L’independentisme, herniat

A penes fa quatre dies de l’afer Puigdemont i, en constatar que les seves “incògnites” (¡?) han desaparegut de les “preocupacions” de La Vanguardia i d’El País, rere una espessa capa de silenci d’estat (espanyol, naturalment), podem donar per bones totes les paranoies que serien del cas: per a desarmar l’independentisme, qualsevol conspiració de claveguera serà benvinguda. S’entén menys, però, que des d’aquí contribuïm a aquella capa espessa de silenci bo i acceptant, per mor d’una taula de diàleg no menys espessa, les excuses d’estat (espanyol, naturalment) sobre la participació activa o passiva (¡?) dels seus aparells en l’enèsim ridícul de la seva judicatura davant la UE.  La resposta està en el terral, o sia, el vent que bufi de ponent. De passada, un advertiment sense mala voluntat a l’actual president de la Generalitat: atenció, MHP, que, si déu o el diable us permetessin d’arribar a un acord “delicat” per a l’estat (espanyol, naturalment), l’endemà mateix llegiríem als titulars d’El Mundo que un bon dia vau malversar fons públics en comprar unes sabates “Church” a Bond St. sense passar duana…

1. Bromes serioses a banda, l’afer Puigdemont planteja tres qüestions. N’és la primera la percepció evident que les diverses circumstàncies que acompanyen el president a l’exili tendeixen a convertir el seu “cas” en un afer personal (el “prófugo” de la “justicia española”) enfront d’uns aparells venjatius de l’estat (espanyol, naturalment) i sota la mirada més o menys dilatòria de la UE i els seus pesants aparells. Hi contribuiria, principalíssimament, la percepció no menys evident que l’actual Generalitat autonòmica –i no n’excloc cap dels partits de la majoria independentista– s’ho mira sense gosar prendre un protagonisme directe i efectiu –rebel·lia, si ho preferiu– en la defensa, no pas amb efectes propagandístics, sinó de manera efectiva i als ulls del món, del president a l’exili. (Legítim, encara avui, perquè no va ser destituït pel parlament sobirà: o direm que els presidents de la Generalitat a l’exili no n’eren pas, de legítims?) I no em fa el pes l’argument que ja hi ha el Consell per la República, perquè aquest ens no disposa (no encara, si voleu) del poder material de la Generalitat ni del paper simbòlic del president exiliat, del qual es considera un apèndix.

El poder autonòmic (batalles partidistes que el cimenten) no tolera bé el poder que emana de l’exili (interessos partidistes que l’acompanyen): la coalició no s’esberlarà en la defensa del president Puigdemont. Però dipositar en una sola persona les expectatives del moviment,  “especialitzant-lo” en el clam antirepressiu, en limita el camp d’acció i el fa anar a remolc d’esdeveniments que exigeixen i exigiran una política nacional clara i decidida.

2. I aquí se suscita la segona qüestió. Vivim políticament i institucionalment immergits en un conflicte mal soterrat de legitimitats que, com que no són del tot aclarides, originen confusió i, en última instància, indefensió a l’hora de prendre decisions a curt i llarg termini. Es tracta de la legitimitat d’un president a l’exili i de la legitimitat d’una presidència a l’interior. La primera legitimitat, perseguida sense treva, com hem vist aquests dies, per la venjança de l’enemic, que, no per casualitat, hi veu un perill simbòlic, certament, però ben material en oposició franca a la domesticació (“pacificació”) de la “qüestió catalana”. La segona legitimitat, sancionada per les estructures de l’estat autonomista, hauria de convertir, amb la boca petita del consentiment, l’alteritat independentista en una mera facció política, que, encara que sigui majoritària al parlament, no pot ser tolerada per l’estat com a pivot entorn del qual acostar-se ni remotament a un esbós d’estat propi: “deixeu fora tota esperança d’amnistia i autodeterminació”, diu el lema penjat a l’entrada de la taula de diàleg sense potes.

I totes dues legitimitats es disputen la direcció estratègica del moviment. En aquest sentit, si el vot del 14-F (recordem-ho: amb la participació més baixa de l’era autonomista i una minva espectacular en l’electorat independentista) sembla afavorir una estratègia de transició negociada i pausada cap a la independència, al seu costat perdura, inextricablement lligada, la consciència viva que el vot de l’1-O (recordem-ho: amb mig milió menys de votants, perseguits i colpejats, que el total del 14-F, legal i protegit) assenyala el camí cap a la independència directa. Allò que és rellevant, però, és que la instància pactista i la instància rebel al pacte no són vasos comunicants –més aviat, al contrari. I això ho ha propiciat la confusió política del moviment independentista en votar el 14-F sota l’aixopluc legal de la constitució alhora que mantenia i manté ben desperta la reivindicació de la sobirania directa de l’1-O.  Voler muntar dos cavalls a la vegada té aquests riscos: que en surts rebregat o acabes esllomat; entretant, el moviment independentista, eixancarrat entre les dues selles, s’ha herniat.

3. I ara ve la tercera i última qüestió: com s’ha de resoldre aquest conflicte mal soterrat de legitimitats, l’una perseguida per l’estat espanyol i l’altra protegida per la constitució espanyola? Se’ns dirà que el vot democràtic del 14-F és inapel·lable, i que la pròpia força política de Puigdemont hi va participar. No dubto pas que, si Junts hagués guanyat, s’hauria aixoplugat sota la mateixa legalitat espanyola per exercir el poder autonòmic amb la raó pràctica –com la que permet a ERC d’exercir la presidència– que no podem crear buits de poder ni cedir-los graciosament a l’enemic. Però aquestes posicions partidistes no eliminen el problema plantejat, sinó que, paradoxalment, el posen més en relleu. Si Junts manessin, la qüestió de les dues legitimitats continuaria en dansa, i l’única incògnita a resoldre seria com s’hi enfrontaria tenint un peu dintre (la presidència de la Generalitat, guanyada en unes eleccions autonòmiques) i un altre fora (un president legítim exiliat). Sostinc que aquesta posició de poder al si de la Generalitat interior obligaria Junts a cercar fórmules de coexistència amb la presidència a l’exili: Puigdemont faria de poder extern amb un gabinet que tindria una influència directa sobre els poders interns, mentre s’esperava la resolució del seu “cas” pels tribunals de la UE en contra d’Espanya.

Així, doncs, quina hauria de ser la posició de la generalitat del moviment independentista en aquest conflicte de legitimitats mal soterrades que el confon, el divideix i el desarma? És evident, als ulls de tothom que ho vulgui veure, que posem un ciri al déu de la independència i un altre al diable de l’autonomisme, sempre amb aquella disposició peculiar que “el nostre mal no vol soroll”, “qui dia passa, any empeny”, o “el seny i la rauxa”, i altres agudeses del suposat caràcter nacional. Però, rere aquests trets, s’hi amaga una qüestió fonamental: l’administració de les coses, o sia, el bé públic, és una qüestió molt seriosa, perquè, si tu no el governes, ho farà l’opressor prenent determinacions sempre en contra teu (vegeu aeroport i altres amenitats). En aquest punt, la maduresa del moviment independentista no va més enllà: el miratge d’una capacitat de fer polítiques pròpies (“peix al cove”), esdevinguda ideologia d’autosuficiència, encara té un pes decisiu en una franja molt àmplia del moviment i ens decanta cap a un “realisme” esmussat, sense imaginació ni esperança de canviar el decurs de la història. I en aquesta premissa es basa, es miri com es miri, l’actuació de l’actual govern de coalició, amb tots els matisos suggerits per les enquestes, de manera que pot, legítimament, reivindicar la capacitat per fer polítiques “possibles” al si del marc autonòmic garantit pel vot del 14-F. Però, què hi ha de la força pregona que mou històricament el moment actual, aquella força directa, procedent de l’1-O, que no pot ser mal soterrada, perquè roman en forma de consciència viva i material al si del poble? Sobre aquesta qüestió fóra inútil d’esperar respostes del govern autonomista actual: la seva tasca és parcial, especialitzada, defensiva. I aquesta falta de respostes s’ha de carregar per força sobre els partits que componen la majoria independentista: no s’hi val a assenyalar els límits del govern amb el dit de la raó i pretendre excusar-ne els partits que el formen –o que hi donen suport– amb el dit de la comprensió paternalista. La responsabilitat mútua és tan orgànica com orgàniques són les actuacions de l’estat (espanyol, naturalment) en tots els àmbits contra Catalunya.

4. La fonamentació nova del moviment independentista s’haurà de cimentar fora dels partits, i ben segur a la contra seu, fins que esdevinguin instruments de la voluntat mobilitzada o desapareguin per donar pas a formacions que encarnin realment la voluntat popular no sotmesa al domini aliè. Fins que no s’hagi eliminat l’usdefruit interessat de càrrecs, en governs col·ligats d’ocasió, i les disputes merament verbals sobre preteses diferències entre burocràcies partidistes. Tard o d’hora, la lluita de legitimitats mal soterrada s’ha de resoldre, materialment, amb la recuperació de la legitimitat del poder des de baix, no sotmès a la ingerència de cap legalitat estranya al país. Si volem esdevenir políticament fèrtils, caldrà espolsar-se la satisfacció periòdica de constatar que continuem essent molts, com també els personalismes, els victimismes i els messianismes. I caldrà que, d’aquesta lluita aferrissada i sense miraments, sorgeixin una organització, un programa i uns lideratges nous. En aquest punt estratègic, és on entra en joc la figura de Carles Puigdemont: es voldrà capbussar en aquesta nova fonamentació del moviment o preferirà continuar mantenint la posició actual? Una posició que és tan incòmoda per a l’estat com per al poder autonomista, però que alimenta els trets més rígids del moviment, que, per estar sotmesos als ritmes externs (persecució, victimisme, aïllament), no li permeten d’elaborar una estratègia pròpia. El president exiliat aleshores hauria de triar entre els interessos de partit i el bé comú, entre el simbolisme a l’exili i la materialitat d’una direcció efectiva a l’interior. Mentre no es plantegi i resolgui la incògnita, el seu paper serà el d’agitador a l’escena internacional –que no és pas poca cosa– per obtenir-ne un ressò a casa nostra, però ara ens calen dirigents de nou encuny, molt lligats al dia a dia de la gent.

Que som molts, i molt assenyats i formals i persistents, però estem políticament herniats.