L’independentisme compleix i Sánchez té un problema greu al davant

No veig altra eixida que un pacte PSOE – Ciudadanos. I anar tirant a veure si guanyen temps. Però a banda de tindre en contra l’esquerra i els catalans, aquestes eleccions tenen segona volta. Abans d’un mes hi ha les europees i municipals. I allà ens tornarem a trobar. D’altra banda, dos detalls. VOX farà el que podrà i el que no podrà per a continuar marcant l’agenda. I el resultat del PP és per emmarcar. Finalment, per a Catalunya no canviarà gairebé res. Tant és PP com PSOE. 155 continuat, de moment.

A mi també em preocupa que PSOE I C’s sumin. Serà un brutal exercici de cinisme, però els uneix les ganes d’esclafar-nos. I reconec que hagués preferit que cinc dels diputats del PSOE se’ls hagués endut UP, així el Congrés hagués esdevingut ingovernable com ens convenia als catalans. També em preocupa que tinguem uns resultats històrics a Catalunya i malgrat tot no siguem majoria. I aquí em preocupen tant les bosses unionistes a l’Àrea Metropolitana com els indepes desencantats que han preferit quedar-se a casa i “no validar Espanya amb el seu vot” malgrat l’evidència del mal que ens anaven a fer als demés. Reconec no estar gens satisfet amb aquest panorama.

Després de l’Abert Rivera reafirmar durant la campanya que no pactaria amb els socialistes, seria divertit veure’l brandant l’argument que no hi ha res més hispànic que aquella dita “donde dije digo, digo Diego” i acabar desdit-se de les seves afirmacions anteriors, tal i com ja va fer amb UPN a Navarra. Però sembla que les coses no són només blanc o negre i hi ha altres combinacions possibles i no necessàriament la combinació de governabilitat més probable és la que finalment s’acabi imposant a la pràctica. L’escenari encara és força obert i assistirem encara a un munt de negociacions.

Entenc que C’s pot dir clarament en roda de premsa que no pactarà amb PSOE i dir el contrari poques hores després justificant no-sé-què, justificant l’anar junts contra l’independentisme, però basar el programa de govern exclusivament en aquest punt crec que és massa perillós per a que no passi factura en les properes eleccions espanyoles. També sap perfectament C’s que anar de segon en un govern significa perdre imatge i que les medalles se les pengi el PSOE. No crec que siguin tant soques de pactar en època de creixement continuat.

Crec sincerament que, per molt que vulguin l’IBEX i la Comissió Europea, tal com han anat les coses un pacte PSOE-C’s és impossible. Els seus electors no els han votat perquè pactin entre ells i per tant no ho acceptarien. Amb els propis electors en contra, més tot el bloc que va recolzar la moció de censura, el govern duraria quatre dies. No sé on veuen l’estabilitat d’aquest escenari. El més probable és un pacte PSOE-Podemos, amb suports externs. Aquest serà el joc que s’haurà de jugar. I el Front Republicà no ha sortit perque la majoria dels votants de la CUP no l’ha votat. Una pena. Caldrà seguir.

Per Sílvia i Eva: conec uns quants votants de CIU de tota la vida que han votat ERC per fòbia a Puigdemont i potser també algun al PSC. També alguns exemples de votants de la CUP que ho han fet per ERC per allò del vot útil. Finalment lo de que hem crescut és relatiu. Més de mig milió de vots independentistes (respecte al 21D) s’han quedat a casa. Protesta contra els partits, desconfiança de la política, passant ja d,Espanya?.
Com he escrit en un altre comentari i que he llegit a twiter i em sembla un bon resum: ERC fent el que feia CIU ha tret els resultats de CIU. El que queda de CIU fent el que feia ERC ha tret els resultats d’ERC.
I finalment afegeixo: veurem si després de tot hi pintarem alguna cosa a la política espanyola.

Em sembla que s’ha de ser molt curtet de mires això que sembla que han fet molts que diuen que són independentistes, d’anar demanant unitat a tots els partits per fer front comú i després voten al que no la vol, amb la cual cosa els dones més arguments per seguir fent la puta i la Ramoneta o el botifler descaradament, ja posats a dir les coses amb claredat!
Així està molt cert que no fotrem res de res perquè no tenim la valentia i la claredat mental suficient per avançar amb coherència i decisió!

Estic totalment d’acord amb Rosa Gispert, i porto a sobre una barreja de cabreig i depre. Per molt que respecte a les espanyoles anteriors l’independentisme hagi tret més vots, respecte al 21D n’ha tret mig milió menys. Estem acabats, sobretot tenint en compte la victòria de la putailaramoneta de sempre, la CiU de sempre, que ara es diu ERC. M’agradaria pensar que el bernat Dedéu té raó, i que l’actual generació de polítics catalans té el final de cicle al davant, però em sembla que s’equivoca; els catalans som això, mesells. I per tant el somni de la independència que l’1-O alguns vàrem acaronar com el somni de la nostra vida està més lluny que mai, sinó mort del tot. Adéu per una temporada, la meva salut mental no dona per més.

Ahir nit s’apressava a dir el presidenciable Sánchez que la democràcia espanyola era normal, després d’haver dit que el passat havia perdut i el futur guanyat. De normal no hi ha res. L’al·lusió a parar el monstre, al passat, a la por, a no poder pactar entre forces polítiques; dibuixen un marc de trencament difícilment dissimulable. I la punxada històrica de l’espanyolisme radical a Catalunya i al País Basc és l’evidència que fan por fins i tot als seus. Simplement, han errat l’estratègia. Ho porten fent des que la dreta espanyola va ser incapaç de negociar políticament un problema polític. I l’error té tal profunditat, que la derrota d’ahir multiplica amb escreix la patacada del 21-D. Quan es perd, no es guanya. I una espanya que perd, ni té; ni podrà tenir mai sentit sinó vol fer un canvi radical. O canvi o canvi. Ara veurem fins a on portaran els vents aquests vaixell a la deriva anomenat Estat Espanyol.

Dues lliçons. Número 1, JxCat. Ha arribat l’hora que JxCat deixi de fer política defensiva, bastint el seu discurs a les xarxes intentant posar dubtes a l’independentisme d’ERC i comenci a fer la feina que li pertoca, que és integrar tanta gent com pugui al projecte republicà del centre dreta català. Encara que això pugui semblar que implica aigualir el projecte. Número 2, intel·ligència política. Davant els resultats, potser la millor opció per garantir la investidura del PSOE sense cap mena de negociació. El PSOE malda per pactar amb C’s, ahir ho va dir Pedro Sánchez quan la gent li deia “Con Rivera NO” i ell va respondre “No és No” (el vergonyant eslògan que han robat al feminisme per fer-se seu com a repressors-maltractadors de Catalunya) i va respondre que ara volien ser molt europeus (ergo, PSOE+C’s). El PSOE malda per fer coalició amb l’extrema dreta de C’s. Tancar la porta al pacte tot regalant-los un govern en minoria sense demanar-los d’entrada res a canvi pot ser el millor que podem fer per defendre els nostres interessos.

En aquest país, dóna la sensació que és imprescindible governar amb una majoria absoluta, i si no, cal repetir les eleccions. Si fos un país civilitzat, no hauria de ser així. En moltíssims països es governa en minoria, però els governants són prou àgils i intel·ligents per a anar pactant i negociant cada un dels passos que es van proposant. Això és perfectament possible quan els partits tenen un projecte presentable i/o positiu, però no ho és quan només es tenen projectes negatius i destructors de l’oposició. Com que Espanya ha manat sempre “el tot o res” i viu presonera d’una ufanositat i supèrbia imaginària, la mentida perpètua i la corrupció, la negociació no ha pogut existir mai, i en un estat així sí que és imprescindible la majoria absoluta per a imposar, prohibir i destruir tranquil·lament, com han estat fent fins a l’avorriment el PP, C’s i Vox. El PSOE en coalició amb els comuns podrien fer un govern en minoria, però salvats de l’ànsia destructora dels ultres perquè serien bàsicament 158 diputats contra els 147 de la bèstia negra, i podrien comptar amb ajuts circumstancials dels altres partits menors per segons quins temes. Això per una banda permetria governar i al mateix temps minaria el bloc destructor de Catalunya causant probablement una escissió entre l’ultra dreta i la dreta civilitzada europea, que actualment aquí no existeix però que seria políticament intel·ligent de promocionar-la en comptes de promocionar l’òdi.

Espero que el PP almenys hagi entès que la destrucció d’una part del país per a poder mantenir la seva corrupció intocable no és un projecte vendible ja ni pel poble que amb tanta devoció han educat en l’odi i la mentida per a protegir-se de la realitat. Si el PSOE realment vol governar dignament, el primer que ha de fer és oblidar-se del camí fàcil de destruir l’independentisme català, perquè ja pot veure que el 155, lluny d’acovardir-nos, ens fa prosperar. Els projectes negatius no porten mai enlloc.

A Catalunya no han pogut amb el President Puigdemont, a ERC els han votat els mateixos i els comuns s’han escampat cap ERC i PSC. De totes maneres, no ho acabo d’entendre. Segurament deu ser per l’augment dels votants.

Vicent, el senyor Sanchez no te cap problema, creguim. Consultat amb el rei i l’ibex, intentaran calmar la dreta i l’esquerra, o be amb pactes puntuals o amb la suma de l’arrimades.
El problema està a la presó. Ningú necessitarà cap diputat independentista (incloc a ERC) a madrid. Cap.
La gent d’ERC ja flaira poder a la ciutat de Barcelona, ahir mateix veiem a la seu d’ERC alguns convergents amb jaqueta nova. El pobre Asens i la tribu de comuns, ja estan fent les maletes.

I nosaltres els esclaus? Només ens queda votar masivament a les europees el nostre President, tasca difícil donat que una gran quantitat de catalans encara els fan creure que voten la Convergència dels Pujol. Quanta incultura política i poques ganes d’entendre que tot això els hi va.
Estic molt d’acord amb els comentaris de la tupinada i el moviments de vots. No ho entenc.

– VOX ha tret menys del que temiem però molt més del que voldríem. Ha fet molt de mal al PP, que ara mateix no sap ni qui és.

– Els espanyols tenen més por de Vox que de l´independentisme. L´independentisme és molt pesat, però no pas perillós quan els grans partits espanyols sostenen el “no es no y nunca es nunca”. La sensació de perill ha baixat molts punts des que es va acatar el 155 sense resistència governamental (ni popular), i molt més encara des que va començar el judici i ERC va modificar el seu discurs. Gran victòria de Pedro Sanchez i Oriol Junqueras, em cou com l´infern però és innegable.

– C´s creix i consolida la seva posició centrista, que pot atreure votants a banda i banda de l´espectre ideològic. Mica en mica anem endavant. Ara: cap fred i control de l´ambició.

– Junqueras ha ferit de mort Puigdemont (el rematarà a les europees i l´enterrarà a les autonòmiques). Veurem si Puigdemont modifica discurs.

– L´independentisme baixa mig milió de vots respecte al 21-D. Bona notícia. Mica en mica. Ara mateix els partits catalans indepes nítidament rupturistes representen a España 8 escons (JxCAT i FR) de 350. O sigui: res. Per contra, al parlament de Catalunya tenim gairebé el 50% constitucionalista. Qui té un problema de divisió?

– Els partits sobiranistes no unilaterals (ERC i PNV) son clarament majoritaris a les autonomies amb tensions territorials. A España són possibles les opcions sobiranistes, però no tenen cabuda les opcions unilaterals.

– Enorme encert de Ximo Puig fent coincidir les eleccions amb les generals.

– PSOE + C´s és un pacte que no es produirà. Ergo prepareu les butxaques, perquè l´esquerra farà allò que sap fer millor que cap altre: agafar els nostres calers.

A ERC, i a l’independentisme també “quan li passe l’alegria temporal de la nit, es despertarà amb un greu problema a les mans”: De 2,1M de vots hem passat a 1,6M. És a dir, mig milió de persones que el 21/D i l’1/O van votar independència, ara consideren que el vot útil és Podem/PSC.
Podem estar contents per la resiliència, però no eufòrics per la victòria. No som el 51% dels votants. És a dir, hi ha molts, massa conciutadans que no han penalitzat la crossa de PSC al PSOE del 155, i la tebior de Podem. Hem de ser conscients de la força , però també de la feblesa.

Els números sols tenen valor per l’ús que se’n fa. Per sí mateixos no han de perquè significar res. Per exemple: ha guanyat realment l’independentisme? En tot cas, posem-nos d’acord, primer, sobre què és o cap on va l’independentisme. No fos cas que ens adonessim que qui va guanyant terreny és en realitat el pujolisme de sempre; el peix al cove, la repartidora, l’ara no toca,… I no ho dic només per ERC, ni tampoc només pels partits de l’establishment independentista, sinó sobretot per la majoria de votants “independentistes”. Intueixo que la gent no vol fer esforços més enllà de botifarrades i vots. Ni tan sols un vot de protesta, fàcil i sense riscos. Vol viure bé i dialogar molt, encara que ningú no se l’escolti. El risc que implica la fuga no es vol assumir. Dir-se independentista s’estila, perquè no queda bé dir que estàs per un país que t’aplica 155s, però no tinc gens clar que 2 milions de persones a Catalunya vulguin la independència i, de fet, tendeixo a pensar que en fons no la volen, i no la volen perquè creuen que fer-la efectiva implica un risc sobre el comfort en que els sembla viure que no volen assumir. I apel·lant a referèndums pactats o majories impossibles poden seguir camuflant ad infinitum la seva por i el seu immobilisme. El seu pujolisme. Sols queda veure si som molt —— (reforçant l’hegemonia d’ERC) o —— del tot (votant aquí al papa i allà a la mama). Seguir el mestratge de Pujol, qui ens ho havia de dir! Però vaja, felicitar ERC perquè, la d’ahir, és una victòria incontestable i, a més, han sigut honestos i no han enganyat ningú. Chapeau. Alguns ens aixequem avui amb la decepció de tornar-nos a sentir residuals i minoritaris. Així són les coses. Així és la vida. Però cal saber perdre i felicitar els qui han convençut a la gent. La meva sincera enhorabona!

EN CLAU ESPANYOLA

1/ L’i dependentisme ha actuat amb clau ideològica, com una autonomia, no pas en clau de país…L’1-O en l’oblit…

2/ El vot útil d’ERC ha sigut el vot del partidisme hegemònic i contra la unitat de l’independentisme. Si la majoria independentista entén que així podrem alliberar presos i exiliats és que la consciéncia de la via de la desobediència i la mobilització va perdent adeptes.

3/ Conseqüència dels vots dividits. Els vots del front republicà, més de 100.000 on són? Voler ser una força de blocatge a Sánchez sabent que ets minoritari és un brindis al sol de Castella. Les minories “revolucionàries” seran sempre nostres. Una lliçó.

4/ La pujada d’ERC és una victòria potent però de poca utilitat i molta despesa militant per un “congreso” que no podrem blocar. Qualsevol veleitat de negociació amb Sánchez s’estavellarà en el cinisme de dir que la justícia (la repressió) és independent, mentre el PSOE-PCS actua amb total complicitat amb l’Estat. Aquesta guerra no és la nostra.

5/ El senat és dels 155.

LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS I EXILIATS!!

Em sembla que no ens han fet knockout, però tampoc no és per estar contents Vicent.
El punt que em va donar més felicitat és veure els assistents a la seu de ERC cridant “Independència”. Crec que és un missatge cap als seus dirigents, també. Confí més en el votant de ERC que en els dirigents!

Vist lo vist pens que un govern de PSOE en minoria amb pactes puntuals amb uns o altres és el més probable…. i també una llàstima perquè amb uns Podemos decisius es podria creure en una altra Espanya, però tal com ha quedat tot, Espanya seguirà donant l’esquena a Catalunya i les seves justes demandes de canvi.

Soc l’Antoni de La Pobla de Segur.

Catalunya ha parlat i ha guanyat ERC. Enhorabona.

J x C ha aguantat. Enhorabona també.

Felicito també al Front Republicà de Dante Fachin. Han fet un paper més que meritori, tenint en compte que els han ignorat a tot arreu i que tampoc han estat entesos per una part important de les mateixes CUP.

La pregunta que ens hem de fer, és, a quin preu ha guanyat ERC?

Com ahir i avui diuen tots els diaris de Madrid i alguns de Barcelona, han guanyat perquè s’han “moderat”.

ERC també ho ha dit. En Junqueras ha hagut de dir que no exercirien la unilateralitat i que volien fer gran el partit.

Perfecte. És lícit i els hi ha anat bé.

Doncs us imagineu que ara JxC que és el mateix que dir la gent que lidera el President Puigdemont prengués la mateixa decisió?

Us imagineu que en Puigdemont diu que, en endavant ha de pensar amb el partit i per tant cal renunciar a la unilateralitat per eixamplar la base?

Encara més, us imagineu que ambdues forces inicien una lluita aferrissada per a demostrar qui és més “autonomista”?

Si ERC té dret a pensar primer en el partit i a eixamplar la base, o sia a moderar-se, també J x C té el mateix dret.

Per tant ERC ha guanyat i amb JxC sumen 22 escons, però son 22 escons independentistes? Segur? Tots ells son independentistes?

Jo no dubto que ERC vol la independència, el que em pregunto és a quants anys vista? A 5, 10 o 20 anys?

ERC va fer mans i mànigues per a convèncer a l’espai que ara lidera en Puigdemont per a que passés de l’autonomisme a l’independentisme i ara, ella, es “modera” en un clar intercanvi de papers. Quina casualitat… o potser no es tanta casualitat…

Us imagineu el tip de riure que es fan des de Madrid, veient la “moderació” d’ERC?

Doncs passarien a riure a rebentar, si ara també l’espai de Puigdemont decidís, legítimament, el mateix.

Senyors d’ERC. Això és fer trampa. No pots arrossegar l’espai que ara lidera en Puigdemont a l’independentisme i desprès tu, “moderar-te”…

Això té un nom lleig, que m’estimo més no conceptualitzar.

Sànchez estava en mans dels catalans i s’ha sabut esmunyir convocant eleccions. M’ensumo que aquest era el seu pla de bon començament. Per això va posar al gobierno ministres com Borrell i Marlasca que feien impossible cap entesa amb els catalans i així acabar convocant eleccions.

Ara podria caure en mans de Ribera o de Iglesias. El més probable és que torni a intentar esmunyir-se’n governant en solitari i pactant amb Ribera els temes econòmics i contra Catalunya i amb Iglesias els temes estètics pseudo esquerranosos.

El millor que podria passar pels catalans és que en l’intent s’acabi barallant tant amb en Ribera com amb en Iglesias, acabi sense el suport de cap dels dos per formar gobierno i es repeteixin eleccions. Però el més probable és que trobi la forma de que el facin presidente i pugui gobernar en solitari.

Es comprova que haver donat suport de franc a Sánchez a la moció de censura va ser un gran error dels partits catalans.

A Catalunya, desobeïts els mandats democràtics de l’1-O i el 21-D (2017), retrocedim el 28-A (2019) en clau espanyola (Pep Agulló) i, molt probablement, a l’autonomisme dels bàndols amb pronòstic inclòs (Joana Rubio); fins que les consciències individuals despertin del miratge partidista colonial imposat i retrobem tots plegats, un altre cop, el repte col•lectiu de viure en llibertat.

A Espanya, continuen insistint a mantenir amb qualsevol govern l’estat colonial; fins que tant les nacions sotmeses com els seus avaladors diguin prou.

Conclusió: la fruita de l’arbre dels drets i les llibertats continua esperant que madurin les consciències individuals arreu de la Regió d’Espanya i, especialment, als pobles sotmesos com la Nació Catalana.

No senyor Partal. Sànchez no té cap problema important.
Només li cal seguir negant la llibertat de Catalunya (NO ÉS NO) i fer agenollar Junqueras aconseguint que ERC accepti el règim del 78 definitivament.

Règim del 78 continuació del règim de 1714 quan Castella-Felipe V ens suprimí IL·LÍCITAMENT les nostres Constitucions i ens imposà la “Lengua y costumbres de Castilla”.

El brutal cop d’estat militar del Decreto de Nueva Planta va ser el començament de tot plegat. Ara l’estat, si no actuem amb més astúcia, pot enllestir el somni espanyol de fer desaparèixer la nació catalana.

Aquesta és la idea profunda que tant la dreta com l’esquerra espanyoles: culminar la nostra desaparició.

Tot un Derecho de Conquista proclamat per escrit per el primer borbó de las Españas.

Silvia Fortuño, Rosa Gispert, Antonio Oller i altres. D’acord amb vosaltres.
Estic totalment emprenyada i decebuda.
ERC s’ha nodrit de votants comuns, EX-psc i algun cupaire despistat. Ha eixamplat la base pagant el preu de deixar de ser independentista.
Es increible que els de JxCat ara siguin considerats els radicals.
No vull ni imaginar-me un pacte del tipus: indults per tots i que els de JxCat no acceptin l’indult mentre que els de Erc l’acceptin.
I tinc por per les europees perqué si ara tothom parlava de castigar ERC i ha tingut els resultats que ha tingut, no vull pensar en quan faran campanya a favor d’en Junqueras.
Ahir la Consellera de Cultura va anar a Soto del Real i parlava dels “pobres” presos d’ERC que haurien vist els resultats solets en els seves cel.les. I els altres no, oi?
Li han fet el llit al Puigdemont. Jo espero que el nostre President sàpiga driblar aquesta mesquina maniobra per aillar-lo.

En aquestes eleccions:
Ens podem felicitar pel suport al catalanisme.
Ens podem lamentar per la pèrdua de força de l’independentisme.

Al Pais Basc avança el nacionalisme, a Catalunya retrocedeix.

I aquí els catalans han decidit el camí autonomista amb ERC (Esquerra Republicana Convergent).
No ho entenc, però així ha estat.
L’espai Convergent del que tant en malparlaven i odiaven els d’Esquerra, dient que era la dreta pactista, i que ha emprat en Junqueras per atacar JxCat, els ha donat el seu suport.

Al respecte una anècdota viscuda
ahir durant les eleccions, una votant convençuda de C’s em va dir que dels catalans el que li queia bé era Oriol Junqueras.
Tot un avís a navegants pels que han donat ara el seu vot a la ERC de Junqueras, que ja no és la meva.

No van aprendre del 31-G o del Juny 2018.

Ho respecto com a demòcrata, però s’han deixat manipular per la pinça ERC-PSOE i mitjans de comunicació espanyolistes i catalans, com ara el ARA, contra la seva bèstia negra Carles Puigdemont.
Els Junckers, Tajani i Cia d’Europa estaran respirant tranquils, el problema català s’esvaeix.

Recordo a ERC la frase “Roma no paga a traidores” quan vulgui pactar amb Pedro Sànchez.

La independència, que la vàrem tenir a tocar, ha quedat afeblida gràcies als que han tornat a creure en Junqueras, que sempre ha posat el seu desig personal per sobre del país.

Ha guanyat la por. A en Sánchez i en Junqueras els ha donat resultat passejar l’espectre de Vox davant dels electors. “Només Esquerra pot derrotar l’extrema dreta espanyola”, recordeu?

Ahir aquí als EUA deia l’Obama deia, referint-se en clau al Trump, que els líders que utilitzen la por acostumen a allunyar-se dels fets. No és que Vox no sigui un fet, però una candidatura unitària o una victòria de JxCat/FR hauria estat tan efectiva o més per frenar Vox que la victòria d’ERC. Bona part de l’electorat creu que la dreta només es combat amb l’esquerra, però en les nostres circunstàncies especials el mapa polític és més complicat i el veritable enemic de la dreta espanyola és l’independentisme, no ERC.

Ell “futur” de Sánchez i de Catalunya una colla de vosaltres ja l’heu previst. ERC pactarà amb el PSOE i tindrem autonomia per dies. Hem votat esquerra i ha sortit CIU.

Que consti que no sento cap hostilitat personal contra ERC i que, si m’equivoco, ho celebraré.

Vox i PP han assolit la unitat al Principat. La marquesa està sola i amb Fra Casado hi han fet del PP un partit residual. Abascal volia tornar a Covadonga i s’ha quedat en Atapuerca; els catalans no l’han seguit. La Rivera girl diu que ara és centre malgrat que ja ningú se la creu. Què s’ha fet de la hiDreta de tres caps i vísceres comunicants en passar sant Jordi? No hem guanyat encara, perquè mig milió d’electors no han defensat la posició, però tothom respira més tranquil.

Totalment d’acord amb la Silvia Fortuño, Rosa Gispert, Antonio Oller, Maria Angels Fita, Rosa Caminals i, tambe, amb en David Escobedo. Avui ha perdut l’independentisme, i ho pagarem molt de temps: ERC es ara un partit autonomista que pactara amb el govern d’en Sanchez quan calgui, com feia abans CiU (pero en condicions ara molt menys justificables). Mentretant, hi ha mig milio de vots independentistes menys, i els dos partits que encara son independentistes de debo, JxC i el Front Republica, son els que han sortit perdent. No, no ha estat cap tupinada: conec uns quants que abans votaven CiU (com jo en aquells dies) pero ara han votat ERC perque volen una rendicio mes o menys honorable per a poder tornar a les engrunes. Ara el JEC nega a Puigdemont, Comin i Ponsati l’oportunitat de presentar-se a les europees, no fos cas que aixafessin la guitarra a l’establishment espanyol ara que ja ha guanyat. Enhorabona, ERC, heu aconseguit la victoria pel vostre partit a canvi de treballar contra la independencia de Catalunya…

Donats els resultats, que les forces catalanistes ni bloquejen ni res, crec que el més intel·ligent és aconseguir un Gobierno ben feble. Potser donar-los peixet permetent la investidura (per triar l’interlocutor) i tombar els presupostos fins que seguin a negociar. L’altre punt interessant és que el PSOE té majoria absoluta al Senado. Si tornen a aplicar un 155, serà si i només si el PSOE vol. El PP no pelava res a Catalunya, però el PSOE no seria on és sense els escons del PSC. Forcem la mà?

Vaya por delante que finalmente ayer no voté a Vox. Me abstuve. Yo, aunque vivo en Cataluña (esta vez con “ñ”), no voto en Cataluña. Mi tesis era que para que los catalanes ocupasen pacíficamente las calles, no el tiempo de una diada sino durante 15 días, 1 mes, en España tenía que formarse un gobierno que quitándose la careta, se mostrase como lo que realmente es, una nación nacionalista española a ultranza, ninguneadora del resto de las nacionalidades. Que ganara el PSOE, para mí era una lacra porque a efectos de ensalzar el nacionalismo español, el PSOE es uno más. El PSOE ha hecho, hace y hará lo mismo que han hecho los herederos directos del franquismo sólo que disfrazado de Internacional Socialista.

Pero tras una reflexión que me ha tomado lo mío, llegué a la conclusión de que el pueblo catalán independentista nunca ocupará pacíficamente las calles “sine die”, no va en sus genes, luego ¿para que torturarlos más de lo que lo están siendo, votando a Vox?

¿El resultado de las elecciones en Cataluña? Decepcionante.

Vaya también por delante que a mí lo de derechas-izquierdas (post-convergentes – ERC) me parece una engañifla para incautos por no decir incultos en lo que a política se refiere. La política que corta el bacalao (la que finalmente redacta, vota y aprueba las leyes) no es ni de derechas ni de izquierdas. Es la voz de su amo.

Decepcionante el no castigo independentista del 1-O a ERC.
Me alegro de que la anunciada debacle de Junts per Catalunya no haya sido para tanto.
Decepcionante que el Front Republicà haya recogido 100 mil míseros votos.

Pedro Sánchez gobernará en solitario y le sobrarán pretendientes para sacar adelante sus propuestas legislativas. Cuando tercien unas, le apoyarán C,s, PP e incluso Vox. Cuando tercien otras, Podemos y cuando tercien otras, los nuevos defensores de lo de que “más vale pájaro en mano que ciento volando”, “peix al cove”. Éstos pedirán a cambio de su abstención en la segunda vuelta que investirá a Sánchez como presidente del gobierno español, el indulto o algún artilugio similar para que cuanto antes el Pope pueda darse un baño de multitudes con sus fieles y, por fin, tras 80 y pico años de pulcra historia poder proclamar “urbi et orbe” que su partido, en Catalunya, es el mejor.

Catalanes independentistas del 1-O (y me incluyo), nos han tomado el pelo y nos lo ha tomado “uno de los nuestros” que ha antepuesto su prevalencia como partido partidista a lo que probablemente haya sido el movimiento transversal de desobediencia civil más increíble en la historia de Europa de los últimos 50 años.

El espíritu del 1-0 se ha disuelto como aquellos panes de azúcar que se servían en un vaso de agua junto con el chocolate con churros. Todo muy español.

No se trataba de ensanchar la base, se trataba hacerse con la base para ensalzar al partido.

Espero equivocarme y espero que Bernat Dedéu lleve razón: “Ja tenim el porc engreixat”.