Independència per a què?

Quan van assassinar Kennedy, jo tenia set anys i encara no sabia qui era John F. Kennedy. A casa no teníem televisor i ens en vam assabentar per la ràdio poc després de dos quarts de vuit del vespre. Recordo l’esglai de la meva mare en sentir la notícia i que vaig preguntar-li qui era Kennedy. El president dels Estats Units!, va informar-me, en un to que donava a entendre que es tractava d’algú molt important. Un altre record d’aquells dies, o potser d’uns quants anys més tard, quan mataren el segon dels Kennedy, Robert, fou l’exclamació d’una botiguera referint-se als Estats Units amb tot el menyspreu possible a la veu en un castellà d’origen: “Llibertat per a què? Per a assassinar?” L’any següent de l’atemptat mortal contra el president Kennedy les cantonades del barri apareixien decorades amb cartells celebrant els vint-i-cinc anys de pau de Franco. A Espanya, efectivament, no hi havia llibertat per a matar ni per gaire més coses. Però hi havia pau, perquè abans s’havia matat moltíssim i ja només es matava a discreció de l’estat.

La pregunta “llibertat per a què?” tenia, fet i fet, la mateixa funció retòrica que la pregunta que ERC vol formular a la militància en la pròxima conferència nacional: “independència per a què”. La mateixa funció i la mateixa qualitat discursiva. La botiguera filofranquista aprofitava l’avinentesa per a proclamar la seva adhesió a un règim sense llibertats o, si voleu, amb llibertat condicional. Un règim que permetia tot allò que no fos prohibit, però que prohibia moltíssimes coses. Els adeptes presumien que s’hi gaudia d’una gran llibertat sempre que la gent no es fiqués en política. Malauradament tot podia prendre un caire polític: les reunions no autoritzades, parlar en “dialecte”, dir-se pel nom familiar, tenir mapes no homologats, llegir determinats autors, escoltar determinades cançons, expressar opinions excèntriques, publicar acudits sorneguers, viatjar a certs països, etc. De cada una d’aquestes llibertats hauria calgut explicar-ne la finalitat, és a dir, justificar-les, sabent-les refusades d’antuvi sense menyscabament d’aquella llibertat superior que coincidia amb la pau omnímoda de Leviatan.

La mala fe del règim franquista amb la llibertat me la demostrà doctrinalment el capellà que impartia les classes de filosofia a l’institut una vegada que em preguntà, davant la classe, si érem lliures o no. Era palmàriament una pregunta-parany. Proposada aparentment en clau filosòfica per un capellà en una institució de l’estat, era impossible de respondre sense abans especificar el terreny intel·lectual en què es plantejava la qüestió. Com a catòlic, l’home desitjava una resposta avinent amb la doctrina del lliure arbitri, com a presumpte filòsof potser s’obriria a una consideració sobre l’atzar i la necessitat, però com a funcionari del règim una opinió franca sobre la situació a la dictadura podia considerar-la una insolència punible. Per tal com la pregunta era polivalent, vaig respondre amb un evasiu “depèn”, que l’home no va acceptar i continuà pressionant-me inquisitorialment per obtenir un sí o un no definidors. 

Aquella ambigüitat no hi era quan el govern de la Generalitat va demanar al poble per la independència “sí o no?” Al referèndum no hi havia cap rerefons teològic ni cap sistema filosòfic condicionadors. L’únic constrenyiment el posava l’estat amb la darrera de les seves raons, aquella en què la racionalitat s’eclipsa. Ni calia interpretar el sentit ulterior, el perquè o el per a què de la “independència”, car el concepte és performatiu, com la llibertat sinònima, que es reclama exercint-la. És per això que el Primer d’Octubre el poble català fou independent realment i efectivament, digués què digués el govern espanyol i digués què digués el govern català, que trigà dies a copsar-ne la transcendència i quan ho féu el moment havia passat.

Preguntar ara “per a què la independència?” és avançar encara més en la desconstrucció d’aquell moment transcendent, és negar la realitat del que s’esdevingué, és cegar-se al miracle històric i referir la llibertat a l’escatologia de les coses que no sabem. I puix que no les sabem, cal preguntar a viva veu què són i per a què serveixen, per a què les volem i què n’hem de fer. La por de la llibertat és un factor psicològic amb enormes conseqüències polítiques. Es comença condicionant-la com a possibilitat i s’acaba negant-la com a finalitat, convertint-la en mitjà per a una cosa diferent.

La independència no és cap instrument per a aplicar una agenda social sinó un estat o qualitat existencial no pas consegüent del “dret de decidir”, sinó requerit per a exercir-lo. La llibertat no se subordina a les possibilitats que obri o clausuri, car és l’origen de la possibilitat. Cert, la insubmissió pot prendre noms accessoris d’acord amb les circumstàncies –lluita contra la segregació racial, l’opressió religiosa, el colonialisme, l’explotació, l’esclavatge, la discriminació, l’extorsió, l’homofòbia–, però aquests noms no denoten objectius ulteriors sinó aspectes contingents d’una mateixa aspiració. Car la llibertat és l’horitzó pròpiament humà i l’esperança que mou la història.

A la carta escrita a la presó de Birmingham, Alabama, l’any que Kennedy fou assassinat, Martin Luther King Jr. escrigué que el mot “espera” quasi sempre vol dir “mai”. Ho va escriure tot citant la dita atribuïda al primer ministre britànic William E. Gladstone que “la justícia massa ajornada és justícia negada”. En realitat és injustícia, que no sols pateixen els exiliats i els presos i ex-presos polítics sinó tots els espanyols, ho sàpiguen o no. Car la perversió de la justícia afecta fins i tot els qui la condonen perquè els agafa lluny. Si als negres “espera” els sonava com un “mai” encriptat, com ha de sonar la paraula a orelles catalanes quan la pronuncien persones que de la presó n’han tret conseqüències contràries a les de King?

Un partit dit independentista vol saber a quoi bon la independència. No pas consultar sobre cap full de ruta, car això ja ho van decidir en consulta interna el 2019, quan el 93% de les bases ratificà l’espera indefinida. D’aquesta mena d’unanimitat, a l’argot polític, se’n diu “a la búlgara”, en referència a les decisions de l’aparell comunista d’aquell país, confirmades rutinàriament per la militància. La pròxima consulta, anunciada per al març de l’any vinent, preguntarà a les bases per les prioritats d’acció a deu anys vista i més enllà, fins a la meitat del segle. La constitució de vice-secretaries “prospectives”, la multiplicació de “prioritats” a identificar en una comèdia participativa i la posposició fins a trenta anys de l’única resposta possible a la pregunta sobre la independència per part d’independentistes són senyals inequívocs d’anar-se institucionalitzant un moviment emasculat. Mentre es demana a la militància idees per a omplir la moratòria amb una aparença d’acció, la justícia s’encomana a una taula petitòria, creient com un article de fe que hi arribarà per la gràcia del mateix poder que l’ajorna d’ofici i d’aquest fet la nega.