Portar Catalunya a la independència: l’objectiu és aquest i no cap altre

Hi hauria tant a dir, però cal ser explícit, i en aquests moments calen les definicions.
Estratègia: una manera de fer que et portara a l’objectiu.
Quan ets pulcre en les maneres i et diuen colpista, quan no tires un paper a tera i et diuen violent, quan proclames una independència però ens manen anar a casa, per portar-nos bé, i quan renunciem sl nostre president, i tot i així t’engarjolen, l’estratègia no funciona.

Vilolència. Agredir amb intenció de fer msl a petsones, n’hi hs molts tipus, violència masclista, violència policial, violència feixista, homòfoba…,
Cremar rodes, vslles, contenidiors, és acció, és oressió, es disturbi…no és violència

Majoria. Això és el què hem vist avui, no cslen calculadores.

Si canviem d’estrategia, condemnem la violència ( la de debò) i som.conscients dels què som, això no ho para ni Déu.

Gràcies joves valents que no els hi heu donat la foto, sino un llargmetratge on a cada fotograma queden retratas.

Gràcies joves que heu dit prou…no us hem adoctrinat, sabru el wuè heu de fer i és el vostre monentum

El moviment d’alliberament català és interclassista i ara sabem que també és intergeneracional. El Primer d’octubre varen apallissar els grans ara, dos anys més tard, van pels més joves. I aquí no es toca a ningú!

Incapaços de produir la pau, exporten arreu la guerra, arrossegant la política, la justícia i l’ordre a l’inframón. Com abans han fet amb l’economia, la llengua o la cultura dels pobles que visiten sota l’amenaça de la força bruta.

La societat catalana ha endegat el camí cap a la llibertat de manera decidida per tal de confrontar de manera democràtica, pacífica i convivencial amb els altres pobles civilitzats i democràtics de la península, del continent i d’arreu.

El sistema colonial espanyol és tan antidemocràtic, ineficient, obsolet i caduc com les porres, gasos, pilotes, carrusels i agressions; que saben, a banda de la societat catalana que les pateix, cada cop més espanyols democràtics i arreu del món.

Aquest fet paradoxalment està més interioritzat pel poble que per alguns professionals de la política totalment superats pels esdeveniments de persones que fa molt temps que lluiten com estibador, estudiant, auxiliar, jubilat o simplement demòcata, per una societat més justa i pròspera!

Un 10 pels nostres joves. A pastar fang els nostres polítics, tots. Fa temps que no puc veure els d’esquerra, des de que no van voler anar junts però és que ara tampoc confio amb en Torra. Avui l’Aragonés ha dit que nosaltres havíem de parar els violents i els polítics que pensen fer? S’han dignat a parlar de la marxa que ha estat un èxit i el que passava al carrer no ho han vist? No havien de dir res? Que esperen que hi hagi morts? Ferits ja en tenim i detinguts també. Si no dimiteixen els treurem nosaltres. Ja n’hi ha prou de tanta incompetència. Inútils!!! Ho sento però veig que ens tornaran a enganyar. Aquesta colla no volen la independència volen la cadira. Al final l’Arrimadas va tenir raó quan deia: No habrà independencia. Estáis engañando al pueblo catalán. Doncs de moment es cert. Penós que aquesta dona tingui raó. A les properes no en votaré cap de tots aquests.

És delirant que, tenint tota la gent al carrer, un munt de carreteres tallades i el país paralitzat per una vaga general… els “nostres” polítics no hagin mogut fitxa.
Cada dia es veu més clar que, ni quan tenen el “momentum” davant dels nassos, no es belluguen.
No saben què fer-ne del “momentum”…

Mira que sap greu haver-ho de dir, però:
Aquesta gent no pot representar aquest poble.

Una menció “especial” per al conseller Buch, a qui els Mossos li han pujat a cavall -com a mínim.
Descerebrats amb uniforme campant per Barcelona com zombis dopats: apallissant gent indefensa, detenint periodistes, confraternitzant amb els fatxes de la plaça Artós, entrant als bars disparant, assaltant autobusos urbans…
Com va dir Clara Ponsatí: “Si no els controla, perquè no els controla; i, si els controla, perquè els controla…ha de dimitir”.
No volem passar més vergonya.

Fa quaranta-sis anys els xilens demòcrates cantaven convençuts i dirigits pels Quilapayún, “El pueblo unido jamàs serà vencido”. Tenien tota la confiança de guanyar la llibertat. Massa confiança que no els va deixar veure la realitat tirànica pinochetista.

Permeteu-me dir que aquí està passant una cosa semblant des del nostre 1 Oc.
Una minoria d’un milió (milió i mig a molt estirar) està cantant que ara no serem vençuts, mentre cada vegada hi ha més i més ciutadans que veuen com el discurs de la violència s’està empoderant de l’ambient i del carrer.

Moltíssims indiferents poc convençuts no volen la independència a preu de barricades i policia.

Ens estem creant enemics subreptíciament i no ens adonem que hem de canviar el relat radicalment.
Perquè és molt difícil convèncer els veïns del barri que la violència sempre ve i ha vingut de Castella. Del poder borbònic. De Madrid.. des de fa tres-cents o quatre-cents anys.

Per què ens costa tant canviar el relat???

Quan començarà la confrontació que de veritat pot posar de genoll l’estat espanyol?
Em refereixo a una revolta fiscal…
Estem disposats a pagar els nostres impostos a una entitat nostra, i deixar de alimentar el mostre?
Els diners recollits en un cc a l’estranger, en mans d’una organització no manipulable podrien cobrir les multes de qui sigui
atacat per hisenda hispànica… Vaja no sóc cap expert en matèria, però si s’ha fet el referèndum de l’1O, això hauria de ser factible… i seria cop mortal per a l’agònica finança del estat espanyol…

Que la violència la fa la policia és més clar que l’aigua. Primer veuen que hi ha molta gent i porten les furgonetes per a marcar un territori. Després baixen disfressats de terrorífics personatges amb tota mena d’armament. Seguidament els manifestants els insulten. Al cap d’uns minuts ells s’indignen com a bons espanyols perquè tenen molta dignitat amagada, i en comptes de deixar fer i aguantar estoicament que els insultin pel que haurien d’estar entrenats, els ataquen. I no els ataquen per a reduir el grup o per a dissoldre’l, sinó que els ataquen perquè se senten ofesos pels insults, i “madre solo hay una i a ti te encontré en la calle”. Les policies antiavalots haurien de saber que un servei civil (perquè sou un servei de i per a la societat) no es pot deixar conduir tan fàcilment perquè la insulten, sinó que ha de resistir els insults i si cal driblar objectes llançats, i també ho ha de saber resistir. En els països normals, els policies estan formats per a suportar xorrades verbals i ser prou intel·ligents per a conduir una manifestació incruentament fins a la seva dissolució, i no per a atacar al poble. Aquí, com que és un país de toreros i panderetes, i com que resulta que hi han moltes més ofertes per fer de policia que no per treballar en un ofici normal, molts toreros es fan policies, i tots sabem com reacciona un torero quan ha estat burlat per un brau. Si pot el mata i li talla les orelles per a humiliar-lo. En aquest escenari espanyol, l’insult fa automàticament que una persona pugui matar i l’ofensa a l’honor (encara que sigui inventat) pot transformar -i en realitat ho fa-, un conflicte gegant on només hi havia gent amb ganes d’expressar la seva desesperació. Molts vam veure com a Madrid, un actor conegut, sortia del cotxe i matava al del cotxe de davant perquè no engegava quan ell volia.
Bàsicament estic en contra de l’agressió, vingui d’on vingui, però després d’anys i anys d’agressió brutal a una societat, entenc que els joves perdin la paciència i comencin a llençar objectes per assolir que el cínic que es fa el sord despengi el telèfon d’una puta vegada i l’escolti. Fa tres-cents anys que ens tracteu a baqueta i humilieu només per a guanyar vots d’una societat que heu emmalaltit per a servir-vos-en. Nosaltres només portem cinc dies responent. Per tant, us demanaria que deixéssiu la violència que porteu implícita a casa i exigiu als vostres polítics que es posin a negociar, encara que els produeixi pànic. Llavors no us caldrà repartir estopa perquè no hi haurà manifestacions.

Aneu a l’aeroport ara i veureu que qui mana és la Guàrdia Civil. Per cert, cap país del món, estigui en alerta per risc de terrorisme o sigui una dictadura militar, té l’aeroport tant ocupat per la policia com ho està el del Prat en aquests moments. Per Espanya, està clar, són més perilloses les demandes pacífiques i democràtiques dels catalans que el risc d’atemptat.
L’autonomia ja no existeix. No cal que patim per si ens la prenen. Fa temps que ho han fet.
Pels que creuen que la violència és contraproduent i dona mala imatge: la gent només admira a qui és capaç de defensar-se. Si fa o no fa, tothom al món (evidentment parlo de gent informada i amb un cert nivell cultural i econòmic) sap que Espanya té dèficits democràtics i que Catalunya vol ser independent. Però l’admiració que puguin despertar les grans demostracions, no és tradueix forçosament en empatia cap a la causa catalana. Perquè per un cantó, fem visible a tot el món la resposta catalana, però l’autoritarisme de l’estat no és tan fàcil de veure. No té una representació visual fàcil de fer arribar al públic.
Estats Units va perdre el suport de l’opinió mundial perquè la imatge que arribava al món era la d’uns homenots, alts, ben alimentats i armats fins les dents confrontats a uns camperols descalços. Tothom informat sabia que aquells camperols podien ser Vietcong i menys inofensius del que aparentaven ser, però les imatges que arribaven a tot el món van decantar la simpatia cap al vietnamites. Tingues o no la gent simpatia pel comunisme.
Avui aquí passa el mateix. Per molt que vegin un noi amb la cara tapada cremant un contenidor o llençant un roc, al davant no hi té l’imatge d’una persona indefensa si no allò que tothom al món sencer entén com la representació d’un Estat totalitari i repressiu.

El president de la República Puigdemont i el seu primer ministre Torra, farien bé de tenir ben preparat el relleu de tots els consellers del govern per persones amb les idees clares per fer efectiva la república.

Ara tenim una finestra d’oportuinitat que es tanca el 10N. No la desaprofitem.

Aquesta vegada tenim el gran avantatge de que el referèndum ja el vam fer i el vam guanyar. No cal organitzar res avisant amb mesos d’antelació per tal que l’enemic es pugui preparar. Ara es pot actuar per sorpresa i de la nit al dia Catalunya pot ser lliure.

Avui hi hauria d’haver una resposta unànime i contundent del Govern sobre els fets d’ahir. Hauria de recollir el guant i aprofitar aquesta força i encararla per alliberar els nostres presos i per a accelerar la independència. Però no serà així. El President Torra està sol i ERC tan sols aspira a liderar un tripartit que tranquilitzi a l’estat espanyol. Ja ho va dir el Sr. Partal: autonomisme amb fraseologia independentista. Això si, aleshores les riotes de Madrid les sentirem des de aqui. Nosaltres mateixos.

Ara no és el moment de bla, bla. És el moment de decisions, és el moment de posar els interessos partidistes en hivernació durant uns quants mesos i pensar en Catalunya i actuar per a Catalunya. És evident que els interessos imperials i colonials no podien suportar que la colònia catalana presentés al món un espectacle tan extraordinari de pau, de cultura i de civisme. La força del diner sempre desperta els instints mercenaris més primitius i més brutals, i en aquest cas ha obtingut que en el món es parli poc de les cinc extraordinàries Marxes per la Llibertat i molt de la violència. La situació demana que la Generalitat de Catalunya sigui presidida per un home fort, enèrgic, que sàpiga prendre decisions clares i adequades en el moment oportú i amb l’acord dels seus col·laboradors. Jo, que aquí parlo només en ma qualitat de ciutadà català, encara que reconeixent la seva alta qualitat personal i agraint el seus serveis, considero que la situació requereix la dimissió del president Quim Torra.

Dues coses. Primera, política. Necessitem el més aviat possible uns nous partits i uns nous líders. No noves cares ni noves sigles, sinó noves maneres de fer política més allunyades dels despatxos i més a prop del poble. En aquests moments les eleccions, cap a l’indepèndencia, no serveixen gran cosa.
Segona, violència. Ja sabem que per als media espanyols és més important un xaval llançant pedres que centenes de milers de persones manifestant-se pacíficament. No els fem el joc. Només busquen criminalitzar-nos. El de ahir a la nit a Barcelona, si no va a més (i, possiblement, les forces d’ocupació reunificadas ho intentin) no té a penes rellevància. Com bé va dir Vicent ahir, cal canviar el nostre marc mental.

ALTRA COP OLOR DE REVOLTA

Mentre Sánchez s’adona de la inutilitat del 155 perquè ja s’està aplicant, mentre el govern Torra dividit no té cap proposta política per aprofitar el tsunami d’ahir, la política és fa al carrer, entre l’impressionant manifestació i les columnes on el crit era independència, la resposta d’indignació al carrer de molts joves (a banda de reivindicar la independència, també hi ha molt jove desenganyat pel seu futur) davant la cada cop més bestial agressió policial. El carrer enfront de l’Estat. Ara els Tribunals han deixat el protagonisme a la infanteria, la repressió física amb armes. A un pas de víctimes mortals. La política s’ha esfumat….

Estem a un punt de l’ebullició, només falta aquella partícula que decanta el canvi d’estat i l’aigua comença a bullir. I aquesta podria ser que l’Estat declarés l’estat d’excepció a tot Catalunya. O que es produïssin fets luctuosos…Això engegaria en orri l’absurd partidisme, les absurdes esperances amb unes eleccions espanyoles, etc. Arguments perquè l’objectiu de la república quedi tapat, quan el tenim a tocar.
Discrepo de pensar que la sublim manifestació d’ahir pugui desaprofitar-se només per pressionar als partits i al govern. Em va agradar la valentia de la Paluzie demanant no aturar-se.

Ahir, no em dieu perquè, veient la nostra lluita vaig pensar en el periodista, militant, John Reed i recordava els “10 dies que van sacsejar el mon”. Tot pot passar quan ve el tsunami…

LLIBERTAT I AMNISTIA

Seguint el fil dels comentaris de la Núria Coma, Carles Amela i Dolors Puig i molts més (gràcies), resulta que anomenen violència a una cosa que no ho es, i en canvi no parlen de l’auténtica violència, la que lesiona greument per sempre més i tota mena de persecucions amb la finalitat d’estomacar com més millor.

Si saps que les lleis et permeten fer un referéndum i has d’acceptar el resultat, i tot i així t’hi poses de cul, empresonant i exiliant, només tu ets el responsable de tot això.

Aquests oligarques que cada dia unten als jutges, polítics i monarca amb l’únic objectiu de robar i robar, s’hn de fer caure i e-li-ni-nar-los de l nostra terra. Com? Fent nèixer un estat independent, modern, just i sólid economicament, sense polítics amants del cotxe oficial i del “sobre”.
Gràcies jovent i avis, aquí hi sóm tots, i aixó no es pararà. Hem estat molt contents tallant la frontera, aqui hem vist poca Brimo però si que hem creat un problema que la cua arriba a Europa. I això va d’això¡¡ de l’aeroport, del moll de Barcelona i Tarragona.

A, els polítics catalans?, apunteu-vos a la Crida, parleu amb el MHP Puigdemont i si sou pactistes, autonomistes però amb un discurs ensucradament independentista, aneu a prendre pel sac, ja no us creu ningú.

Ep, i anem pensant amb cancel.lar els comptes de La Caixa i el Sabadell. Si ajuntem això al focs, fotem una averia de collons.

Presos, amics, ja venim…

Després d’un altre dia que recordarem sempre, s’imposa la regeneració de l’independentisme politic. És urgent que els partirts es renovin a fons, tots. Perquè de fet no són partits de la independència sinó de l’autonomia, encara que clamin retóticament per la independència. Però han nascut i crescut en i per a l’autonomia i ara cal canviar de xip, i de moment es mostren incapaços de fer-ho, de situar-se en un nou marc politic com és el de la independència propera. I què dir dels politics de España? Aquests també van amb el xip antic i amb el desaventatge que no tenen projecte que oferir ni a Catalunya ni enlloc i que a més són vulgars titelles al servei de les mans que els belluguen per sota.
El que més em va impressionar ahir va ser la enorme quantitat de gent jove a les marxes i manifestacions i el fet que sabien barrejar molt bé
el bon humor i la festa, amb la determinació i la fermesa.

Crec que la implicació popular en el moviment independentista està fent virar el que enteníem fins ara per “lideratge”. Temps enrere en aquestes editorials, se’ns parlava de com en les democràcies representatives institucionals, el lideratge estava en els agents socials, i com aquests conformaven un apart que acabava controlant la societat sense acabar de ser la societat mateixa. Crec que tal comportament no representava pas una fortalesa de la vida pública; sinó tot el contrari.
Estem aquí. al pol oposat, i sembla que serà una mica difícil intentar retornar als supòsits del passat si no hi ha cap canvi important en el model institucional que se’ns proposi.

Aprofitem com diu la Paluzie. És més,
Tenim un President de la República, MH Puigdemont, i un Primer Ministre Torra. Un bon “reshuffle” de ministres/consellers i DUI. Tot abans del 10N.
La Gran Vía ocupada permanent.
Si Pedro vol parlar, els tres punts de Ponsati, i tots a seurà a la taula. Sinó la DUI “stands” I fem camí. Ja vindran els reconeixements internacionals, cap problema. Diners, n’hi han i tindrem préstec internacionals. La UE, veurem, no la necessitem pero podría ser un ajut, encara que es mes una camisa de força cara que altre cosa (digueu.ho als Anglesos, contribuents nets).
Ànim Catalunya.
Visca el nostre jovent fet gran. Benvinguts a la causa Catalana

És obvi que el cos dels mossos d’Esquadra està dividit. Crec que els de pensament sobiranista senzillament no s’apunten a reprimir manifestacions. Per contra, els que van de col·legues de la ultradreta i els que es fan selfis amb les forces d’ocupació, no son dignes de portar aquest uniforme.
Dit això, vull posar el focus sobre els nostres polítics. Aquesta setmana estem veient passar davant dels ulls el nostre “Maig”, i només son capaços de crear confusió o fer comentaris per aconseguir rascar alguns vots. Molt baix perfil.
Per no dir l’exhibició de l’alcaldessa de Barcelona de les seves entranyes revolucionàries, ansiosa com ha demostrat per canviar el sistema establert…
És acceptable que ara, avui encara els nostres polítics no aprofitin i estiguin parlant amb polítics europeus, pressionant per aconseguir la mediació per a la independència?
No pot haver-hi també polítics que més enllà de declaracions, vagin a Madrid, no a rendir-se, sinó a exigir la retirada de les forces d’ocupació i per tant de la violència d’Estat?
O a negociar discretament amb els polítics espanyols receptius la independència o al menys el referèndum?
Els nostres polítics, entenen el que està passant? És el nostre “Maig”!
Per cert, algun d’ells, s’ha plantejat què passarà amb les possibles mobilitzacions d’aquí a pocs dies, amb l’arribada del període de campanya electoral i les lleis espanyoles que el regeixen?

No em sembla productiu tornar a plànyer-nos de la Dui que no vam defensar. Tot procés necessita madurar i pot ser, fa dos anys, no sabíem ben bé a què ens enfrontàvem. Ara és una altre cosa, tenim més informació, el món ens coneix més, l’opinió pública europea comença a prendre partit per nosaltres, també a la península hem vist manifestacions a Madrid, València, Bilbao, Saragossa, Sevilla … Després de dos anys sabem -els que no ho sabien- que la repressió serà dura però també sabem que aquesta repressió està jugant a favor nostra perquè en l’imaginari col·lectiu som els que tenim la raó i anem desarmats. L’escudella és una menja deliciosa que requereix temps per cuinar-se, ara el plat està servit. Tens raó Partal quan dius que són els nostres joves els que han agafat el relleu i que fan d’aquests dies el combat de les seves vides. Aquesta és la proba definitiva que hem arribat a l’ultima etapa d’aquesta lluita, com el setge de Barcelona al 1714, no hi haurà marxa enrere. En aquest punt on ens trobem no ens calen polítics especuladors, tots ja hem entès que la feina la farem sense ells perquè les nostres institucions estan lligades pel poder central i els polítics han estat completament superats pel poble i ja no lideren res del que està passant. Estiguem atents, no abandonem el carrer, anem allà on calgui … la Jonquera, l’aeroport, les autopistes, les vies de tren, etc. La policia no podrà estar a tot arreu. Fins quan aguantarà Espanya?, fins quan aguantarà Europa?.
Si jo l’estiro fort per aquí, i tu l’estires fort per allà, segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar

No podem continuar a la bombolla. Som dos milions, però som, si fa no fa, sempre els mateixos. I fins i tot, dels dos milions, la meitat no som independistes aferrissats o que estiguem disposats a tot, tret de manifestar-nos pacíficament i votar. I penso que ahir podíem haver estat tres milions, si ens haguéssim guanyat els desconfiats i els reticents. I no ens guanyarem els desconfiats i els reticents amb maximalismes urgents i d’èxit dubtosíssim, per molt pacífics que siguin, sinó canalitzant intel·ligentment i assossegadament la immensa i pacífica i meravellosa força que tenim, que no és flor d’un dia; és força per avui i per demà i per demà passat. No podem cremar aquesta força ni espantar definitivament els reticents en una batalla suposadament definitiva on tenim les de perdre.

Estic totalment d’acord en què l’objectiu és, com sempre, la independència, i millor avui per postres que demà per esmorzar. Dit això, tinc els meus dubtes que ho tinguem a tocar. Els meus motius per dubtar són els següents: 1) Tots aquests aldarulls (provocats per l’Estat, no en tinc cap dubte), em temo que són una foguerada, no es podran mantenir gaires dies més. A més, si es mantenen és perquè l’Estat vol, perquè sap com acabar-los de cop. Retirant la policia. Fixeu-vos que el dia que es van retirar per afuar el nazis, va ser el dia amb menys aldarulls amb diferència, fins que van tornar a aparèixer. 2) Els nostres representants polítics estan en fora de joc. Ja no és que molts d’ells estiguin més pendents del propi hortet particular, que també, sinó que no tenen ni idea (o això sembla) de com canalitzar tota l’energia que s’ha generat aquests dies amb les protestes pacífiques i les marxes. Estan a la inòpia. L’únic punt positiu que hi veig és que el president Torra continua tenint les claus del balcó de Palau, i és ben capaç de sortir-hi i aixecar la suspensió de la DUI sense encomanar-se ni a Déu ni al diable, si creu que és el que cal fer.
En resum, estiguem atents al Tsunami, que aquesta campanya de desobediència civil no ha fet més que començar.

Molt encertat.
Aquest “nou envit per a la república independent” cal que sigui consensuat.
No és igual si es prem l’accelerador per provocar un moment Txernòbil, i a base de fets consumats prendre el control físic del territori i haver obtingut uns primers reconeixements internacionals (opció més complicada però coneixent Castella, més probable) o es treballa decididament per aconseguir el suport inexorable cap a un referèndum vinculant (opció més senzilla, però coneixent els hidalgos visigots, més improbable).avan
No és igual, però en el fons, ens hauria d’importar poc, sempre que el 75% / 80% dels partits i entitats sobiranistes hi estiguin d’acord, s’hi comprometin.
En el fons, qualsevol de les dues opcions té riscos, té fortaleses; té avantatges de pau social, té desavantatges de no consolidació. Però el que queda clar és que 2,5M de suport electoral, i un 80% de suport institucional és infinitament més estable que 1,250M gelós de l’altre 1,250M, i amb suport fràgil parlamentari.
El moment és ara. Polítics, poseu-vos a treballar amb lleialtat als vostres electors !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

El problema va ser tirar endavant amb un 47,8% de vot del 27S2015 (fa 4 anys ja!)…

Allò eren unes plesbicitaries i es va perdre, i ara l’ANC demana noves plesbicitaries.. L’ANC dels orígens parlava de majoria social “incontestable”, i encara no s’ha demostrat per cap via que la tinguem… Van perduts per haver mentit i fer seguidisme als polítics… I ara volen una DUI directa, Paluzie estàs flipant, para de vendre motos…

La CUP deia en precampanya 27S2015 que calia guanyar en vots per tenir LEGITIMITAT INTERNACIONAL.. però els 10 diputats se’ls van pujar al cap i no van tenir ovaris de dir “ei, encara no podem fer l’atac final” tenien pressa o son infiltrats espanyols… Van perdre la seva gran oportunitat de demostrar honestedat a les clases populars treballadores independentistes o no, i així sumar molta base que faltava i encara falta per un uprising com cal.. (són infiltrats o poc intel·ligents o sencillament uns bronques inconscients que vvan de llegits i poetes)

L’1O no té cap legitimitat, era un Barça Madrid sense el Madrid, referèndum CUP ‘a porteria buida’ a canvi d’aprovar els pressupostos de Junqueres i Puigdemont.. Amb conspiració final de les esquerres per enfonsar la dreta, consumada si Puigdemont hagués convocat eleccions que era el que tenia que haver fet, fins i tot ell ho deia, ‘la segona volta de l’ 1O’ o dit d’una altra manera el Barça Madrid amb el Madrid jugant… Però Puigdemont els va donar per sac i va salvar la dreta catalana, només cal veure la cara de Junqueres el dia de la declaració solemne (empassant saliva i ara empassant trullo)…

L’independència no caurà del cel i menys unilateralment, no crec, en el millor dels casos un referèndum no vinculant per tenir la foto real, i després a veure què… Puigdemont deia a Suïssa que un encaix a la Suïssa li semblaria bé, i ERC i CUP també ho firmarien amb els ulls tancats… O sigui que venim d’on venim els últims 4 anys… Han dit entre tots tantes tonteries i animalades wue és impressionant…

I que els espanyols ens enviïn una altra vedaga els seus “black and tans” tampoc no em sembla bé, a la lluita per l’independència d’Irlanda als anys 1920 ‘the Black and Tans became known for their attacks on civilians and civilian property’ eren reclutats i voluntaris igual que els que han vingut ara (segons diuen algunes fonts)

A veure que faran entre tots al final… Jo diria el que diu L’ANC empassant-se l’orgull i xuleria els uns i els altres…

Es a dir, voteu el 10N, i a veure qui guanya, EN VOTS!!!! I després ja veurem que fem… I tothom tranquil… Primer cal LEGITIMITAT INTERNACIONAL…

I si no es guanya, convocar eleccions a Catalunya ràpidament amb la consigna que tothom torni a votar els mateixos partits independentistes, o idealment coalició independentista, més que res per fer els números i asegurar d’alguna manera que no ens foren la pirula amb els resultats electorals… I anar fent loops electorals tampoc estaria malament si algú no entén o no li agraden els resultats…

D’acord, entre altres, amb el comentari de Dolors Puig: hi havia molts obstacles i poca o gens de preparació darrera de la DUI de l’O-1. Eslovènia, en circunstàncies més favorables, va haver de declarar la independència tres vegades.

D’acord també en la urgència de restaurar els mossos com a policia catalana, no espanyola.

La “violència”, encara que només sigui disturbi i qui sap si provocat, ens perjudica internacionalment. Els manifestants pacífics tenen més poder que els agitadors.

I totalment d’acord amb el nostre editor. Hem de rebutjar l’electoralisme i exigir la unitat ara que sembla que tenim la paella pel mànec.