La independència de Bougainville, pròxim camp de batalla entre la Xina i els EUA?

The Washington Post · Michael E. Miller

En un matí càlid de novembre, un home de pit ample i cicatrius de batalla arriba al Capitoli dels EUA per a una reunió amb l’esperança que ajudi a salvar la seva pàtria en dificultats. Ishmael Toroama és presentat a dos membres del comitè de la Cambra dels Representants dels Estats Units sobre el Partit Comunista Xinès com a president de Bougainville, una regió autònoma de Papua Nova Guinea al Pacífic Sud. Però la seva ocupació anterior es fa evident en un braç esquerre que cau flàccidament mentre estreny les mans dels legisladors.

Va ser a punt de morir dues vegades mentre encapçalava la lluita per la independència de Bougainville a la dècada de 1990. Ara ha vingut a Washington per mirar d’acabar la feina. Però l’home amb un vestit de ratlles que ha presentat Toroama no és cap revolucionari. El seu nom és John D. Kuhns, un banquer d’inversió de Wall Street convertit en novel·lista i empresari que ha fet de Bougainville la seva darrera gran aposta.

Plegats, aquests dos homes tenen una història per a explicar: la d’una nació en potència en una ubicació estratègica amb fam de llibertat, i la d’una mina tancada d’ençà de fa temps que encara conté cent mil milions de dòlars en coure i or que podrien ser utilitzats en la transició energètica mundial –una transició energètica que encapçala la Xina, amb la seva set insaciable de recursos naturals.

Toroama va fixar com a termini el 2027 per a assolir la plena independència de Papua Nova Guinea, després del referèndum del 2019 en què gairebé el 98% de la població va votar-hi a favor. Però el resultat encara és pendent de ser ratificat pel parlament nacional a Port Moresby, i les negociacions entre totes dues parts s’han trencat. Bougainville podria finançar la seva llibertat si reobrís la mina de Panguna i esdevingués un ferm aliat dels Estats Units, va dir Toroama als representants Mike Gallagher, republicà, i Neal Dunn, demòcrata, segons el relat de Toroama i Kuhns de la reunió. El personal del comitè ha confirmat que hi va haver aquesta reunió.

Toroama explica que els va dir que necessitava la seva ajuda. Havia vingut a Washington per jugar la “carta dels Estats Units”, va dir. Però adverteix que alguns rivals tenen el suport de Pequín, i fins i tot Toroama podria haver de recórrer a la Xina si els Estats Units no l’ajuden.

Kuhns, que vol una part de Panguna i diu que va pagar el viatge de Toroama, és més explícit. “L’estat vulnerable de Bougainville i la valuosa mina de Panguna no han escapat de l’atenció del Partit Comunista Xinès”, va escriure en una nota breu que havia circulat prèviament. “La Xina ja ha pres mesures per a controlar les Illes Salomó i té la intenció de fer igual a tot el Pacífic Sud. Tret que Ishmael Toroama i els seus partidaris resisteixin, Bougainville podria ser el següent,” va ser l’avís a uns legisladors nord-americans ja alarmats per Pequín.

A mesura que les tensions entre la Xina i els Estats Units escalaven al Pacífic Asiàtic, on tots dos països han signat darrerament acords de seguretat, diplomàtics i negociadors han anat aprenent que aquestes tensions es poden utilitzar en benefici propi. El ministre d’Afers Estrangers xinès, Wang Yi, en una visita a Port Moresby el mes passat, va oferir un acord de lliure comerç i va dir al primer ministre de Papua Nova Guinea, James Marape, que la Xina seria el seu soci més fiable.

A les Illes Salomó, el primer ministre sortint ha advertit que la generositat xinesa acabarà si “les potències occidentals” aconsegueixen allò que volen i el seu partit és destituït. És previst que aviat s’hi formi un nou govern. A començament d’enguany, els presidents de Palau i les Illes Marshall van utilitzar la pressió xinesa creixent per instar els Estats Units a lliurar milers de milions en ajuts.

“La Xina és un espantall al Pacífic”, diu Gordon Peake, un expert en Bougainville a l’Institut de la Pau dels Estats Units, un think tank de Washington. “I la Xina també utilitza els Estats Units com a espantall.” A Bougainville, on els plans per a enriquir-se dels estrangers creixen tan densos com la jungla, alguns desconfien de John D. Kuhns. La seva darrera novel·la, la quarta, es retrata a ell mateix com l’únic estranger fiable a Bougainville i Toroama, com l’única esperança per a la independència, amb el temps que s’esgota.

En realitat, hi ha hagut desacords entre ells, especialment sobre la mina, i Kuhns barreja fàcilment fets i ficció. “No estic interessat en l’exactitud, per dir-ho així”, diu de les seves novel·les. “Solament provo d’explicar una història.”

Riqueses i runes

Kuhns és a la pista d’aterratge de l’aeroport de Buka, la capital de Bougainville, vestit amb pantalons curts i una samarreta, a punt per mostrar a un reporter del Washington Post la mina que diu que té tant de potencial. Ex-jugador de futbol americà a la Universitat de Georgetown, l’home, de setanta-quatre anys, encara té les espatlles d’algú que jugava a la posició de linebacker. L’únic indici del seu passat a Wall Street és el Rolex.

Hi va arribar per primera vegada el 2005 durant un moment professional baix. Durant dècades, havia construït empreses d’energia que l’havien portat a Pequín, on va llançar la Corporació Hidroelèctrica de la Xina el 2006. Aviat va ser la companyia de serveis públics estrangera més gran del país. Però, el 2012, Kuhns diu que el van retenir a l’aeroport de Pequín i el van fer fora de la companyia. El Ministeri de Comerç de la Xina no ha respost a les sol·licituds de comentari.

L’incident –objecte de la seva primera novel·la– el va fer desconfiar de la Xina, la qual ara considera una “amenaça a llarg termini” per a Amèrica. També va deixar Kuhns cercant un darrer gran acord. “Un dia va entrar un home al meu despatx dient que representava un grup de caps de Bougainville i tenia noves llicències d’or per a parlar amb la gent”, recorda.

Kuhns va trobar un lloc encara parcialment en runes. Durant quinze anys, Bougainville havia estat un dels indrets més pròspers de Papua Nova Guinea a causa de Panguna, llavors la mina de coure i or a cel obert més gran del món, que generava gairebé la meitat de les exportacions del país. Però la indignació per la distribució dels ingressos i els danys ambientals van conduir a la violència, que va tancar la mina el 1988 i va provocar una guerra civil, anomenada “la Crisi”, en què van morir vint mil persones.

Gairebé un quart de segle després d’un acord de pau, ara Bougainville segura, però la infrastructura continua essent lamentable. El camí de Buka fins a la ciutat més gran, Arawa, no és pavimentat i sovint és intransitable. Arawa és envoltada de muntanyes de presumptes riqueses. Va ser aquí on Kuhns es va instal·lar el 2016 i va començar un negoci de compravenda d’or. Per protecció, va recórrer a Toroama, que dirigia una empresa de seguretat.

Toroama tenia vint anys quan va començar la Crisi, i es va oferir com a voluntari per a l’Exèrcit Revolucionari de Bougainville (BRA), un grup independentista. Després d’una dècada de lluita, que inclou haver perdut gairebé el braç esquerre per una granada, Toroama va ser una figura clau en les negociacions de pau. L’acord del 2001 va donar a Bougainville una certa autonomia –incloent-hi el control de la mineria– i va preparar l’escenari per al referèndum del 2019.

Kuhns estava tan impressionat amb Toroama que diu que va finançar una part de la seva campanya del 2020 per a president de Bougainville. (Toroama diu que Kuhns li va pagar per la seguretat.) Tots dos es van fer íntims durant les entrevistes per a la novel·la de Kuhns Em diuen Ismael, sobre un executiu de negocis dels EUA i un ex-guerriller. Després d’haver dit, en un primer moment, que tot el que sortia al llibre era veritat, Kuhns va admetre que havia alterat alguns detalls significatius, incloent-hi com Toroama gairebé va perdre el braç. “La meva versió és millor”, diu.

Però la gran tensió entre ells no és el passat, sinó el futur… de Panguna.

Plans per a Panguna

L’atracció de Panguna és palpable molt abans que la mina sigui visible. Cada dia, desenes de persones caminen d’Arawa cap a la muntanya. En arribar al cim, la seva destinació es fa de sobte evident: multitud de llocs d’extracció sense llicència. Panguna va tancar el 1988, quan el BRA va obligar a la Bougainville Copper Ltd. (BCL), una subsidiària de la companyia minera britànico-australiana Rio Tinto, a aturar les operacions. Però l’extracció al·luvial a petita escala va ocupar el seu lloc. Dos homes asseguts al costat del camí fan servir una safata per a tamisar les escates d’or. Més amunt de la muntanya, dos nens omplen sacs d’arròs de cinc quilos amb terres riques en minerals.

Panguna es veu de lluny. A la base, hi ha una bassa d’aigua, tenyida d’un blau surrealista pel coure. A prop, hi ha desenes d’edificis en runes, inclosos antics despatxos i habitatges de la BCL que ara alberguen centenars de bougainvillians pobres. Mentre és dalt un turó, Kuhns explica a un periodista del Post el potencial que hi veu. En uns quants anys i amb uns quants milers de milions de dòlars en nou equipament, Panguna pot renéixer, just quan l’auge de les tecnologies netes impulsa la demanda mundial de coure.

“Hi ha cent mil milions de dòlars de coure, or i plata en aquest forat”, diu. “Solament s’han d’extreure.” Molts ho han provat després d’haver acabat la Crisi. No n’hi ha hagut cap que hagi arribat a bon port.

Kuhns tenia el seu propi pla per a Panguna. A final d’octubre, uns dies abans que ell i Toroama anessin a Washington, els dos homes van signar un memoràndum, vist pel Post, per a l’empresa de Kuhns, Lakeville Mines, per a trobar un soci internacional principal per a reactivar Panguna. L’objectiu era formar una nova companyia que impliqués el soci internacional, els propietaris locals, el govern i Lakeville. Kuhns podria guanyar-hi desenes de milions. “No sóc aquí per fer de bon samarità. Però sí que crec que faig el bé”, va dir.

No obstant això, Toroama no va anunciar l’acord a Washington. En lloc d’això, poc després d’haver tornat a Bougainville, va emetre novament una llicència d’exploració de Panguna a la BCL, que abans operava la mina. (Rio Tinto es va desvincular de la BCL el 2016, quan va cedir les accions als governs de Bougainville i Papua Nova Guinea.)

La decisió va ser devastadora per a Kuhns. Però en copmte de rendir-se, es prepara perquè la BCL fracassi, sobretot perquè molts habitants la culpen de la Crisi. “Hauríem de ser molt estúpids per a tornar a donar la benvinguda a aquest monstre”, diu Maggie Boring. La seva filla i la seva mare van ser mortes a començament de la dècada de 1990 quan el seu nebot va portar a casa una granada que havia trobat. En responsabilitza la BCL.

Mel Togolo, president executiu de la BCL, diu que l’acusació de Boring és “fantasiosa”, perquè l’incident va passar quan la mina ja havia tancat. La majoria dels grups de propietaris de terres han acceptat la decisió de Toroama, afegeix, tot i reconèixer que hi ha oposició. “Hem de ser realistes. No tindrem mai el suport del cent per cent.”

“Tots mengem del mateix hort”

Quan Kuhns i Toroama es van trobar fa poc a casa del president, la seva salutació va ser tensa. La conversa es va centrar en Panguna i la BCL. “Ara mateix hem de cultivar aquesta terra”, va dir Toroama de manera punyent. “Tots mengem del mateix hort i aquest és la mina de Panguna.”

La decisió del president ha estat una vergonya per a Kuhns. Però el seu argument principal a Washington continua essent el mateix: donar suport a Toroama i la seva empenta cap a la independència, o córrer el risc d’una influència encara més gran de la Xina.

A l’agost, Kuhns va pagar perquè dos bougainvilians viatgessin a Port Moresby per reunir-se amb els representants Dunn i Aumua Amata Coleman Radewagen, republicans de la Samoa Americana). Uns dies més tard, Kuhns es va reunir amb Kurt Campbell, aleshores coordinador d’Afers Indo-Pacífics del Consell de Seguretat Nacional i ara secretari d’estat adjunt, per tractar la situació de Bougainville. Un portaveu del Departament d’Estat ha confirmat la reunió.

Un dels objectius del viatge de Toroama era mostrar als funcionaris dels EUA que és un soci seriós: va parlar amb els congressistes sobre la possibilitat d’establir talladores de la Guàrdia Costanera dels EUA a Bougainville. Un altre objectiu era trobar un mediador per a començar les negociacions amb Papua Nova Guinea.

El govern de Toroama també pressiona Port Moresby escrivint la seva pròpia constitució. Si les negociacions no avancen, Toroama es nega a descartar que Bougainville, simplement, declari la independència. Aquesta “opció nuclear”, com l’anomena Kuhns, podria obrir la porta al fet que Beijing reconegui Bougainville. Peake i més experts consideren això poc probable, atès que podria causar un conflicte amb Papua Nova Guinea, que tant Beijing com Washington han provat de seduir.

El govern de Papua Nova Guinea no ha respost a la sol·licitud de comentari.

Una via més probable d’influència xinesa seria una empresa estatal. Toroama diu que el seu govern ha parlat amb empreses xineses sobre Panguna, incloent-hi una reunió a Guangzhou el mes de març, anunciada per una companyia ferroviària estatal, tot i que s’estimaria més uns altres socis. Hi ha, com a mínim, un rival en les eleccions de l’any que ve que no té aquestes reserves. Sam Kauona, que va córrer el 2020 promocionant un pla xinès per a Bougainville, diu que té nous suports xinesos, i que és “normal” donar prioritat als seus projectes si és elegit. Quan li van demanar què volien els seus patrocinadors en canvi de la inversió, va respondre: “Tot.”

Kauona també ha elogiat Manasseh Sogavare, el primer ministre sortint de les Illes Salomó, pel seu acord de seguretat amb Beijing, i ha dit que estaria obert a un acord similar. L’elecció d’un candidat amb lligams amb la Xina podria fer realitat les advertències de Kuhns i arruïnar els seus plans empresarials. També trastocaria la trilogia de Bougainville, de la qual escriu la segona part.

“Si Ishmael és reelegit, el tercer llibre tractaria sobre la nació més nova de la Terra”, diu Kuhns. “Però no estic segur que Ishmael sigui reelegit. Ara mateix, el debat és molt obert. Això canviaria clarament tot el fil de la història.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb