“Independentistes” o lluitadors per la independència?

Aquests dies passats hem pogut veure publicada als mitjans de comunicació una foto de polítics independentistes de govern, amb el president de la Generalitat i el conseller d’Indústria al capdavant (ERC), juntament amb l’alcaldessa (comuns) i dos regidors de l’Ajuntament de Barcelona (PSC), a més dels respectius presidents del Port (Junts) i de Turisme de Barcelona (?), entorn de l’empresari de la Copa Amèrica de vela, tots plegats celebrant l’elecció de la capital de Catalunya com a organitzadora de l’esdeveniment el 2024. El principal diari subvencionat de la situació subratllava en portada, ampul·losament, que la Copa Amèrica “recús la unitat política i de la societat civil”, mentre que un dels seus subdirectors, no menys emfàticament, parlava del “Mobile World Congress del mar” al si d’una “economia blava […] o economia marina sostenible”, que comprendria, segons un dels seus promotors, activitats com “turisme costaner, navegació, construcció de vaixells, mineria marina, pesca i extracció d’energia o proteïnes alternatives”. Res que no abasti, senzillament, el concepte ancestral d’explotació del mar, tan sostenible o insostenible com l’han practicada tota la vida pescadors i mariners de tota mena i a tots els llocs del món, des de la Polinèsia i els baleners atlàntics fins als sardinalers del Maresme. Esperem amb candeletes el bateig dels Jocs Olímpics d’Hivern (“economia blanca”, potser?).

La lògica del sistema comporta la implicació –que patim cada dia– de la política amb l’economia, però aquest no és el lloc per a discutir els papers que s’han publicat al llarg dels anys entorn de la “relativa autonomia” de l’una i de l’altra. La qüestió central és la tria dels espais econòmics, dels projectes a desenvolupar i dels socis a incorporar. Tampoc no cal donar-hi gaires voltes, perquè la foto esmentada, més la de l’alcaldessa de Barcelona amb els promotors del trofeu de tennis dels Godó, més la que ens espera un cop hauran “guanyat” el referèndum dels Jocs d’Hivern (vegeu l’editorial del director d’ahir), no permeten fantasies. Barcelona no ha de ser la capital de Catalunya, sinó una ciutat a mercè de l’economia événementielle, una mena de taula rasa on es pugui escriure el relat del nowhere mundial.

El que preocupa, en canvi, aquest escrivent és, justament, la manca d’imaginació dels polítics independentistes de govern. Posats a fer economia a consciència, hom preferiria assistir a la creació d’una “burgesia d’estat”, o sigui, una classe d’emprenedors lligats a l’empresa pública, realment compromesa amb el país, que portés com a insígnia l’autodeterminació econòmica de Catalunya. En absència d’una autèntica burgesia nacional compromesa, i en presència d’unes empreses dirigides des d’Espanya per fer mal a Catalunya (“economia groga”?), no em semblaria pas cap disbarat que les palanques de la neoautonomia fossin utilitzades per crear una classe dirigent nacional, atesa l’orfandat amb què ens trobem a l’hora de dirigir amb cara i ulls processos complexos. Però els polítics de la neoautonomia prefereixen ajudar a fer burgesies provincianes (v. Barcelona) o, segons relacions de força, comarcalenques (v. Diputació de Barcelona).

M’avanço a confessar que he fet una marrada per arribar on m’interessa, que no és altra cosa que llançar una modesta proposició al lector benèvol i a la lectora pacient. A partir de les consideracions fetes més amunt, he arribat a la conclusió que anomenar “partits independentistes” els que practiquen el neoautonomisme, promouen els negocis privats des del govern i envien la independència a les calendes gregues d’Espanya, només porta confusió. La mateixa, per cert, que quan diem “socialistes” a gent que sabem de sobres que “socialisme” no en faran mai; o quan diem “liberals” a gent que volen liquidar una llengua a qualsevol preu; o quan s’usen pretextos academicistes suats per anomenar “extrema dreta” el feixisme rampant. Tot és llenguatge, certament, però confusionari, enverinat, desvirtuador, corromput. Anem, doncs, al gra.

Proposo, humilment, que deixem de parlar de “independentisme” i de “independentistes”. Abolim tots els “ismes” i totes les adjectivacions que diuen el contrari del que practiquen. Deixem que es diguin de si mateixos “partits independentistes”, o “moviment independentista”, o “independentisme”. El que cal és parlar d’independència sense més. Què farem per la independència. Com plantejarem programes de lluita per la independència. Com crearem organitzacions per a la independència. Com formarem lideratges per a la independència. I, si cal, com inventarem paraules, com farem neologismes aclaridors. Igual que, segons aquell, l’obligació d’un revolucionari és fer la revolució, els que volem fer la independència hem de ser gent decidida a fer la independència. Que “independendentisme” i “independentistes” siguin els estigmes dels que s’acontenten a ser un “isme” més dins del sistema de dominació espanyol imperant, uns plagues que s’han apropiat termes nobles per a esmaltar metalls corroïts. “Independentisme”, ara i aquí, serà la disfressa ideològica del neoautonomisme. “Partit independentista” serà, ara i aquí, la politja necessària del neoautonomisme. I els que vulguin la independència s’hauran de col·locar amb plena consciència al marge d’aquest ball de disfresses, d’aquest bany d’ideologia. I això ha de començar pel llenguatge: s’haurà de parlar d’independència en moviment, no pas de moviment independentista; serem lluitadors per la independència, no pas independentistes. Que els morts enterrin els seus morts, però no permetem que ens enterrin a nosaltres.