Independentisme pràctic

Fa dos anys que som en mans de l’autoproclamat independentisme pràctic, que ha imposat en els moments crítics la versió que defugia el conflicte i optava per la moderació. Sempre amb l’excusa de ser pràctics. Independentistes, ho som tots. Però siguem pràctics. Del 2017 ençà el mantra és defugir el sentimentalisme, el pit-i- collons, i preferir els resultats tangibles. Amb aquesta consigna s’ha investit Pedro Sánchez, no s’ha investit Carles Puigdemont, s’ha pactat una taula de diàleg i es va triar una defensa tècnica en el judici al Tribunal Suprem.

L’avantatge de l’independentisme pràctic és un relat que agrada. Cap fred. Peus a terra. Però l’inconvenient de l’independentisme pràctic és que no ho és, de pràctic. No ho és gens. Més aviat al revés. És clarament romàntic, amarat de sentimentalisme i sense resultats tangibles. Fa dos anys que cacem mosques. No tenim resultats tangibles.

Fem-ne el repàs: Es va investir Pedro Sánchez per motius pràctics. En canvi hi hauria taula de diàleg al cap de quinze dies i desjudicialització de la política. Doncs ni l’una cosa ni l’altra. Tenim jutges perseguint polítics, com sempre, i els quinze dies venceran dimarts. No es compliran dues de les grans promeses (pràctiques) del pacte. També podem recordar que no es va investir Carles Puigdemont per motius pràctics. Així el govern podria ser efectiu. Podem dir que hem tingut un govern efectiu aquests dos anys? O n’hem tingut un de totalment blocat i perseguit judicialment? De fet, tenim un president a punt de caure per una pancarta que va retirar (per motius pràctics). Això sí, 48 hores tard. Per fer tard, el volen fer caure. Per acabar, recordem que es van triar defenses tècniques als judicis del segle també per motius pràctics. Els resultats són entre 13 i 9 anys de presó per als presoners polítics.

A cada cruïlla decisiva han guanyat els autoproclamats pràctics. Fa dos anys que manen. I vistos els resultats, com a mínim, i sense necessitat de pensar malament, ni de buscar foscos interessos, ens podem demanar si l’autoproclamat independentisme pràctic ho és. On són els resultats tangibles? On els avenços? Aquí ni tenim resultats pràctics ni s’ha rebaixat la tensió. Potser l’estratègia de l’autoproclamat independentisme ho és tot menys pràctica.

Encara diria més: i si resulta que l’autoproclamat independentisme pràctic és, en el fons romàntic, atrapat pels sentiments i el sentimentalisme? Els mou el cap fred o la por? Els mou l’anàlisi o la fugida endavant?  De veritat ha estat pràctic investir Sánchez, creure en un referèndum pactat o escollir Melero d’advocat? On són els resultats? I si es fa per una qüestió… de fe? De creences? Pensen amb el cor o amb el cap? Toquen, realment, de peus a terra?

Les úniques vegades, de l’any 2017 ençà, que l’ambient polític s’ha tensat ha estat gràcies a l’equip rival. El Suprem (enviant a la presó mig govern català), el PSOE (anant a eleccions sense necessitat i protagonitzant una campanya nacionalista i agressiva) i els jutges Llarena i Marchena (insistint en la batalla agressiva a Europa). I curiosament, aquests moviments sí que han donat resultat. Teníem els pràctics angoixats, i els resultats a la vista: la sentència del TS va fer néixer la generació Urquinaona i va mobilitzar l’opinió europea; les eleccions del PSOE van fer pujar el percentatge de vot independentista (no els vots absoluts) i els jutges Llarena i Marchena han aconseguit que Puigdemont, Comín i aviat Ponsatí siguin eurodiputats. De fet, ens trobem que la justícia europea i l’espanyola topen als tribunals europeus. Més resultat tangible que això…

L’autoproclamat independentisme pràctic hauria de mirar-se al mirall i comptar els resultats tangibles que ha obtingut. Fer examen de consciència i ser capaç de respondre’s una pregunta: ens mou el sentit pràctic o la fe? Ens mou l’anàlisi de resultats o la por? El cap o el cor? Quin és el balanç d’aquests darrers dos anys?