L’independentisme es conjura per resistir l’onada unionista a la Cambra de Comerç

Tres anys i mig després d’un triomf històric que arrabassà per primera vegada a la història el control de la Cambra de Comerç de Barcelona de les mans de l’establishment empresarial català, Eines de País comença a moure’s per retenir, en les eleccions de l’any vinent, el control sobre una de les institucions econòmiques més importants. És el preludi d’una campanya en què ja han començat a treure el cap els retrets i el partidisme, en preparació per a unes eleccions la transcendència de les quals promet d’anar molt més enllà dels despatxos del número 452 de l’avinguda Diagonal.

Una victòria d’impacte

Com a feu històric de la burgesia barcelonina, les eleccions a la Cambra de Comerç rarament havien transcendit la condició de mer tràmit burocràtic, orientades a prorrogar el mandat de la junta existent o bé a adjudicar, a tot estirar, el control de la institució a una facció o l’altra de l’upper Diagonal. Prova d’això és que a les eleccions del 2010 –les darreres fins el 2019, atès que el 2015 no es presentà cap candidatura més enllà de l’oficialista– hi va participar menys d’un 2% del cens, o que el president que Eines de País substituí el 2019, Miquel Valls, havia ocupat el càrrec de manera ininterrompuda d’ençà del 2002.

No és pas cap sorpresa, doncs, que els pesos pesants de la cambra fossin incapaços d’anticipar la victòria contundent de la candidatura independentista als darrers comicis. L’entrada d’Eines de País al ple era relativament fàcil de preveure, però ningú dins la institució –tal com admeteren alguns empresaris el mateix dia de la votació– s’arribà a imaginar que l’independentisme s’enduria trenta-una cadires de les quaranta sota elecció i aconseguiria la majoria absoluta, de manera que va deslliurar la candidatura de l’ANC de la necessitat de pactar amb la resta de grups.

Era la culminació d’una estratègia més àmplia que el secretariat nacional de l’ANC s’havia fixat com a prioritària després d’imposar-se a les eleccions de l’entitat l’any anterior: guanyar influència política i social a còpia d’immiscir-se en les principals entitats de la societat civil catalana (incloent-hi organismes econòmics, col·legis professionals i federacions esportives) per a alinear-les amb el gruix del moviment independentista. En aquest sentit, la meritòria segona posició de la candidatura de l’ANC a les eleccions al Col·legi de Psicòlegs l’estiu del 2018 evidencià que l’independentisme tenia prou múscul organitzatiu per a assolir victòries institucionals importants a curt termini –fins i tot, amb recursos escassos i poca antelació.

En el cas de la Cambra, l’independentisme comptava amb un avantatge diferencial: el cens de l’entitat és molt ampli –inclou qualsevol persona física o jurídica amb domicili fiscal a la demarcació de Barcelona, sense cap vinculació prèvia a l’entitat ni necessitat de pagar-hi quota– i, crucialment, tots els vots valen per un, siguin d’una gran empresa o d’un petit autònom. És per aquesta raó, segons que expliquen fonts de la junta actual, que les eleccions a la Cambra havien estat afers tan discrets fins l’any 2019, malgrat la transcendència que tenien en termes socials i econòmics: “No interessava fer-ne difusió, no fos cas que guanyessin els altres”, diuen.

El caràcter relativament obert del cens contrasta amb el sistema de representació mixt del ple, en què, fins enguany, tan sols quaranta escons dels seixanta del ple eren sotmesos elecció: dels vint restants, catorze –les anomenades “cadires de plata”– s’atorgaven a les empreses que més diners n’oferissin; les altres sis es reservaven a les patronals Foment del Treball i Pimec. Enguany, en una de les mesures més visibles del seu programa de democratització, la junta ha acordat de reduir les cadires de plata de catorze a tan sols dues, el mínim que estipula la llei.

Tots aquests detalls no eren cap novetat per als pesos pesants de la Cambra, però sí per als centenars d’empresaris del país amb qui els voluntaris de l’ANC, fent ús de la gran base de dades de l’entitat, es posà en contacte els mesos previs a les eleccions del 2019 per convèncer-los de participar en els comicis. Aquest factor, juntament amb la introducció d’un sistema d’elecció telemàtica que permeté als censats de votar de forma remota per primera vegada, féu pràcticament inevitable una mobilització electoral independentista que hauria estat inconcebible pocs mesos abans. Finalment, a les eleccions hi participaren 17.224 votants, més del doble que els 7.237 electors registrats en les eleccions anteriors.

Un llarg camí fins a la victòria

Quant a les perspectives electorals d’Eines de País, Elisenda Paluzie –ex-presidenta de l’ANC i una de les figures clau en la victòria del 2019– reconeix que aquestes eleccions seran “força diferents” de les darreres. “L’avantatge que vam tenir el 2019 va ser que els vam agafar per sorpresa, i que l’unionisme es va dispersar en unes quantes candidatures.” Fonts de la candidatura coincideixen amb aquesta interpretació: “El 2019 ens van infravalorar, van pensar que no sabíem res. Això ja no passarà l’any que ve.

En relació amb això, assenyalen que Eines de País ha deixat de ser la promesa que era fa tres anys per convertir-se en un projecte consolidat i amb més visibilitat durant la campanya. “Volíem una Cambra més propera a la gent, i ho hem aconseguit. Constatem que l’entrada d’aire fresc ha estat molt positiva, això ens han fet arribar els nostres associats.”

Paluzie hi coincideix: “L’empresariat valora la feina que la candidatura ha fet per les pimes durant la pandèmia, i també altres projectes, com ara la creació del Consolat de Mar, per exemple.” I recorda que el poder organitzatiu de l’independentisme continua essent molt superior al dels seus rivals: “L’independentisme té un múscul que l’unionisme no ha tingut mai, encara que no estiguem en els nivells de mobilització del 2018 i el 2019. Comença a haver-hi una certa represa, i ara la clau és si s’activa tot el voluntariat de base de l’independentisme. Jo crec que sí, que es pot activar.” I afegeix: “Els unionistes ja es van mobilitzar, a la seva manera, el 2019. Però no va ser suficient.”

Quant als noms, fonts d’Eines de País expliquen que la candidatura tornarà a optar pel model obert de les darreres eleccions: presentar-se sense cap de llista i anunciar el candidat a la presidència després de les eleccions. “Es presentaran diversos candidats i després decidirem entre tots”, expliquen fonts de la junta. Tanmateix, asseguren que la llista –a grans trets– ja la tenen enllestida. “És tot bastant embastat, només falten alguns perfils”, diuen.

La tria més evident per a revalidar el mandat a la Cambra és l’actual presidenta, Mònica Roca, que confirma que tornarà a ser a les llistes l’any vinent, però hi ha més noms que sonen amb força a les travesses. Un és el de l’advocat Antoni Fitó, actual vice-president primer. Sigui com sigui, Eines de País recorda que encara és massa aviat per a pensar en candidats: “La dinàmica de les eleccions de la Cambra no és presidencialista, és molt agosarat pensar en un president ara.”

L’unionisme contraataca, amb penes i treballs

El canvi en el balanç de poder dins la cambra després del 2019 fou poc menys que sísmic: per primer cop a la història, la institució no era en mans dels poders fàctics de la ciutat sinó d’una coalició composta essencialment per pimes i autònoms, decididament aliena a uns passadissos acostumats a la presència dels grans noms de l’empresariat català.

La reacció, durant aquests darrers tres anys, s’ha fet notar. Amb plens inusualment tensos –i farcits de retrets– i tripijocs legals per a provar de sabotar l’agenda de govern, les cares conegudes de la Cambra han aprofitat qualsevol ocasió per a manifestar la seva hostilitat a l’actual junta, que no ha amagat mai la intenció de democratitzar l’entitat i alinear-la amb el gruix de l’independentisme. Un dels episodis més sonats s’esdevingué aquest estiu, quan l’empresa Staff Pavillon SL va provar d’aturar un dels plens més importants de la legislatura perquè al·legà –sense base legal– que el fet que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) hagués estimat un recurs seu contra el decret que regula les eleccions a les cambres catalanes obligava la junta de la Cambra de Barcelona a dissoldre’s i convocar noves eleccions.

L’unionisme, contrariat però desunit

Més enllà de les picabaralles institucionals, i una volta assimilat el daltabaix del 2019, la legislatura també ha servit a l’establishment d’oportunitat per a recompondre’s i aprendre dels seus errors passats. L’independentisme ja és un actor consolidat dins la Cambra, no pas l’alternatiu que era fa tres anys i mig, i a hores d’ara subestimar-ne el poder de mobilització sembla, com a mínim, imprudent.

La situació somniada pels poders fàctics –que en el cas de la Cambra inclouen tant les grans entitats financeres com les patronals Foment del Treball i Pimec i organitzacions empresarials com la Fira de Barcelona i Barcelona Global– seria una candidatura unitària, capaç d’aplegar en una sola butlleta l’oposició a l’actual junta. La fragmentació de les candidatures unionistes en les darreres eleccions –se’n van presentar tres de diferents– és considerada una de les grans raons rere la victòria d’Eines de País, i la fixació de l’establishment és que la força del vot anti-independentista no torni a diluir-se en diferents candidats.

Tanmateix, aquest objectiu resulta molt més difícil d’assolir que no pas semblaria en primera instància, segons que expliquen a VilaWeb fonts coneixedores de la qüestió. Un nom que ha sonat amb força per a una candidatura de consens, segons que va avançar El País, és el d’Emili Rousaud, CEO de Factorenergia i actual vice-president de Pimec i representant de la patronal a la Cambra. Rousaud, que també va ser vice-president del Barça durant l’era Bartomeu, compta amb el suport inqüestionable de Pimec, una de les úniques dues patronals que disposa de representació fixa al ple de la Cambra, però sembla més improbable que Foment, l’altra patronal amb representació al ple, s’avingui a donar-hi suport. La relació entre ambdues entitats no passa per un bon moment, amb episodis puntuals de discòrdia, entre els quals destaca la decisió de la patronal de Sánchez Llibre de no convidar la Pimec a l’acte de reivindicació de l’ampliació de l’aeroport de Barcelona a l’IESE.

Les aparents dificultats de l’establishment a l’hora de bastir una candidatura unitària, capaç de competir de tu a tu amb la junta, és un altre dels motius que tant Paluzie com els responsables d’Eines de País coincideixen a assenyalar com a beneficiós per a l’independentisme.

Els representants d’Eines de País, de fet, estan fins i tot sorpresos pel fet que els poders establerts encara no hagin estat capaços de teixir una única candidatura unitària. “Fa quatre anys ho tenien tot molt més preparat, o si més no aquesta és la sensació que tenim”, diuen. Paluzie expressa fins i tot cert escepticisme sobre les possibilitats de l’establishment de bastir una única candidatura alternativa a hores d’ara. “Caldrà veure si aquesta vegada ho aconsegueixen”, diu.

Així i tot, la junta avisa que encara falta un llarg camí per a les eleccions, i que pot passar de tot: “A final de gener o començament de febrer, una vegada es publiqui el decret de convocatòria de les eleccions, tot començarà a explotar.”

Un factor afegit de dificultat per a bastir una candidatura unitària és el sistema electoral tan complex de la Cambra, en què la designació de cadascun dels cinquanta-dos escons del ple no és elegida lliurement pels votants sinó que es delega al seu respectiu epígraf sectorial. Això significa que, a l’hora de configurar les llistes, les candidatures no es poden acontentar d’omplir-les i prou sinó que han de triar amb cura els candidats segons la reputació de què gaudeixin al sector de l’epígraf que els correspon: en cas contrari, s’arrisquen a deixar sense representació alguns dels seus noms més destacats. Un dels exemples més il·lustratius de la importància dels epígrafs en les eleccions a la Cambra és el cas de l’empresari Enric Crous, que tot i ser candidat a la presidència quedà fora del ple en les darreres eleccions després d’haver perdut la votació pel seu epígraf respectiu.

El partidisme entra en acció

Una variable que podria revitalitzar l’ofensiva de l’establishment són les suposades negociacions entre la Pimec i ERC, segons que avançà abans-d’ahir el diari Ara, per a configurar una candidatura alternativa de la qual, amb tota probabilitat, quedaria exclosa Foment. Fonts de la formació consultades per VilaWeb es limiten a dir que segueixen amb interès els esdeveniments a la Cambra, i que ERC no té cap voluntat d’interferir en els procediments interns de l’organització.

L’aliança, sempre segons la informació de l’Ara, permetria d’establir una mena de relació simbiòtica entre la patronal, en tant que li permetria de recuperar el poder que antigament comandava dins l’organització, i la formació, en tant que el triomf de la candidatura de la Pimec li atorgaria una via d’influència partidista en una organització que, a parer dels republicans, actualment és governada per una junta excessivament afí a Junts.

No és així com ho veu l’entorn d’Eines de País, que remarca que la candidatura no té un caràcter partidista sinó purament ideològic: el de representar els interessos de l’independentisme en una de les institucions més importants del món econòmic català.

“És cert que la candidatura la va impulsar l’ANC, però després ja ha tingut vida pròpia i ja no hi ha hagut cap lligam. Era una candidatura transversal, formada per empresaris que tenen la característica de ser explícitament independentistes: no hi va haver ni una reunió amb cap partit polític”, explica Paluzie. I afegeix: “La candidatura d’Eines de País no va ser mai una candidatura de partit“.

Quant a les informacions periodístiques que relacionen ERC amb una hipotètica candidatura de la Pimec, Paluzie es mostra sorpresa. “Si això fos així, ERC haurà d’explicar molt bé quin és el seu pla per a portar el país a la independència, perquè una de les lliçons clares del 2017 és que l’independentisme no tenia prou pes en les entitats de la societat civil empresarial, que va fer pressió contra la declaració d’independència.” I recorda que, per a l’independentisme, les implicacions de la victòria en les eleccions del 2019 van més enllà de la Cambra: “No tan sols es va aconseguir que aquesta entitat deixés d’estar alineada amb l’unionisme; també es va aconseguir de trencar el tabú que deia que era impossible ser un empresari independentista i guanyar unes eleccions en una institució d’aquesta importància. En clau de país, malbaratar això sabria greu.”

Fonts d’Eines de País consultades per VilaWeb coincideixen amb aquesta interpretació: “Considerem un error que un partit polític com ERC interfereixi en aquesta mena de qüestions. És com barrejar oli i aigua, perquè les cambres són instruments al servei del país.”