L’independentisme generacional

Agost de 2014. En el context d’un programa d’estada als Estats Units en què joves de l’estat de quinze i setze anys viuen una immersió en la vida americana, dues noies, l’Anna i la Paula (de Barcelona i Girona, respectivament), enmig d’una barbacoa que les famílies d’acollida han organitzat, enceten una conversa informal. Al cap d’una estona, una participant de Madrid irromp de males maneres: ‘¡Aquí se habla en español, coño!’. Després d’uns segons de desconcert incòmode repliquen: ‘¿Aquí? ¿En Seattle?’. L’anècdota reflecteix una convivència complicada entre els catalanoparlants i la resta dels participants, precedida pel desconeixement i la banalitat amb què alguns dels altres adolescents emeten judicis favorables sobre el franquisme, que inclouen el ‘Cara al Sol’ d’alguns politons al mòbil o alguna bandereta amb gallina. Falten pocs mesos per al 9-N i l’apagada informativa sobre Catalunya, juntament amb l’absència de diplomàcia pròpia de l’edat, generen certes tensions, alleujades, en canvi, per la curiositat i familiaritat amb què ambdues noies es relacionen amb els amfitrions nord-americans.

L’episodi podria semblar una mostra més de les relacions no sempre fàcils relacions entre Catalunya i Espanya, un acte de catalanofòbia d’aquests que Francesc Ferrer i Gironès registrava amb rigor notarial. Tanmateix, les afectades no es van emprenyar ni indignar. Més aviat els va fer gràcia, van riure mentre replicaven i, poc després, van relatar els fets amb hilaritat als amics nord-americans. Com en cada article que s’enceta amb una anècdota, aquí es pot fer una anàlisi que va molt més enllà del fet mateix, i que té aquell caràcter semiòtic que oculta processos mentals profunds.

Segons les dades del CEO corresponents a l’estiu de l’any passat analitzades per Jordi Muñoz,  com més joves, més independentistes, un 59% de la franja d’edat d’entre divuit i vint-i-quatre anys ho són. Per al politòleg, les dues raons principals són el fet d’haver crescut en democràcia, cosa que causa una certa tendència a les opcions més rupturistes, i que la majoria de joves, a diferència de les generacions més grans, són nascuts al Principat. Les conclusions em semblen lògiques. Tanmateix, crec que hi ha factorsmés importants que aquells que es puguin recollir en unes dades estadístiques tractades.

És sabut que els principals detractors de l’independentisme n’atribueixen el creixement a un suposat ‘rentat de cervell’ basat en la immersió lingüística, el Club Súper 3, la manipulació de les criatures al sistema educatiu i els currículums imposats pels ‘nacionalistes ressentits’. Si no fos perquè una bona part d’aquells que mai no han posat un peu al Principat estan disposats a creure-hi, faria riure. La generació jove pràcticament ja no mira la televisió de la mateixa manera que ho fan els seus pares: la proliferació de dispositius digitals fa que es baixin les sèries i vídeos que els interessen, molt sovint sense esperar el doblatge o la subtitulació. Perquè, a més, és ben cert que és la generació amb més informació i habilitats comunicatives de la història, i, per tant, té una visió més aviat estereoscòpica de la realitat. Més d’un 40% van a la universitat (de la generació dels seus pares, hi van anar un 10-15%, i de la dels seus avis, un 5-7%), un percentatge molt elevat d’aquests joves empren l’anglès de manera més que habitual. Han viatjat, fan intercanvis, solen mantenir amistats a distància a cop d’Skype, i si tenen alguna referència amb la qual es puguin identificar amb certa comoditat és (a desgrat d’en Rajoy) ‘l’europea’.

L’Anna i la Paula, més que indignar-se per l’estirabot de la seva companya madrilenya, es van estranyar. El seu marc mental no és el mateix que el dels seus pares. Per a elles, la relació amb gent de Madrid es troba a un nivell semblant a la que tenen amb els seus companys de Roma, Amsterdam o Stuttgart. De fet, durant la secundària, han acollit nois alemanys o han fet intercanvis amb França, amb l’anglès com a ‘lingua franca’. Saben que formen part de l’estat espanyol, que aquest estat sol ser antipàtic, que sovint representa algunes dificultats quotidianes (les rodalies, l’obsessió per imposar més hores de castellà, la confessada voluntat d’en Wert per ‘espanyolitzar-los’). Tanmateix, no han tingut una experiència directa del conflicte entre Catalunya i Espanya, i potser tampoc han viscut d’esquenes al riu Cinca, sinó que ho veuen a un nivell més global. A diferència de la mania persecutòria dels mitjans espanyols, que veuen aquesta indiferència com una gran ofensa, moltes Anna i moltes Paula no perceben el duel identitari entre Catalunya i Espanya. Des de P-3 han compartit classe amb gent d’arreu del món, de tots colors i religions. L’espanyola és una diversitat més en una Catalunya multicultural on cadascú aporta elements interessants. Una altra experiència més traumàtica com el servei militar obligatori (un espai que, malgrat que servia per forjar amistats circumstancials, no deixava de representar tensions nacionals) ja no és una realitat des de fa setze anys. Fins i tot elements simbòlics que servien de nexe identitari com la Lliga Espanyola de futbol s’han devaluat i substituït per una Champions més global. És cert que tot plegat és relatiu, i que continua havent-hi joves i adolescents espanyols lligats mentalment a Espanya, sovint des de pràctiques i creences d’un nacionalisme banal, lligats a elements emocionals, esportius o tribals. Tanmateix, a grans trets, bona part del 60% de joves independentistes no són ni tan sols nacionalistes, sinó que consideren que cal modificar l’estatus de Catalunya per restar en condicions similars a les dels austríacs, danesos o eslovens: és a dir, un estat més sensible a les seves necessitats. No són antiespanyols, sinó que critiquen que no es prenguin decisions més contundents o no s’avanci més de pressa en el procés. I potser votaran que sí, perquè cap noia madrilenya es cregui amb el dret a donar-los cap ordre sobre les seves preferències lingüístiques, ni aquí, ni a Seattle.

Potser això explica l’escassa participació de gent jove en l’independentisme explícit i en les organitzacions com Òmnium o l’ANC (en què sí que abunden les generacions que ho eren implícitament i que durant els darrers anys han sortit de l’armari sobiranista). L’independentisme militant és farcit de conversos, de persones que en el passat tenien un marc mental més espanyol, que podien haver-se sentit més o menys còmodes compartint identitats, a la manera d’en Joan Manuel Serrat, a qui l’experiència dels darrers anys -la repressió de l’independentisme del 92 (i el silenci còmplice de la intel·lectualitat espanyola), l’afer dels papers de Salamanca, els acudits sobre catalans, la consideració de ‘polacos’ a les casernes, el retorn desacomplexat del franquisme amb la generació d’Aznar, i la humiliació de l’estatut- ha propiciat una conversió radical. Per a l’Anna i la Paula, això és història, esdeveniments no viscuts que els poden tocar en un examen. Per a elles, la independència no és una decisió radical, sinó lògica; no identitària, sinó democràtica; no nacionalista, sinó dissenyada per disposar d’un estat on tothom pugui sentir-se com vol, parlar la llengua que li sembli, relacionar-se amb qui sigui, això sí, amb igualtat, i sense permetre que ningú no els digui en quin idioma han de parlar, què han de fer o com s’han de sentir. En altres paraules, la independència jove serveix per bastir una Catalunya postnacional, que ens ha de servir per emancipar-nos del nacionalisme tradicional: el català i, sobretot, l’espanyol.