències interessants entre els polítics: d’una banda, que els polítics sobiranistes fan servir la paraula ‘destruir’ de manera molt menys freqüent que els polítics unionistes; i d’una altra, que la paraula ‘liquidar’ és molt més freqüent entre els polítics de Ciutadans que no en altres partits.