Un independentista català a la guerra del Marroc

Aquests dies es compleixen cent anys del desastre d’Annual, la greu derrota de l’exèrcit espanyol a la guerra del Rif (1920-1927). Les tropes d’Abd el-Krim van ocasionar prop de catorze mil morts. El fet va causar una gran crisi política que erosionà la monarquia d’Alfons XIII i preparà el camí per al cop d’estat de Primo de Rivera (1923) i una dictadura que es perllongaria set anys.

Annual és, doncs, un episodi clau que condicionà decisivament la política espanyola de la primera meitat del segle XX. La gran importància d’Annual i la guerra del Rif, on l’estat espanyol experimentà il·legalment amb armes químiques, contrasta amb la poca investigació que se n’ha fet.

Al Rif hi ha més memòria que història. A banda els desastres militars espanyols, la neteja ètnica de rifenys i el fracàs i decadència d’una política colonial nefasta, hi ha la qüestió espinosa de l’ús d’armes químiques i l’experimentació de bombardaments amb iperita. Són pocs els estudiosos especialitzats. Hi ha María Rosa de Madariaga i Sebastian Balfour. Gràcies a ells sabem que durant molts anys ni se’n va parlar, de la iperita.

Hi havia hagut un silenci forçat que van començar a trencar els relats de Ramón J. Sender a la novel·la Imán, el de l’aviador republicà Hidalgo de Cisneros a Cambio de Rumbo, i La forja de un rebelde, d’Arturo Barea. Precisament, per la censura que sempre ha existit, els llibres de memòries de testimonis que foren soldats a la guerra són una font d’informació molt valuosa. Potser en sabem més sobre les repercussions a la península que no pas sobre què va passar i què hi van viure els soldats i els rifenys.

Quatre gotes de sang

Un dels relats més bons que he llegit sobre la guerra del Rif és el del poeta reusenc Josep Maria Prous i Vila, qui, el 1921, a vint-i-dos anys, hi va passar divuit mesos, mobilitzat a les files de l’exèrcit espanyol. Es tracta del llibre Quatre gotes de sang. Dietari d’un català al Marroc, publicat l’any 1936 per la Llibreria Catalònia i reeditat el 2003 pel Centre de Lectura de Reus. També es va reeditar en castellà el 2011 a Barril & Barral Editores, traduït per Dánae Barral Hortet.

És un relat viscut excel·lent, reflexionat i descriptiu de què fou aquella guerra a primera línia. El valor literari i històric que té és de primer ordre. No és just que hagi estat tan ignorat per la literatura catalana hegemònica. L’escriptor Ignacio Martínez de Pisón, que el descobrí els anys vuitanta als antics llibreters de vell de darrere l’edifici històric de la Universitat de Barcelona, ha escrit que és digne de figurar entre els millors texts literaris sobre el tema al costat de Ramón J. Sender i Arturo Barea.

Per a mi aquest dietari de guerra és també equiparable als millors relats dels soldats de la Primera Guerra Mundial, o als dels brigadistes internacionals. Perquè la guerra, en realitat, fa pudor de merda i de putrefacció de cadàvers, de mort i gangrena, i converteix els éssers humans en màquines de matar que obliden tot ideal per salvar la vida, matant qui sigui.

El jove Prous i Vila arribà al Marroc entre els nous contingents de milers de soldats de tot l’estat que foren mobilitzats per respondre a la gran derrota d’Annual. Hi havia moltes veus que exigien venjança contra els rebels rifenys. Prous i Vila, no. Per a ell no era un conflicte entre civilització i barbàrie, que es deia aleshores. Per a ell es tractava de les accions terminals i desesperades d’una ex-potència decadent de la qual sortien malparats els rifenys i els soldats de tots els pobles d’Espanya.

Prous té una mirada sincera i neta, fa una crònica de denúncia que impressiona, tant per la descripció dels fets que va viure, com de la crueltat i la deshumanització extremes. Fa unes reflexions pacifistes sobre la guerra, la massacre ètnica i el militarisme, perfectament vigents avui dia. I, sobretot, escriu molt bé. Tot el relat és com un encadenat de seqüències cinematogràfiques, redactat a primera línia de foc, en fulls deslligats, als campaments, durant les guàrdies o a les hores de descans entre batalla i batalla.

Odi a la guerra i al militarisme

El lector arriba al Rif de la mà del jove poeta per endinsar-se en un món aspre i eixut, de “zombis”, on les mosques, la mala alimentació, el paludisme, les febres i les diarrees són habituals. “Les guerres, ben vistes, són sempre un gran negoci per a aquells que no les fan”, reflexiona poc després d’arribar-hi. Rep una carta de Joan Salvat-Papasseit que l’instiga a escriure molt: “Faci molts versos: si són bèl·lics, millor. A mi l’olor de la pólvora m’estimularia d’allò més!”

Prous i Vila va escriure molt, sí, però no estava gaire per versos, escrivia allò que veia i vivia en aquell infern, com un bon periodista. Es va esforçar a deixar-nos una gran obra prou sòlida que resisteix meravellosament el pas del temps. La descripció de les rutines militars i del caràcter dels seus superiors són enlluernadores. Eren d’una intel·ligència militar tan primària i patriòtica que arrasava qualsevol mena de lògica. El valor de la vida era nul.

“Les victòries s’han considerat sempre més grans com més gran ha estat el nombre de baixes”, escriu després de llegir en un diari la descripció irreal d’una batalla desastrosa on ell havia participat a primera línia. “Així és la guerra que s’ha fet sempre aquí: com més grans són els desastres, més gloriosa és la pàtria i més gran la seva història… Escrita amb la sang dels morts, però història al capdavall.”

Hi trobem la descripció de la vida militar i les batalles sagnants i esperpèntiques. L’esgotament, la fam i la set. La por. Moltes vides es perdien per culpa de gent que només sabia manar, cridar i castigar, sense la més mínima idea de com combatre l’enemic, a no ser que fos enviant a l’escorxador, una rere l’altra, promocions senceres de joves majoritàriament pobres. També hi ha els prostíbuls i les tavernes, la por dels civils, el caràcter i costums dels rifenys i el terrible contacte constant amb la mort. La pudor de la mort. La identificació dels cadàvers dels companys estimats. La putrefacció de la carn trinxada, els bassals de sang quallada, “els ulls vitrificats” d’aquells qui moren per sorpresa. “Aquí la vida i la mort són sempre cosa de l’atzar. Morir o continuar vivint, tot és casual.”

El racisme de la ideologia militar espanyola és palpable a cada instant. Sobretot amb les desfilades de legionaris amb caps tallats clavats a la punta de les baionetes. Els van arribar a enviar a la reina en cistells coberts de flors. Una duquessa de Melilla els pagava a cinc duros. La crueltat de tots dos bàndols es reflecteix al paisatge, a l’estat dels cadàvers, mig podrits, que troben pel desert, decapitats, mutilats, amb els testicles a la boca, un infern dantesc i gore que ell relata de manera molt realista amb pols ferm i sense pal·liatius.

Al llibre trobem un detall històric molt important. Durant els divuit mesos que ell hi va ser, l’aviació espanyola encara no havia començat a bombardar amb armes químiques. Els especialistes han considerat que van començar a fer experiments amb iperita entre el 1923 i el 1924. No obstant això, és molt curiós de remarcar que Prous i Vila explica que l’any 1921 un avió espanyol llançava bombes i gasos. Potser ja començaven a fer proves?

El millor poeta reusenc del seu temps

Per indagar més a fons en la figura de Prous i Vila, vaig posar-me en contacte amb un dels millors especialistes, l’historiador de les comarques del Camp de Tarragona, Joan Navais i Icart (1976). És llicenciat en història per la Universitat Rovira i Virgili. S’ha especialitzat en l’estudi dels moviments socials i de la societat catalana del primer terç del segle XX. Ha publicat, entre més títols, el capítol “La Segona República i la Guerra Civil”, dins Història General de Reus (2003), Josep Maria Prous i Vila. Poemes d’amor i de guerra (2005), Una ciutat en ebullició. Petites històries de Reus i de més enllà (2017) i Centenari de l’Orfeó Reusenc (2019).

—Com vau descobrir la figura de Prous i Vila?
—Va ser durant els anys de la universitat, mentre feia recerca per un treball sobre els orígens i els primers anys de l’independentisme a Reus, anys vint i trenta. Sens dubte, és el millor poeta reusenc de la primera meitat del segle XX, en paraules de l’historiador Pere Anguera. Un personatge molt important, gairebé imprescindible, per a conèixer la vida cultural d’aquest període a la ciutat.

—Què us atreu del personatge i quina importància li doneu?
—Prous és una peça important per a entendre el paper dels “quadres” culturals d’aquells anys: sempre va dedicar molts esforços a fomentar l’intercanvi i la connexió recíproca entre el centre intel·lectual del país, Barcelona, i les comarques, a fi d’articular, de baix a dalt, la desitjada “Catalunya-ciutat” i normalitzar la cultura catalana. Per tot plegat, a Reus, Prous va fer d’enllaç amb els grans escriptors del país per donar a conèixer la seva obra. I quan va anar a viure a Barcelona, va fer tant com va poder per divulgar la realitat social i cultural de la ciutat de Reus i de les comarques del Camp de Tarragona a la gran capital.

—Crec que la cultura catalana té un deute amb ell. A banda l’edició de la Llibreria Catalònia, dels anys trenta, la vostra, més petita, del Centre de Lectura de Reus, i la castellana de Barril & Barral, no hi ha hagut una edició important en català, oi? S’ha intentat?
—Hi coincideixo plenament: també crec que la cultura catalana té un deute amb Prous i Vila. El seu oblit ha estat una petita injustícia. De fet, el cas de Prous i Vila no és l’únic. A Reus sí que s’han dedicat alguns petits esforços a recuperar-ne la figura i l’obra. Que jo sàpiga, no s’ha fet cap intent seriós d’editar el dietari de guerra en una editorial d’abast nacional. M’imagino que és fruit d’un cert complex: creure que l’obra i la trajectòria d’un autor “local” com és Prous no té interès per al públic més enllà de Reus i les comarques del Camp de Tarragona. És la qüestió de sempre: si un literat del cap i casal fa cultura d’interès nacional, per què un poeta de Reus i des de Reus, solvent, no pot fer també cultura d’interès o d’abast nacional?

—Feu-me el retrat de Josep Maria Prous i Vila.
—A la petita biografia de Prous que vaig fer [Josep Maria Prous i Vila. Poemes d’amor i de guerra. Volum I: 1899-1931], el vaig definir de la següent manera: “Prous també fou un trobador i guerrer del segle XX que va somniar i lluitar per una Catalunya lliure i més justa. Amarat d’empenta i rebel·lia, va fer de la poesia i la literatura una eina més per a transformar la realitat i sacsejar les consciències. D’aquí, els poemes d’amor i de guerra. D’amor a Catalunya i a la llibertat, a l’estimada, a la justícia i a la pau, a la família, a l’amistat, a la ciutat i a la terra que el van veure néixer… De guerra a la tirania i a l’imperialisme, a l’Espanya superba i uniformitzadora, a la monarquia, al feixisme, a l’ensopiment.”

—Quin era el seu pensament polític i d’acció literària i política?
—La trajectòria política de Prous reflecteix l’evolució d’una part del catalanisme dels anys vint cap a postures radicals. Des de la seva militància, heterodoxa, a la Joventut Nacionalista de la Lliga Regionalista, a l’apropament orgànic a l’esquerra nacionalista de Reus i polític a l’independentisme revolucionari d’Estat Català. Tot plegat acompanyat per un component social i republicà cada vegada més fort. Així doncs, molts dels poemes de Prous d’aquells anys il·lustren l’espiral de radicalització catalanista a l’ombra de l’idealitzat exemple irlandès i la puixança, si més no verbal, dels plantejaments independentistes i rupturistes en el si del catalanisme més radical dels anys vint. Sempre he definit Prous i Vila com la figura més original del nacionalisme radical a Reus.

—Hi ha algun fet que el faci destacar políticament?
—Un dels episodis que il·lustren el caràcter rebel i arrauxat de Prous va succeir la matinada de l’Onze de Setembre de 1924, sota la dictadura de Primo de Rivera. Un grup de joves liderat pel poeta va penjar una senyera estelada ben peculiar als arbres de la plaça del Rei, avui plaça del Pintor Fortuny, a la vora de l’antiga presó de la ciutat. Segons la premsa de l’època, tenia “una estrella en colors verds, conceptuada com a signe de separatisme”, un disseny prou singular que evidencia, crec, la influència del model irlandès en l’independentisme català d’aquells anys, perquè el verd era, i és, el color “nacional” d’Irlanda. Poc després, algú els va delatar i la policia els va detenir “per col·locació d’una bandera separatista”. Tanmateix, els joves foren alliberats al cap d’unes quantes setmanes enmig de grans mostres de solidaritat. Tot fa pensar que fou la primera vegada que es va exhibir públicament l’estelada a Reus.

—Com el va afectar la guerra del Rif?
—Va marcar un punt d’inflexió, el salt definitiu, al decantament ideològic del poeta reusenc cap a actituds rupturistes. A l’Àfrica, Prous no va caure al parany de l’espiral militarista, xenòfoba i espanyolista que imperava a l’exèrcit colonial. Ben al contrari. El jove poeta, ben lúcid, va identificar la causa rifenya amb la catalana, bo i seguint la lògica que l’enemic –els rebels rifenys– del seu enemic –l’estat espanyol i la monarquia d’Alfons XIII– era el seu amic. Més enllà, la convivència amb desenes de soldats provinents dels diferents territoris de la península li va permetre de conèixer la realitat ben penosa de les classes populars de Galícia i Andalusia, i la rica pluralitat lingüística, cultural i nacional de l’estat tot i la política homogeneïtzadora del nacionalisme espanyol. D’aquesta manera, Prous va configurar una vaga noció d’Ibèria: una confederació o federació de nacions i regions peninsulars per mitjà de l’exercici del dret d’autodeterminació, que incloïa el dret a la independència.

—Què va fer a la guerra?
—Durant la guerra, Prous –que va formar part de l’Agrupació d’Escriptors Catalans– es va dedicar en cos i ànima a la causa republicana i antifeixista de la millor manera que sabia: mitjançant l’agitprop cultural, literari i cívic. Sempre amb l’objectiu d’aixecar la moral de la tropa i de la població civil. Va publicar poesia “de combat”, va participar en actes literaris, en recitals de poesia i conferències per mitjà de programes radiofònics. Cal destacar el poema dedicat al Madrid antifeixista, al Madrid que havia parat els peus al feixisme al crit de “No passaran”: “Reconeixement de Madrid”, publicat a la revista Mirador. Sens dubte, una de les obres amb més força i emblemàtiques és el poema “Guanyarem”, publicat a La Humanitat l’abril del 1938.

—Què va fer a l’exili?
—L’exili de Prous i Vila fou ben dolorós, difícil i ple de penúries. Sembla que primer es va establir a Montpeller i més endavant a Perpinyà, on va morir el 1978. En paraules d’Anguera, “l’exili de Prous fou un exili dur i aspre, forçat a feines purament manuals per a la subsistència i arraconat en una habitació del carrer de l’Anguila, fins a la mort”. En certa manera, es pot dir que malvivia “al marge de tot i de tothom”. Malgrat tot, Prous no va deixar d’escriure. I a l’exili, va poder publicar algun opuscle i va participar en Jocs Florals i més certàmens literaris. Va morir a Perpinyà l’any 1978.