20.12.2022 - 21:40
|
Actualització: 21.12.2022 - 10:02
Espanya es troba en una situació de crisi institucional. El Tribunal Constitucional espanyol va decidir dilluns de suspendre la tramitació de la reforma del codi penal, que s’havia d’haver votat demà al senat espanyol. Arran d’aquesta situació, diversos representants del PSOE han deixat clar que acataran l’ordre del tribunal, cosa que ha despertat gran indignació de l’esquerra espanyola per la decisió dels magistrats. Quina hauria de ser la posició de l’independentisme davant la crisi institucional a Espanya? I més concretament: hauria de prendre partit en favor d’un dels bàndols? Ho hem demanat a diverses figures de l’àmbit polític, cultural i social dels Països Catalans.
“No és una lluita per l’aprofundiment democràtic, sinó pel control dels òrgans judicials”
Germà Bel, economista
La crisi institucional que hi ha a Espanya és una crisi pel control polític dels òrgans judicials, i no percebe que l’esquerra espanyola visca com una indignació que un òrgan constitucional altere la vida dels parlaments, perquè sobretot la gent del PSOE, però també Unides Podem, insisteixen que el que va passar a Catalunya no és un precedent. Supose que perquè allò tractava de la unitat d’Espanya, i això de les cadires. Això demostra que no és una lluita per l’aprofundiment democràtic, per la qual cosa algú es podria sentir interpel·lat, sinó pel control dels òrgans judicials. I no crec que aquesta siga la batalla de l’independentisme.
A banda, no sé com podria aprofitar la situació l’independentisme, perquè no hi ha ningú per a llançar aquest impuls per l’aprofitament. Ara mateix a Catalunya hi ha un govern sortit d’unes urnes, amb un suport minoritari, que diu que no és moment d’avançar amb cap agenda per la independència i, per tant, no crec que aprofitar aquesta situació encaixe a l’agenda de govern.
En termes polítics a curt termini, l’independentisme com a bloc no existeix. L’independentisme és una part de la població que dóna suport a la idea d’independència i voldria viure en un estat independent. Però en termes d’operativa política no hi ha un bloc independentista ni una estratègia compartida, per tant, no veig com aquesta situació pot ajudar a impulsar res.
“L’estratègia de diàleg queda molt debilitada amb aquesta crisi”
Josep Costa, advocat i ex-vice-president del Parlament de Catalunya
Com a estratègia, nosaltres hauríem de forçar les costures del sistema perquè hi hagi aquestes crisis. Ho veig dins la lògica d’eixamplar l’esquerda. Un estat no pot suspendre o suprimir diverses llibertats democràtiques per mantenir la seva voluntat a qualsevol preu, i que això no tingui conseqüències negatives per a la seva estabilitat. És a dir, tots els problemes que té Espanya ara serien encara més grans si l’independentisme, conscientment, seguís una estratègia per a explotar les contradiccions que implica negar-li els canals d’expressió democràtica per a arribar a la independència. D’alguna manera, nosaltres els hem de fer entrar en aquestes contradiccions per fer-los entrar en crisi. Però la crisi que hi ha ara és mig casual i accidental, i no ho hauria de ser. Hauria de ser conseqüència de la nostra acció, de fer-los pagar el preu d’això que han fet, subordinant la democràcia al pes superior de la unitat d’Espanya. Ara, una vegada tenim aquesta situació, si no forma part d’una estratègia nostra de disputar el poder a l’estat i, per tant, confrontar-nos-hi, podem aprofitar-ho? No ho crec, si no és el resultat de la nostra acció política planificada.
A més, no és que nosaltres hàgim de prendre partit per un dels bàndols, sinó que és possible que aquesta situació s’hagi creat perquè una part de l’independentisme ja ha pres partit per un bàndol. Crec que és això, el que contribueix que hi hagi aquesta situació, però, a la vegada, això limita molt les possibilitats d’aprofitar-ho. Bàsicament, el sector de l’independentisme que ha triat bàndol en la batalla espanyola ho ha fet com un pla de diàleg, acord i negociació amb l’estat. Però la crisi institucional que hi ha Espanya no afavoreix l’estratègia dels qui han triat bàndol i dels qui aposten pel diàleg. Quan tu busques un acord amb l’estat, si aquest acaba amb una crisi institucional i amb una reacció autoritària i antidemocràtica, s’esgota la via de diàleg que estàs explorant.
La crisi institucional espanyola hauria de ser el resultat d’una estratègia de confrontació per part nostra. I paradoxalment és la conseqüència d’una estratègia de diàleg. I el diàleg no es pot beneficiar d’aquesta crisi perquè qui ho hauria de fer és una estratègia de confrontació que no tenim.
El risc que correm ara és que, com que el govern s’ha aliat amb un dels bàndols, amb una estratègia d’estricta renúncia de la confrontació, pot ser que aquesta crisi redueixi els possibles beneficis d’aquesta estratègia. Pot ser que al final, alguns guanys que preveia Esquerra i el govern amb aquesta estratègia de diàleg amb l’estat no s’acabin concretant o es redueixin. El bàndol espanyol voldrà tancar files per defensar la democràcia i els seus valors, i la capacitat de negociació que té avui el govern de Catalunya o ERC és menor. Hi ha una pèrdua de poder. L’estratègia de diàleg queda molt debilitada amb aquesta crisi.
“Reforçant el PSOE avui es reforça Espanya”
Albano Dante, periodista i ex-diputat de Catalunya Sí que es Pot
Si el nostre horitzó és la independència, cal entendre que tot això passa en l’estat del qual et vols separar i que, per no deixar-te’n separar, respon amb porres, presos, exiliats i tot això.
Per tant, si hi ha qualsevol possibilitat d’afeblir aquest estat incidint en la seva divisió, endavant. Però no és això el que es fa quan s’assenyala com a problema la dreta espanyola, com fa ERC, per exemple. Perquè de manera automàtica això vol dir que l’esquerra espanyola no és el problema, i això no és cert. L’esquerra espanyola té com a objectiu destruir l’independentisme català i, per tant, en aquestes condicions no podem parlar de cap aliança.
Reforçant el PSOE avui es reforça Espanya, perquè l’esquerra espanyola és igual de bel·ligerant que la dreta. Sánchez i Monedero aplaudien el 155 i això no es pot amagar per convertir el debat en un tots contra la dreta. Seria un gran error.
“És un problema que s’han creat ells, i com que ens en creen tants, que l’arreglin ells”
Gabriel Ensenyat, doctor en història i professor de la Universitat de les Illes Balears
Cal remarcar més i més que amb aquest estat no hi ha res a fer. El Tribunal Constitucional és el primer que incompleix la constitució a còpia de no renovar-se quan cal i de prendre mesures que no li pertoquen i que ja havia pres, més o menys, en el cas del parlament català. Deixant de banda la qüestió identitària i de l’espoliació fiscal, en un estat així es fa impossible d’estar-hi.
Jo em posicionaria ben poc. Podem no tant, però el president espanyol i el partit que li dóna suport, tot això que ara condemnem i desaproven del TC, ho han aprovat perfectament amb tota la qüestió catalana. És un problema que s’han creat ells, i com que ens en creen tants, que l’arreglin ells. En això sóc força dràstic.
“Tota mena de diàleg o posicionament amb l’estat espanyol ha de partir de la idea que ells no juguen net”
Dolors Feliu, presidenta de l’ANC
Va ser el mateix Partit Socialista que, l’octubre del 2017, va dir que entre els drets dels parlamentaris, per mitjà del recurs d’empara, hi havia el dret que no es discutís res que hagués tingut algun pronunciament del Tribunal Constitucional en contra. Això va ser un invent dels socialistes aquí, i després ho ha fet també Ciutadans. Va comportar que no es fes el ple del 9 d’octubre i se’n fes un altre i també molta jurisprudència. Sense haver-se de pronunciar sobre resolucions concretes, simplement executant altres sentències que ja hi havia. Hi va haver molts pronunciaments que deien que no es podia parlar de procés, referèndum i sobirania perquè el 2015 hi havia una sentència que ho deia.
Ara els apliquen el mateix al congrés i és un daltabaix. L’estat espanyol, els socialistes i tots els altres, fent servir la constitució i la separació de poders de manera poc sincera per a la unitat d’Espanya, han jugat des del principi a la deshonestedat jurídica. Ara se la troben sobre la taula perquè s’al·leguen recursos d’inconstitucionalitat i empares per a paralitzar un ple. Aquesta jurisprudència és feta de manera genuïna per al procés català.
Veient tot plegat, hem de marxar d’Espanya i aplicar una recepta en direcció contrària: la sinceritat dels nostres arguments i les nostres posicions. Hem de tenir clar, jurídicament i políticament, si volem distingir-nos de l’estat espanyol i els partits espanyols que fan aquestes trampes tan barroeres. I fer un ordenament jurídic que respongui als nostres valors, que els drets dels parlamentaris siguin discutir coses dins el parlament.
Tota mena de diàleg o posicionament amb l’estat espanyol ha de partir de la idea que ells no juguen net, i nosaltres no ens hem de posicionar de cara a ells sinó de cara a nosaltres mateixos i com assolir la independència amb les nostres institucions i principis jurídics dels drets fonamentals. No hem de deixar-nos arrossegar per això que fa l’estat espanyol. Ho van inventar per al cas de Catalunya i ara s’ho troben.
“L’independentisme ha d’ajudar a polaritzar la batussa entre la dreta i l”esquerra’ espanyola”
Gerard Furest, professor i responsable de la Comissió de Llengua del sindicat la Intersindical
Aquesta situació mostra la inconsistència total d’un determinat progressisme espanyol quant als abusos judicials que hi va haver durant el procés. Per molt que posin el crit al cel, ara es troben un efecte bumerang. És una mostra del que va ser en el seu moment la seva manca de valentia, i em recorda una mica al que va passar els anys trenta, salvant les distàncies.
L’independentisme ha d’adoptar una posició una mica d’espectador. És un problema espanyol, que evidentment té ressonàncies en el nostre país, però no s’ha d’implicar a fons en aquesta batussa. L’independentisme hauria de moralitzar poc, i no pas sortir a dir “ja us ho dèiem!”. Sempre tenim aquesta voluntat pedagògica, però moralitzar només és útil quan tens el poder i dóna una imatge molt antipàtica que hem d’evitar.
L’independentisme ha de ser llest, mirar com evolucionen els esdeveniments i ajudar a polaritzar tant com es pugui la batussa entre la dreta i l'”esquerra” espanyola en forma de votacions polítiques, entre més. Veure què és el que han de votar perquè hi hagi més confrontació entre ells. Això ens serveix per a despullar aquesta democràcia tan imperfecta. Que ells es matin entre ells i nosaltres posar-hi més zitzània… A llarg termini, que les posicions es polaritzin pot ajudar a descompondre el règim i que hi hagi una crisi institucional. No sé si aquesta crisi aniria cap a un replegament més gran per part de la dreta i extrema dreta o cap a un enfonsament que crearia una nova institucionalitat que ens afavoriria. Cal portar la situació a un punt crític a favor dels nostres interessos.
Si ens posicionem, que sigui de manera instrumental, no incondicional, només si això ens ajuda, no com a subsidiaris. Com a independentistes no hem de consolidar els valors democràtics espanyols, sinó demostrar que és un sistema corcat i accelerar-ne la corcadura.
“Cal reeditar la proclamació que ja vam fer”
Josep Guia, membre pel País Valencià de l’Assemblea de Representants del Consell de la República
Sóc una mica escèptic respecte de la profunditat de la crisi constitucional espanyola. Al remat, tots són uns, i pot ser que s’entenguen. De fet, ja els va bé, tant als uns com als altres, un Tribunal Constitucional de majoria conservadora.
Però queda clar que l’independentisme ha d’estar preparat per aprofitar qualsevol moment de crisi, fins i tot crisi econòmica. Cal aprofitar-ho fent efectiva la proclamació de la independència. I això com ho fem? Cal reeditar la proclamació que ja vam fer: Reproclamant la independència. I això s’hauria de fer mitjançant una assemblea de càrrecs electes: regidors, batlles i diputats diversos. I hauria d’anar acompanyada d’una gran concentració de masses de suport a l’assemblea, i fer una crida internacional pel reconeixement. A més, crec que seria bo que la proclamació no es fes en un indret de política autonòmica espanyola. Es podria fer al Palau de Congressos de Montjuïc. I la concentració de masses a la gran esplanada que hi ha davant. De fet, això no seria el moment clau, sinó l’inici del moment clau. Però no sé si el moment és ara, perquè tinc la sensació que s’acabaran entenent tots. I tampoc sé si ara estaríem preparats per a fer això. Però cal que ho comencen a preparar per quan arribe el momentum.
I en cap cas hauríem de participar en els errors del 1931 i el 1978. No hem de donar suport a una de les parts, no s’ha d’entrar en aquest joc.
“Aquesta crisi no deixa de tenir un punt de justícia poètica”
Tomeu Martí, activista, poeta i periodista
L’independentisme ha de tenir clar allò que deia Rosa Parks de “com més bondat fèiem, pitjor ens tractaven”. Som diversos i hem de respectar totes les estratègies, però hem de saber que l’única sortida per a la nació catalana és la independència. Qualsevol intent de reformar l’estat espanyol és abocat al fracàs. Potser la millor manera d’ajudar els demòcrates espanyols seria sortir-ne, i que a partir d’aquí hi hagués una reacció.
Al Principat de Catalunya ja s’han experimentat les coses que funcionen, perquè d’ençà del 2010 el creixement de l’independentisme ha estat molt gran, fruit de l’actitud bel·ligerant i xenòfoba de l’estat espanyol però també perquè l’independentisme ho ha fet molt bé en la feina de base, a partir del naixement de l’ANC, de les consultes populars… Hi ha una feina d’autoorganització i conscienciació de base molt important que està molt ben complementada aquells anys per una feina intel·lectual: estudis, llibres, documentaris que generen un discurs molt positiu en favor d’una nova república catalana. Sabem què funciona i, per tant, ho continuaria fent, en comptes de cercar altres coses. Cal recuperar aquesta tasca excel·lent que s’ha fet fins el 2017, sabent com reaccionarà l’estat espanyol i que és molt complicat que el lideratge polític català aguanti l’exercici de xantatge i força per part de l’estat.
Aquesta crisi no deixa de tenir un punt de justícia poètica. És molt curiós veure gent que aplaudia el que es feia a les institucions catalanes el 2017 i ara es considera una víctima. Però possiblement hem de deixar de preguntar-nos què hem de fer nosaltres respecte d’ells per a interpel·lar els qui es considerin demòcrates espanyols i demanar-los què pensen fer per a ajudar una gent que, majoritàriament, vol crear una cosa diferent. Si trien el camí de la democràcia o bé continuar aliats amb aquesta colla de mafiosos que ocupen els alts poders espanyols.
“Hem de deixar de mirar cap a Madrid i mirar-nos a nosaltres mateixos”
Jaume Mateu, escriptor i ex-president de l’Obra Cultural Balear
Arran d’aquesta fallida de l’estat espanyol, on els jutges dicten contra tota mena de drets, tant individuals com col·lectius, crec que la manera més democràtica per exigència és sortir-ne. És molt difícil que l’estat espanyol es pugui regenerar com tots voldríem. La resposta més digna, democràtica, solidària i d’acord amb qualsevol mena de drets és sortir d’aquest estat que l’única cosa que fa és actuar contra els nostres interessos col·lectius.
Els partits que realment es defineixen com a independentistes s’han de fer ressò del clamor social independentista i, inexcusablement, pactar un full de ruta efectiu i que arribi al final. En aquest moment en trobarem pocs, perquè si seguim dins aquesta dinàmica degeneradora que emana de Madrid, caurem dins un pou negre político-social del qual difícilment podrem sortir indemnes.
Hem de deixar de mirar cap a Madrid i mirar-nos a nosaltres mateixos. Som nosaltres els qui hem d’aconseguir això que desitjam, és elemental. Cal aconseguir-ho des de posicionaments no violents, però posem-nos en marxa. La independència ens l’hem de guanyar, ningú no ens la concedirà. Hem de mirar com ho fem, però hem de fer-ho ara o estarem permanentment dins aquesta voràgine que atempta contra tota mena de drets. Hem de retornar a la unitat d’acció de fa uns quants anys. Fa molt de mal sentir el president del govern espanyol dient que l’independentisme s’ha acabat perquè han aconseguit fracturar-lo. Hem de reaccionar contra això.
“El resultat de tot plegat és un sistema institucional que fa aigües pertot arreu”
Elisenda Paluzie, economista i ex-presidenta de l’ANC
La crisi constitucional que viu l’estat espanyol és fruit de la deriva reaccionària que les demandes de reconeixement nacional de Catalunya han accelerat en les darreres dècades. Primer amb la reforma de l’estatut, escapçat per un Tribunal Constitucional amb una majoria de membres amb el mandat caducat, que va trencar el principi de referendament popular de l’estatut d’autonomia, i després amb la utilització del Tribunal Constitucional per a frenar l’exercici del dret d’autodeterminació de Catalunya en la fase que comença el 2012. Com ja va fer en la guerra del 36, la dreta espanyola, aquest cop amb la complicitat del PSOE quan es tractava de Catalunya, ha pervertit el concepte de cop d’estat aplicant-lo a les decisions de les majories democràtiques parlamentàries; ara ha substituït els alçaments militars, el veritable cop d’estat del 36, per la utilització del govern dels jutges, que són els qui han fet els cops d’estat del segle XXI. El règim del 78 ha acabat fent visible la seva cara més fosca, aquella que durant uns anys va tapar amb figures d’exiliats o lluitadors antifranquistes que van ocupar llocs importants en òrgans com el Tribunal Constitucional.
Aquesta setmana no ha estat la supressió de la sedició, ni la reforma de la malversació que ha originat la crisi, sinó la manera matussera amb què el govern del PSOE-Podem ha intentat de solucionar el greu problema causat pel blocatge per part del PP de les renovacions al CGPJ i al TC. El resultat de tot plegat és un sistema institucional que fa aigües pertot arreu, en què l’estat de dret és una farsa que no es creu ningú.
La posició de l’independentisme no ha de ser la de prendre partit i defensar ara les mateixes forces d’esquerres que van col·laborar en la repressió del dret d’autodeterminació, en una mena de lluita per la democràcia espanyola, sinó manifestar clarament que està disposat a donar estabilitat a l’estat només si aquest afronta el reconeixement nacional de Catalunya i el seu dret d’autodeterminació. I si això no és així, centrar-se en el mateix projecte i utilitzar només la degradació del funcionament institucional espanyol com un argument més en la causa de l’autodeterminació i la independència de Catalunya.
“La crisi institucional referma que la idea de reformar Espanya per alliberar Catalunya no és realista”
Neus Torbisco, advocada i membre de la junta d’Òmnium Cultural
Que el règim espanyol esclati hauria de fer que aquell sector de l’independentisme que ha apostat per una estratègia pactista i de diàleg amb el govern espanyol, com a única estratègia realista, s’adonés que no és possible. La crisi institucional referma que la idea de reformar Espanya per alliberar Catalunya no és realista.
I més tenint en compte que tot plegat ha estat una operació de maquillatge. La reforma en realitat és un miratge, perquè la sedició es deroga nominalment, però s’afegeix una nova tipificació de la protesta que facilita igualment la restricció de la llibertat d’expressió i intenta evitar que pugui haver-hi un altre Primer d’Octubre. És una reforma que fins i tot interessa als sectors conservadors de l’estat, en vista de la presidència espanyola de la Unió Europea l’any que ve. Si, fins i tot, una reforma tan petita del codi penal, que no fa sinó acostar-la als estats democràtics estàndard, és motiu d’un esfondrament institucional… què esperen?
Evidentment, els problemes no se centren en la reforma del codi penal, sinó en la reforma del Tribunal Constitucional. Però vull dir que si tot això fa emergir d’una manera tan descarada la parcialitat del Tribunal Constitucional, la guerra absoluta entre els sectors més conservadors i els progressistes, el sector que confia més en la reforma d’Espanya ho hauria d’analitzar i adonar-se que això no funciona. Tenim una majoria ultraconservadora, amb una constitució molt rígida que sempre serà hostil al reconeixement del conflicte polític de Catalunya.
Aquesta crisi hauria de portar aquest sector de l’independentisme a aturar-se i fer un pas enrere, per responsabilitat. Cal que reconeguin que és un miratge i que això no funciona. Cal tornar a fer un diàleg, però no amb Espanya, sinó dins el moviment independentista. Aquí s’ha pactat una reforma penal que afecta tot el moviment, sense comptar amb aquest moviment. Tot plegat no té legitimitat ni credibilitat.
Per tant, no crec que s’hagi de prendre partit per cap bàndol, sinó que s’ha d’aprendre la lliçó que fins i tot una reforma tan poc ambiciosa és inacceptable pels poder durs de l’estat, i, per tant, no hi ha res que es pugui reformar. Ara veiem el contrari: Espanya no permetrà mai una reforma constitucional.
“L’independentisme no s’hauria de posicionar per cap bàndol, perquè realment de bàndol només n’hi ha un”
Imma Tubella, doctora en ciències socials, catedràtica en comunicació i ex-rectora de la UOC
Ha estat un cop d’estat dels jutges, és evident que la separació de poders no existeix, tal com havia denunciat l’independentisme, malgrat que tant la dreta com l’esquerra espanyola miraven cap a una altra banda. Seria un bon moment per a actuar si l’independentisme polític no estigués dividit com ho està. Una cosa són els polítics, que haurien de ser els nostres representants i no ho són, perquè la majoria ens ha traït, i una altra cosa és la gent. Però com que en aquest moment la política passa per les institucions, són ells qui ho han de fer. És una llàstima que estiguin absolutament dividits, perquè es desaprofita un moment que seria fantàstic per a dir-hi la nostra. Tot va començar a Catalunya amb el procés, els mateixos socialistes van impedir debats al parlament.
L’independentisme no s’hauria de posicionar per cap bàndol, perquè realment de bàndol només n’hi ha un. El govern ha acatat la decisió dels jutges. Haurien d’haver demanat empara a Europa, era el moment, perquè Espanya va de descrèdit en descrèdit. Però no ho han fet, perquè si Europa diu que el TC no pot aturar un ple, què passa amb els que es van aturar perquè ho havien demanat els socialistes durant el procés? Si tinguéssim cap poder, el govern de la Generalitat hauria de demanar empara a Europa pel que passa a Espanya i pel que va passar a Catalunya.
“No ens hauríem de posicionar a favor de la suposada dreta ni de la suposada esquerra espanyoles, el nostre bàndol és un altre”
Marcel Vivet, represaliat
Això que vivim aquests dies amb el blocatge de la reforma del poder judicial a Espanya és una confirmació més que l’estat espanyol en la seva profunditat és irreformable. Els catalans ja la teníem, i aquesta vegada s’hi ha trobat el govern espanyol. Això és l’herència de no haver fet net fa dècades, amb una transició que no va ser efectiva i que més aviat va ser una rentada de cara per al règim franquista. Ha acabat desembocant en un estat que quan se sent fort i es pot defensar amb totes les seves armes ho fa.
Crec que els independentismes no ens hauríem de posicionar a favor de la suposada dreta ni de la suposada esquerra espanyoles. Podem compartir certes crítiques que fan sectors esquerrans, però realment el nostre bàndol és un altre. Arran d’aquesta confirmació, cal reforçar més el nostre discurs. A Catalunya hem vist moltes vegades que el poder judicial passava per davant de les institucions democràtiques i que blocava la presa de decisions. Nosaltres ho tenim clar, i per a nosaltres és una confirmació més que davant aquest règim l’única opció que tenim els catalans i totes les nacions sense estat d’aquesta presó de pobles és trencar l’estat espanyol per provocar processos constituents en què es pugui trencar amb elits, classes extractives i construir noves repúbliques amb una base democràtica molt més forta.
