09.06.2019 - 21:50
|
Actualització: 10.06.2019 - 10:53
Els lectors d’aquest article sabeu que m’interessa molt la situació d’Hong Kong. Crec que això que ells anomenen ‘localisme’ té un camí paral·lel al de l’independentisme català, també quant a la reacció de l’estat i les formes que adopta, molt pitjors encara en el seu cas, perquè parlem de la Xina.
Com és sabut, la Xina, de la qual forma part Hong Kong, però amb un estatut propi molt particular, va reaccionar contra el gran moviment democràtic del 2014 d’una manera extraordinàriament semblant a la d’Espanya. Va decapitar judicialment la cúpula del moviment democràtic i especialment de l’independentisme, va impedir a parlamentaris electes d’exercir el càrrec i va crear una atmosfera asfixiant de criminalització mitjançant el seu poderós aparell mediàtic, bo i negant la legitimitat d’una reivindicació compartida per una capa de la societat ben àmplia. (Algun dia haurem de començar a analitzar en profunditat –per preguntar-nos si tenen un disseny unificat– els mecanismes de repressió sorprenentment paral·lels que apliquen a Hong Kong, Turquia, Catalunya i l’Equador, per posar exemples ben allunyats entre si.)
Divendres molts periodistes, qualsevol analista i segurament tots els diplomàtics ens haurien explicat que, després dels fets del 2014, la Xina tenia controlada la situació i que l’augment de la repressió d’aquests darrers mesos, incloent-hi les condemnes recents, de fa setmanes, per ‘rebel·lió i sedició’ dels dirigents del moviment, diguem-ne, n’eren la prova, car la reacció al carrer havia estat escassa. Tanmateix, abans-d’ahir la repulsa de la proposta de llei d’extradició a la Xina va desencadenar una protesta ciutadana que ha superat de llarg la capacitat de mobilització del 2014 i que torna a situar Hong Kong en el primer pla de la política internacional. Centenars de milers de persones van col·lapsar la ciutat i els qui donaven per morts o controlats els localistes han d’assumir que no es mata un moviment tan fàcilment. Ha semblat que passaven cinc anys anant de baixada, però de sobte, com explique tantes vegades, s’ha vist que confondre el corrent profund amb el de superfície és un error enorme.
Tot això ve a tomb de reaccions determinades i intents d’anàlisi que observe darrerament en un sector intel·lectual de l’independentisme que fa anys vaig descriure com a ‘independentisme mandrós’. Coincidint amb una setmana que serà decisiva per a tancar el parèntesi de gairebé dos anys d’ençà del Primer d’Octubre, si fa no fa aquesta gent ens diu que no es pot guanyar i que val més acomodar-se a la nova època. La tesi més o menys és que Pedro Sánchez ha dissenyat una trampa eficaç consistent a crear un cordó sanitari al voltant de l’independentisme i aïllar-lo, sense començar cap mena de negociació sobre res, gràcies al control de la Moncloa tant de Ciutadans com de Podem.
No entraré a recordar l’entusiasme amb què aquests mateixos articulistes defensaven el maig del 2018 que calia donar un suport enardit i indiscutible a la investidura de Sánchez i a la moció de censura contra Rajoy. Però sí que em permetreu que recorde que jo aleshores vaig avisar que allò era un error estratègic monumental, com ara s’ha demostrat.
Però si faig això només és per a posar en relleu el defecte que a mi em sembla que és el principal de l’independentisme mandrós: la improvisació intel·lectual. En compte d’analitzar la situació i determinar en conseqüència quins camins es poden seguir, ells de primer pensen quin camí els agradaria de seguir i els convé i després basteixen la teoria que ha de vestir la decisió adoptada a priori. És molt trist i decebedor. També perquè es perd molt temps fins que la realitat desmunta les elucubracions, com sempre acaba passant. Aquesta setmana, per exemple, la fi de la farsa judicial i la constitució dels ajuntaments, especialment el de Barcelona, qüestiona uns quants mantres que aquests darrers mesos s’han repetit de manera fins i tot agressiva, no com a fruit honest d’una reflexió intel·lectual, sinó com a justificació intel·lectual de decisions apriorístiques, basades en el joc de poder, en això que en diuen ‘la lluita per l’hegemonia’, en l’obsessió partidista, en la rancúnia contra els altres independentistes i en coses semblants, totes ben allunyades de la realitat del carrer.
I torne a Hong Kong. Una part essencial del discurs de l’independentisme mandrós és afirmar que ja està, que d’aquesta no n’eixirem i que val més, doncs, canviar de tàctica i ser possibilistes. Que han passat dos anys de l’octubre republicà i que no hi tornarem. Que l’estat espanyol és massa fort. I crec que cal dir ben clarament que quan afirmen això fan trampa. Fan trampa perquè dir-ho quan acabes d’arribar a centèsimes del 50% dels vots i has guanyat les tres eleccions seguides que et presentaven és molt poc assenyat, deixem-ho així. Perquè dir-ho quan l’afer intern ja és indiscutiblement europeu, amb conseqüències europees concretes, és si més no curiós, sospitosament curiós, diria jo. O perquè afirmar que no pots guanyar quan has fet esclatar el règim completament i fins i tot has obligat a desemmascarar-se presumptes revolucionaris com Ada Colau, que ara han de justificar pactes amb la dreta extrema, no és seriós.
No és seriós i a més és lamentable si tenim present què fa la ciutadania republicana catalana, la seua resiliència extraordinària i la voluntat de victòria que no s’acaba. Però si em permeteu de dir això avui, no és seriós tampoc sabent com funciona el món. I ací tenim Hong Kong com a espill, una ciutat-nació que cinc anys després ha trobat tant la manera de tornar a esclatar com la causa que li ho permet quan gairebé tothom la donava per morta i enterrada, quan tothom assumia que la Xina tenia la situació ‘controlada’ del tot.
