03.01.2016 - 22:00
|
Actualització: 04.01.2016 - 02:23
La convocatòria electoral del març té una incògnita clara: si hi haurà un enfocament clarament plebiscitari com el 27-S o si hi veurem un enfrontament entre dretes i esquerres, en clau de gestió de la comunitat autònoma. Dependrà de com s’hi presentin les coalicions i partits.
Primera variable: es repetirà Junts pel Sí?
Aquesta és possiblement la qüestió més important: Junts pel Sí es repetirà o CDC i ERC s’hi presentaran separades?
Si es repeteix, i encara més si es repeteixen exactament les mateixes llistes, seria factible d’interpretar les eleccions del 6 de març com una segona tanda del 27-S. La coalició fins i tot podria treure profit de la decepció per la situació creada amb el no de la CUP i incidir en l’electorat per aconseguir la majoria absoluta.
Els independents de Junts pel Sí preferirien aquesta possibilitat d’entrada, però els dos grans partits de la coalició tenen dubtes.
Tant CDC com ERC valoren possibles opcions, tot i que en principi CDC veu amb molt bons ulls de repetir Junts pel Sí. Tanmateix, això posaria novament el debat de Mas sobre la taula. I, després de la victòria a les eleccions espanyoles i el fet que s’hagi convertit en l’obstacle insalvable de la negociació amb la CUP, la major part dels republicans consideren que ha arribat l’hora que el president de la Generalitat s’enretiri. Si ERC es presentés sola, Oriol Junqueras té molts punts per a guanyar les eleccions. El problema és que tindria dificultats per a formar govern i no és pas gens garantit que hi hagués majoria absoluta independentista sumant-hi CDC.
Pel que fa a CDC, és una obvietat que travessa les hores més baixes i pràcticament ja s’agafa només a la figura d’Artur Mas. Un sector del partit pensa que el no de la CUP a Mas podria girar-se, segons com, a favor seu i que hi hauria la possibilitat de guanyar anant bo i sola. El resultat de les darreres eleccions espanyoles, en què CDC només va quedar un escó darrere d’ERC, fa créixer aquesta idea, perquè si bé els republicans van passar davant, en realitat va anar de poc. El problema torna a ser si, tot i guanyant, no es pot formar un govern independentista amb majoria absoluta.
Segona variable: Podem engolirà la CUP?
L’altre actor principal de les eleccions del març serà l’entorn d’Ada Colau i la coalició que pugui articular amb Podem i ICV, intentant acostar-hi també Endavant i els sectors de la CUP contraris a la investidura.
Tanmateix, de primer aquest sector polític haurà d’aclarir-se sobre com es presenta, perquè en tres eleccions seguides ha tingut tres formats diferents. A les municipals, candidatures locals, especialment Barcelona en Comú; a les catalanes, Catalunya Sí que es Pot; i a les espanyoles, En Comú Podem. Tot indica que qui tindrà la força serà Ada Colau, i fins i tot no es pot descartar que es presenti de candidata a la presidència de la Generalitat.
L’entesa entre Barcelona en Comú i Podem, després de l’experiència de les espanyoles, sembla assegurada. Iniciativa ha esdevingut un partit poc significatiu i ja no sembla que pugui condicionar res. La qüestió, pel que fa a aquest bloc, és si s’hi incorporaria o no la CUP, o una part de la CUP.
El sector que ha portat l’organització a trencar el bloc independentista està decidit a impulsar un front d’esquerres. Però el com no se sap. D’entrada, perquè caldrà veure què passa amb la CUP durant aquestes hores i dies pròxims. No fóra pas estrany que la tensió del debat acabés amb un trencament i és evident que no fóra igual una coalició amb la CUP que una coalició amb Endavant. I caldria veure, a més, què fa l’altra meitat. Ja s’han sentit veus reclamant que si es repeteix Junts pel Sí, Poble Lliure i els seus aliats s’hi uneixin.
Contra Junts pel Sí o contra ERC i CDC separades, en qualsevol cas, la figura emergent seria Ada Colau i allò que pugui organitzar al seu entorn. Des del punt de vista social això implicaria una clara aposta per l’eix dreta-esquerra a les eleccions del març i segurament des del punt de vista nacional el gran debat seria la recuperació de la idea del referèndum, cosa que significaria fer un pas enrere en la reivindicació de la independència.
Tercera variable: Ciutadans i el PSC a l’aguait, el PP alleujat i Unió encara amb esperances
CDC, ERC, CUP i En Comú Podem seran els eixos centrals de les eleccions del març, però encara hi ha, pel cap baix, tres partits més al parlament.
Per a Ciutadans les eleccions són una mala notícia. El bon resultat electoral que va tenir al setembre fou esborrat pel mal resultat de les espanyoles. En aquestes eleccions es va demostrar també que hi ha un vot dual entre ells i En Comú que podria fer-los molt de mal si Ada Colau pren protagonisme al març. La davallada a les eleccions espanyoles i l’acostament públic al PP no hi ajuden gens.
Per al PSC, les noves eleccions són un cert alleujament perquè, encara que sigui minoritari, hi veu la possibilitat de fugir del debat sobre la independència i moure’s en el de dreta-esquerra, on se sent més còmode. Especialment si a Espanya, finalment, hi ha acord entre Podem i el PSOE, que es podria traslladar fàcilment a la Generalitat.
Pel que fa al PP, com que les coses no li poden anar pitjor, qualsevol oportunitat és bona. El resultat del 27-S va ser tan dolent que no creuen que ara pugui ser pitjor. Simplement.
Queda, fora del parlament, Unió. Duran i Lleida ha estat el primer polític a reaccionar quan la CUP ha anunciat el no a l’acord amb Junts pel Sí: ha dit que al març Unió no fallaria. Però, tenint en compte els mals resultats de les eleccions catalanes i espanyoles, podria molt ben ser una il·lusió i prou.
