L’independentisme irredempt

El desplaçament cap a l’irredemptisme d’un sector del moviment independentista és una de les seqüeles, no per esperades menys amargues, de la frustració pels fets d’octubre de 2017 –de tots els fets, tant al parlament com al carrer. Al parlament, per la incapacitat manifesta dels diputats independentistes per a fer-ne bastió simbòlic del poder propi i cridar el poble a la seva defensa material sense dubtes ni fissures; al carrer, per no haver sabut crear, des de les organitzacions pròpies, una consciència de poder massiu que superés els límits dels diputats fins a desbordar el país. De tot plegat, en són corol·lari la neutralització dels CDR, la interrupció del Tsunami, la frenada d’Urquinaona, el desaprofitament de les Marxes i de la gran manifestació antirepressiva del carrer de la Marina, ultra la praxi dels Mossos contra les avantguardes del moviment per a aplanar el camí a la repressió espanyola sota capa d’obediència deguda. Va ser una desmobilització conscient i planificada, des d’espais de poder opacs, de totes les iniciatives o processos que, a partir de la mobilització popular autosuficient, superaven el marasme governamental, el càlcul partidista i la hipocresia dels resignats, val a dir, la incompetència d’uns estrategs avesats a lliurar batalletes sobre els mapes.

La combinació d’incompetència, estultícia i por dels dirigents independentistes d’aquell moment van donar com a fruit la indefensió davant la repressió espanyola, la desorientació tàctica i la rendició estratègica del moviment. La terra de ningú entre una ofensiva espanyola sense a penes obstacles, la falta d’un lideratge únic i enrocat, la pèssima estratègia dels líders davant els judicis, i la desorientació de les organitzacions populars, van permetre que les estructures partidistes tornessin a ficar la banya pel forat de la rivalitat suïcida i de la rutina autonomista. Entretant, l’estat, amb el millor estil colonial espanyol, desactivava l’antagonisme fent passar els indults per pacificació i donant peixet als aventurers i oportunistes que volien fer creure que la taula de diàleg tenia cinc potes. Com aquell pollastre Mike que, després de talar-li maldestrament el cap, encara va malviure un any i mig, el moviment continuava fent equilibris, caminant com un embriac o grallant percentatges en eleccions autonòmiques, espanyoles o municipals, quan el fet cert era que ja no tenia força per a fer escatainar ni una gallina.

Ara, després de tanta misèria política, un irredemptisme furiós davant la impotència del moviment i la incompetència del govern i dels partits pren una capital comarcal com a bastió on erigir-se en recipient de la ràbia difusa entre la gent. Podríem considerar, en efecte, que quaranta anys de fer la viu-viu davant l’estat opressor es podien resoldre en un sospir. I també podríem creure que la incapacitat dels dirigents polítics independentistes, covats i criats durant aquell període, es pot atribuir a endogàmies i mesquineses de les maquinàries on regna la mediocritat. I tindríem raó, però només en una part: l’altra, per ser honestos, obliga a mirar endins per veure si hem sabut acompanyar l’acció amb la idea, l’organització amb el propòsit i la direcció amb la fermesa.

La meva conclusió és que no s’han fet els deures. L’independentisme només pot créixer en la continuïtat i l’aprofundiment de l’antagonisme, no pas participant en el seu propi emmascarament dins el totalitarisme espanyol. Una tasca dura i incerta, però ineludible per no caure en l’autocomplaença. Així ho van fer les que es van oposar a la constitució espanyola, les que van patir tortures i presó, les que van haver de passar les Alberes, les que van morir a trets de la policia, les que es van oposar a l’estatut de Sau, les que no van participar en les primeres autonòmiques, en fi, les que van patir l’ostracisme, el menyspreu i el silenci de l’establishment autonomista. Els fruits macats d’aquell autonomisme els va collir la sociovergència i els van podrir els tripartits. Però, entre el 2006 i el 2012 (Plataforma pel Dret de Decidir, consultes independentistes, boicot a l’estatut, manifestació de 2010, fundació de l’ANC), un moviment amplíssim va fer foc nou a tot el país. No n’hi va haver prou: l’antagonisme d’arrel va ser substituït per les peticions a l’estat (Mas-Rajoy), la desnaturalització de l’expressió popular (9-N), la falsa unitat tàctica del bipartidisme (Junts pel Sí), la desconfiança dels dirigents respecte a l’energia popular. I la gent, que s’havia autoorganitzat al marge del sistema dependent d’Espanya, els va deixar fer, s’ho va deixar fer.

Tindria mèrit convertir el moviment independentista en una minoria irredempta a la seva pròpia terra, bo i girant la impotència enfront de l’enemic poderós contra un dèbil enemic interior. Ja ho va fer un cert catalanisme menestral, trumpista avant la lettre, quan va decidir que havíem perdut la guerra per culpa de la “purrialla murciana revolucionària”, no menys finançada, segons els intel·lectuals orgànics d’aquell catalanisme, pel feixisme espanyol com, segons els estalinistes, ho estava Andreu Nin, o com ho estaria l’actual CUP per l’unionisme, segons els habituals anònims de les xarxes.

Abonen aquesta paranoia l’exclusió de l’altre com a forma de liquidar la solidaritat entre la pobra gent, l’escassedat planificada dels recursos, la crisi convertida en saqueig permanent de les rendes del treball, la deslegitimació de la democràcia liberal a causa de la impunitat dels estats, el despotisme del mercat i la ideologia neoliberal… En el cas de Catalunya l’abonarien la repressió sostinguda com a forma de pacificació, l’escanyament econòmic com a forma de degradació social, la deturpació de la llei per aplicar-la contra l’enemic, l’ofegament exprés i cínicament justificat de la llengua i la cultura nacionals, l’abúlia del govern per aplicar la sobirania en defensa del país, la difusió de l’espanyolisme sense complexos i el menyspreu consegüent de la catalanitat.

Els irredemptistes proclamen ordre per emmordassar la gent mentre el desordre capitalista campa a la seva i la BRIMO és un reservori intocable de pràctiques d’extrema dreta, llei mordassa a la mà i ordre de jutges espanyols mediante, per a entrenar-se contra dissidents, vaguistes, sensellaristes i tots els enemics no pas de la propietat privada, que ja se sap defensar soleta, sinó contra la posada en dubte del sistema.

Aquests irredemptistes volen neteja ètnica disfressada de lluita contra la delinqüència de carrer, però no pas neteja de màfies immobiliàries, corrupció pública, evasors, o usuaris de recursos públics per a negocis privats.

Aquests irredempts volen només la llengua pròpia però per emmerdar-la amb el seu odi disfressat de patrioterisme de campanar i monestir.

Ningú que es proposi resoldre problemes punyents perseguint enemics interiors no confessarà cap adscripció extremosa de dretes: justament, una de les característiques del nou desordre mundial és la negació de l’evidència disfressant el llop amb pell de corder, la llana del qual hi ha prou cardadors als mitjans i als púlpits de la falsa neutralitat intel·lectual per garantir-los-la. Serà interessant de comprovar si no som davant una operació de tirar l’ham perquè el mosseguin queixals ingenus, com els que pretenguin de crear un cinturó sanitari amb el PSC, principal escampador de virus pel país, i, en conseqüència, fal·laç interessat a covar l’ou de la serp per a blanquejar-se.

Si aquests irredempts volen fer net d’enemics interiors, que comencin pel més d’un milió que van votar Ciutadans el 2017, els mateixos si fa no fa que enguany votaran PSC, PP i Vox. Aquests, és clar, són més durs de pelar, passeu-me la figura: tenen un estat que els protegeix, paguen els sacrosants impostos (que no tornen a Catalunya) i defensen els no menys sacrosants valors d’Occident. En el límit, si volien procedir a una neteja de debò, els irredempts s’haurien de treure la màscara i crear un partit nazi, però el poble català: a) no té tradició militarista; b) som de bullangues o d’aconseguir la independència en diumenge, però no de fer sang; c) els extrems no tenen bona premsa; d) la dreta realment existent és prou hipòcrita per a negar-se a si mateixa (les esquerres realment inexistents són més il·luses); d) els grans capitals són a Madrid; e) no tenim monstres industrials per a fer armes pesants i gasos verinosos ni prou gent per a vigilar camps de concentració.

Els pinxos de portada de monestir treuen llustre a les pedres antigues, però els seus resquills ja fan mal en alguns caps d’estopa del veïnat i de més enllà.