05.06.2019 - 21:50
Les eleccions no figuren al calendari del govern, però la situació incerta de la sentència del Tribunal Suprem les pot precipitar. I l’independentisme vol estar preparat per entomar-les. Quim Torra va acordar amb Pere Aragonès de descartar un avançament electoral, segons diverses fonts consultades per VilaWeb, i així ho va assegurar el president de la Generalitat quan feia balanç del primer any al govern. Després del 28-A i del 26-M, Torra s’ha proposat d’evitar una convocatòria electoral avançada, vol desfer-se de la imatge de president interí, i pretén que el govern reivindiqui a partir d’ara la seva obra concreta més enllà del futur del procés. Però la sentència del Tribunal Suprem contra els presos polítics i la resta d’encausats pot capgirar-ho tot i abocar el país a les urnes, encara que el govern no ho vulgui. Per això, el principal desafiament que ha assumit Torra és que l’independentisme arribi a les pròximes eleccions, siguin quan siguin, amb un nou full de ruta acordat, i havent exhaurit les possibilitats de negociació amb el govern espanyol. Aconseguir la tan citada unitat estratègica entre tots els actors és el sentit últim que ha assumit el mandat de Torra, marcat fins ara per la fracassada investidura de Puigdemont, per la repressió i per la dispersió tàctica de tots els actors de l’independentisme.
El president de la Generalitat no aspira només a acordar una resposta puntual a les possibles condemnes, sinó que la vol circumscriure en una nova planificació compartida per a continuar el procés amb la lliçó apresa, una vegada constatats els límits de l’acció institucional unilateral durant l’octubre del 2017 i de l’organització de la societat civil davant un estat tancat en banda a negociar amb la Generalitat. Un consens que, fins ara, els partits i les entitats no han estat capaços de bastir malgrat haver-ho provat. Arribar a les sentències sense aquesta unitat podria abocar JxCat i ERC a disputar-se definitivament l’hegemonia electoral sense un mínim horitzó compartit en el camí a transitar i, per tant, ajornar un futur intent per a aconseguir la independència i consolidar això que la CUP denuncia com un retorn a l’autonomisme amb el govern de Torra.
La represa de la unilateralitat com a via d’acció torna a ser sobre la taula. La defensen sense equívocs l’ANC i la CUP al mateix temps que avança la lectura que caldria una nova pantalla democràtica per a legitimar-la, tenint en compte que les forces independentistes no van arribar al 50% dels vots el 21-D i que van vorejar-lo a les eleccions europees. A més, l’ANC ja s’ha desmarcat de la possibilitat d’un nou referèndum unilateral, després de la deslegitimació que ja ha patit l’1-O. Ho deia fa setmanes la seva presidenta, Elisenda Paluzie, en aquesta entrevista a VilaWeb, on també defensava que s’hauria d’implementar la independència si l’independentisme obtenia la majoria dels vots a les eleccions catalanes. Per la seva banda, Òmnium ha centrat els esforços a impulsar ‘Som el 80%’, en un intent d’ampliar la majoria contrària a la repressió i favorable a una solució dialogada per al conflicte polític.
La possibilitat d’un horitzó electoral a prop, doncs, no s’esvaeix. I força JxCat i ERC a obrir el meló dels candidats, un relleu de lideratges que Jordi Cuixart fa mesos que va reivindicar com a necessari amb la convicció que no es pot governar un país des de la presó o l’exili. El cap de files d’ERC al congrés espanyol, Gabriel Rufián, ha estat el primer a proposar el nom de qui creu que seria el millor candidat per a la seva formació: Joan Tardà. En una entrevista a Eldiario.es, Rufián també datava les eleccions al febrer de l’any vinent. Diverses fonts del partit situen el seu pronunciament com una opinió personal, que arriba en un context en què no s’ha abordat formalment què passarà si es compleix el temor intern que Oriol Junqueras sigui inhabilitat a la tardor pel Tribunal Suprem. Ara bé, Rufián movia fitxa pública quan és inqüestionable el pes que ha adquirit Pere Aragonès com a adjunt a la presidència d’ERC i com a vice-president del govern amb l’aval de Junqueras, mentre que Roger Torrent ha bastit la seva figura institucional des de la presidència del parlament, amb una agenda institucional pròpia que l’ha portat aquesta setmana al País Basc. Totes les fonts consultades convenen que l’última paraula sobre el nom del cap de cartell la tindrà, en qualsevol cas, Junqueras.
Al marge de la incògnita del candidat, ERC compta amb una fortalesa organitzativa i com a marca electoral que JxCat no té. Carles Puigdemont s’ha proposat d’endreçar l’espai polític i convertir JxCat en un partit, tal com va avançar VilaWeb. L’enèsim intent de refundar l’organització s’albira ja com l’última hora de la veritat, després d’haver aconseguit ERC l’hegemonia municipalista el 26-M en nombre de vots i de regidors. Ara bé, l’objectiu de Puigdemont no és tan sols posar fi a la dispersió de sigles del seu espai (JxCat, PDECat, Crida Nacional per la República) sinó veure si és viable recosir els dos principals sectors que el formen. És a dir, el sector més afí a ell (el que comanda JxCat i la Crida, amb Elsa Artadi, Albert Batet, Miquel Buch, Damià Calvet i Gemma Geis, que també ocupa la meitat de la direcció del PDECat, amb Míriam Nogueras al capdavant) i el moderat, liderat per Marta Pascal i Carles Campuzano, entre més. Aquest últim podria acabar constituint-se com a partit amb l’aspiració d’aglutinar l’antic vot convergent que s’hauria quedat orfe. En aquest intent d’unió, Artur Mas podria tenir-hi un paper clau, com a pont entre els uns i els altres, després del seu retorn a primera línia en campanya electoral. A Mas també el situen a les travesses com a possible futur candidat, tenint en compte que la seva inhabilitació pel 9-N acaba al febrer. Però tot és obert.
Puigdemont diu que no té ‘gens d’interès’ a tornar a ser cap de cartell mentre enfila el trànsit cap al Parlament Europeu. De moment, el dirigent de JxCat ha traslladat el conflicte polític amb Oriol Junqueras i Toni Comín, i preveu batallar els seus drets com a eurodiputat electe fins al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Quan deixi l’escó al parlament, s’esvairà definitivament la promesa de JxCat de restituir-lo, després d’haver estat suspès per la cambra sota les ordres del Tribunal Suprem. JxCat i el PDECat abordaran definitivament el seu futur a partir del 15 de juny, quan s’hagin constituït els ajuntaments. Fins aleshores, JxCat i ERC s’han emplaçat a prioritzar els acords a les ciutats de més de 25.000 habitants i a les diputacions, per evitar que les lògiques locals desgastin l’executiu i la perseguida unitat estratègica.
Mentrestant, Torra preveu que el govern presenti el pressupost del 2020. Provaran, novament, de desfer-se de la pròrroga pressupostària, que encotilla l’acció de l’executiu. No els serà fàcil, però JxCat, ERC i la CUP han recuperat la majoria efectiva independentista al parlament, i quan Puigdemont i Comín renunciïn als seus escons, els dos socis tornaran a sumar més que la resta de l’oposició si la CUP s’absté. El govern també pretén d’obrir una nova via de diàleg amb el futur govern de Pedro Sánchez, però aquesta vegada l’aritmètica parlamentària al congrés espanyol no permetrà a ERC i JxCat de fer tanta pressió com abans del 28-A. Ara per ara, no hi ha hagut cap gest del PSOE, sinó més aviat al contrari. La suspensió dels presos polítics com a diputats al congrés espanyol i com a senador, en el cas de Raül Romeva, a més de l’informe final de la fiscalia espanyola i de l’advocacia de l’estat al Tribunal Suprem, allunyen el PSOE encara més de la Generalitat. Caldrà veure si, un cop investit, Sànchez propicia un acostament que ara sembla inviable i que forçarà l’independentisme a consensuar un nou itinerari que no pot donar per fet cap acord amb Madrid.
