22.02.2022 - 20:31
L’evolució d’Espanya cap a una recomposició del poder de l’estat en clau de reconquesta franquista, sota la màscara democràtica, és un fet que salta a la vista de tothom. S’està produint la substitució del franquisme domat del PP pel franquisme sense complexos de Vox. La crisi no té res a veure amb Europa, el gas ni Ucraïna: és una crisi autàrquica. L’oligarquia madrilenya d’estat vol convertir el xuclador econòmic de la capital en cleda política de tot el territori i fa servir la canilla rabiosa dels subordinats –Ayuso, Abascal: la política sense normes, sense moral, sense raons–, perquè els caps del PP ja els són inservibles –encara viuen encastats en la competició bipartidista amb el PSOE, però el que demana la situació dels futurs guanyadors de la crisi és el partit únic que ho arrasi tot. La crua barbàrie d’un poder caníbal. La correspondència entre pillatge econòmic i política de terra cremada.
Vostès diran que poca cosa hi ha de nou sota el sol, per aquests verals, atès tot el que hem hagut d’empassar-nos –i el que ens queda per passar– amb els aporellos, els piolins, la repressió oficial i la soterrada, la conculcació de drets, la desnaturalització del parlament… Però allò que els faltava, a saber, la soldadura entre repressió franquista i representació parlamentària, no és pas una possibilitat teòrica: la tenen a tocar. En aquest sentit, la crisi del PP i la paràlisi del govern “progressista” hi van de bracet: de fet, si establim una comparació gens agosarada amb els moments històrics en què els partits burgesos, atemorits i desorientats per la crisi d’entreguerres i l’ascens del comunisme, van possibilitar l’ascens del feixisme al poder, en l’Espanya actual, els socioliberals del PSOE i els socialdemòcrates de Podem, cadascú amb les seves responsabilitats, deixen un forat en la relació entre els governants i el carrer –la pseudo-reforma laboral n’és un exemple palès– que és emplenat per un feixisme transvestit mercès al joc equívoc de la democràcia liberal, que, en cas de crisi de representació, es decanta per deixar pas a la defensa autoritària de l’estat en lloc de propiciar un salt democràtic endavant per a resoldre la seva crisi de legitimitat. Les víctimes propiciatòries immediates hauran estat els partits auxiliars (Podem, Ciutadans), que pretenien transfondre sang nova al torrent circulatori d’un estat escleròtic, però una manotada del Leviatan els ha tombat en un tres i no res.
En aquesta conjuntura, Catalunya és la presa a caçar pels gossos d’estat a fi d’aconseguir que la soldadura per dalt, amb el mite de la unitat d’Espanya com a referent ideològic, toqui de peus a terra a escala material mercès a una repressió en massa i planificada (posar l’independentisme en la il·legalitat) a fi de reconquistar el poder territorial (liquidació de l’autonomia). Des del 2017, l’aplicació de l’article 155 i les condemnes a la presó els han assenyalat el camí. L’estratègia no és a mitjà o llarg termini, sinó que va a pas de càrrega, en una tasca de propaganda i desgast que té com a fita aprofundir la crisi amb les eleccions regionals (Andalusia) i municipals que s’han de fer fins el 2023. L’esmentada paràlisi del govern “progressista” respecte de Catalunya no és merament, sinó mental, productora d’una ceguesa espaordidora, que, paradoxalment, posa l’independentisme no practicant en l’estat catatònic dels que es pensen que donant suport al “mal menor” alçaran una muralla contra els assetjadors (sancta simplicitas: es tracta d’una duna…!).
Entretant, si el PSOE i Podem no fan ni deixen fer, els nostres independentistes no practicants no deixen fer ni fan. Tots plegats circulen per una mena de cinta de Moebius d’on no podran sortir si no és apel·lant a una mobilització d’energia des de baix en la qual han deixat de creure tant allí com aquí. Una impotència que alimenta menys la força real del franquisme en ascens que les ombres que desplega i projecta sobre l’horitzó de la gent en termes de pessimisme històric, depressió moral i absentisme polític. Els falsos progressistes d’allà i els independentistes no practicants d’aquí són dos bessons enganxats per la fontanel·la dins la quietud d’un líquid amniòtic narcotitzant.
Què cal fer, es deuen preguntar vostès? En termes estratègics, mantenir la revolució democràtica que propugna la independència com a sortida específica a la crisi nacional, econòmica i social de Catalunya enfront d’Espanya per crear noves i més profundes contradiccions a Europa. En termes tàctics, fer un programa de mínims que permeti de recuperar el pas de la mobilització democràtica i social trencant la paràlisi imposada pel govern “progressista” i l’independentisme no practicant. En termes organitzatius, fer un programa d’acció unitari, enxarxar tot el territori i forjar una direcció nacional en els termes concrets (i la visibilitat) que demani cada situació.
O, modestament, la barbàrie.
