L’independentisme ja no plora, acusa

Després d’haver vist els seus dirigents asseguts a la rònega sala de vistes del Tribunal Suprem espanyol, assetjats per una fiscalia decadent i arnada, l’independentisme ha tornat a sortir al carrer avui a Barcelona. Hi ha sortit de manera massiva i pacífica, com sempre, però amb un punt més d’indignació. El fred del febrer ha donat a la manifestació un aire de gravetat i alhora de solemnitat. La revolució dels somriures s’ha congelat. Ara ve el moment de la veritat i la gent no ha fallat, disciplinadament, cívicament, una vegada més. És reiteratiu d’explicar-ho, però cal insistir-hi, perquè no tothom qui es manifesta a Catalunya ho fa pacíficament.

El lema era una obvietat: ‘L’autodeterminació no és delicte‘. Però convé de recordar-ho perquè la justícia espanyola no ho sap. Ara a les manifestacions hi ha les fotos dels presos, els seus familiars, els seus amics, que enduren directament la repressió de l’estat espanyol. Una xifra que creix. Ja no hi són el Carles, l’Oriol, el Jordi, l’altre Jordi, la Dolors, la Carme, la Meritxell, el Toni, el Raül, ni el Josep. Tampoc l’Anna ni la Tamara, ni la Marta ni l’Adri, i molts més. Però hi ha els seus pares, les seves germanes, els seus fills, i els seus amics per a denunciar-ho. Alguns a la capçalera de la manifestació, ben visibles. L’independentisme ha sortit al carrer a acusar. Fa molts mesos que plora, com ha recordat Elisenda Paluzie, però avui s’ha eixugat les llàgrimes i ha denunciat la manca de democràcia a Espanya, ha expressat la indignació per un judici injust i també per la censura vergonyant del Parlament Europeu.

La manifestació de la Gran Via ha estat un exercici d’autoestima, de fer pinya en un moment difícil, però també d’assenyalar culpables. A Pedro Sánchez li han xiulat les orelles quan Marcel Mauri li ha recordat, en castellà perquè no l’hagin de subtitular al ‘Telediario’, que donar suport a l’autodeterminació és donar suport a la democràcia a Espanya. A veure si així ho entén. I li ha demanat que durant les setmanes que li resten de president, insti l’advocacia de l’estat espanyol a retirar les acusacions contra els dirigents independentistes. Si els 45.000 manifestants de diumenge passat a la plaça Colón van aconseguir de forçar unes eleccions, els 500.000 assistents d’avui, segons els organitzadors, haurien d’aconseguir, si més no, la rectificació de l’advocacia de l’estat. Però no passarà, perquè, com ha explicat Mauri, el president del govern espanyol és ‘un irresponsable que només cedeix davant l’extrema dreta’.

La gent, a més de demanar la llibertat dels presos, ha demanat unitat als polítics. Cada vegada que en pujava un a l’escenari del final de la manifestació, a la plaça de la Universitat, els crits d’unitat ofegaven el començament de la intervenció, però cap dels qui han intervingut no hi ha fet referència. Tots han promès que convertiran Catalunya en una muralla humana contra el feixisme, i han entonat el famós ‘No passaran’, però ho faran separadament. Les trinxeres, si no són compartides, són més fàcils d’assaltar. El gest unitari més emotiu l’ha protagonitzat Joan Josep Nuet en un record emocionat a Carme Forcadell. La manifestació no forçarà la unitat però sí que ha donat imatge de transversalitat. L’única autoritat del país que hi ha faltat ha estat la batllessa de Barcelona, Ada Colau, que estava entretinguda comptant manifestants. Per sort, Jaume Asens i Gerardo Pisarello, que sí que hi han assistit, li podran explicar que hi havia molta més gent que els 200.000 que ha donat la guàrdia urbana, una xifra que ha indignat els organitzadors. De tota manera, les xifres bones les donaran les urnes ben aviat. El president Quim Torra, el president del Parlament, Roger Torrent, i desenes de batlles d’arreu de Catalunya han compartit pancarta amb la majoria de forces del Parlament de Catalunya, excepte les que van donar suport al 155.

La manifestació ha acabat fent una crida a la vaga de dijous que ve, un nou pols de l’independentisme, difícil d’aconseguir després d’haver abandonat, UGT i CCOO, el vaixell de forma vergonyant. No és cap sorpresa. Són els sindicats del règim del 78. I quan han vist que perillava –perquè això de la independència va de debò– els han fet quadrar. La USTEC i la Intersindical-CSC han pujat a l’escenari per demanar a la gent que es mobilitzi malgrat els entrebancs. Fer una vaga sense tenir un sindicalisme nacional majoritari no és fàcil, però a Catalunya l’independentisme té la gent i, com s’ha vist avui, la gent no falla mai.