01.01.2023 - 21:40
|
Actualització: 01.01.2023 - 23:08
L’editorial que vaig escriure ara fa uns dies sobre Serrat, els presos polítics i la submissió al castellà m’ha causat un munt de correspondència que agraesc. Entre la qual he trobat particularment interessant l’aportació que m’han fet unes quantes persones a partir de la psicologia i, particularment, de la psicologia social i la política, respecte de quin és el sentit d’aquest comportament. Intentaré d’explicar-ho tan bé com puga, tot i que d’entrada us demane disculpes perquè els meus coneixements sobre la matèria són pràcticament nuls. Provaré de traspassar tan fidelment com sàpiga allò que em diuen.
Tècnicament parlant, aquesta reacció d’amagar la catalanitat per por de la repressió es podria incloure dins allò que es coneix com a “indefensió apresa”. La indefensió apresa va ser definida per Martin Seligman en el llibre Helplessness: on Depression, Development, and Death i és caracteritzada com un estat psicològic que es dóna quan algú percep que els successos que l’envolten són incontrolables, és a dir, que no té cap possibilitat de canviar-los. Com el títol mateix indica, la primera intenció dels autors era de trobar una manera de gestionar la depressió.
En la indefensió apresa, la persona se sent vulnerable i desemparada, sent que és tancada en una situació de què no sap com eixir. I aquest estat influeix no solament en la manera en què observa la realitat, sinó també en la voluntat que té de fer front a la situació en què es troba. Perquè la por, la por que causa creure’s que no es pot canviar res, passa a ser l’emoció predominant. Una por que, a més, finalment desenvolupa en la gent una actitud de passivitat i inhibició, que progressivament causa resignació.
Tal com explica un col·lectiu mataroní, “la indefensió apresa, en definitiva, construeix en la gent la percepció subjectiva de no poder fer res per modificar l’entorn”. I és important i cal remarcar molt aquests dos aspectes: és una percepció i es construeix. Cal remarcar-ho perquè vol dir que aquest estat de creure que no es pot fer res es pot superar i revertir.
Espere haver transmès fins ací de manera adequada l’explicació que he rebut. En tot cas, per anar més enllà, també caldria entendre com es relacionen aquests factors psicològics amb la política. I en aquest sentit m’ha cridat l’atenció el text següent, publicat al seu bloc pel conegut filòsof i assagista Ramon Alcoberro: “La periodista Jane Mayer a The Dark Side: The Inside Story of How the War on Terror Turned into a War on American Ideals (2008) ha dit tenir proves que torturadors de la CIA han estat formats en seminaris de tortura psicològica en què s’aplica la teoria de Seligman per aconseguir sembrar la impotència i l’autoodi en individus torturats. Les tècniques de Seligman també han estat divulgades en seminaris amb periodistes polítics espanyols per la Fundació FAES (2006) per ensenyar a causar estats de pessimisme i autoodi per mitjà de la manipulació d’informacions periodístiques i aconseguir de divulgar la creença que determinades situacions no tenen cap remei ni en podran tenir mai.”
No he aconseguit de trobar més dades sobre aquesta referència interessant que Alcoberro fa a la FAES, però l’ús de la indefensió apresa per part de l’exèrcit americà és ben coneguda. Tal com explica aquesta investigació de la prestigiosa revista The New Yorker, el desembre del 2001 Martin Seligman va participar en una reunió per explicar com es podien fer servir les tècniques que havia inventat en el tracte amb detinguts, en el marc de la commoció creada als Estats Units pels atacs de l’11S. I, efectivament, en els anys posteriors, sobretot els presoners de Guantánamo van ser tractats, torturats, seguint les pautes marcades per crear-los un estat d’indefensió apresa. Tot va ser reconegut en el famós informe del Senat dels Estats Units sobre les tortures a la presó situada a l’illa de Cuba.
D’aleshores ençà, han aparegut multitud de texts que han descrit la interrelació entre la indefensió apresa i la política i entre la indefensió apresa i el paper dels mitjans en la conformació de l’opinió pública de diversos col·lectius i moviments. Dels col·lectius afroamericà, gitano, sense-sostre o feminista fins als moviments democràtics i partidaris del canvi en molts països del món –tant democràtics com dictatorials. Però m’ature ací. No en sé prou i, per tant, no aniré més enllà ni especularé sobre possibles solucions. En tot cas, confie que en les opinions dels subscriptors es puguen fer aportacions de gent més preparada que no pas jo i cercaré la manera d’aprofundir en aquesta qüestió, que em sembla important. Perquè crec que la impotència, el pessimisme i l’autoodi que s’observen en bona part del nostre poble no tenen cap correspondència lògica amb la realitat de la situació política.
Aquests dies, de fet, he llegit el llibre de Sebastià Frau De la nació a l’estat. El conflicte Catalunya / Espanya (Lleonard Muntaner Editors). És un volum que fa un exercici significatiu de sistematització de la crisi oberta entre tots dos països, tant en el vessant històric, com polític i legal. Un text molt bo que algú podria qualificar de fred i tècnic, però que, per això mateix, conté una dosi molt alta de realitat que fa pensar.
I respecte de l’afer que ens ocupa avui, m’agradaria transcriure una de les afirmacions que fa l’autor i que m’ha impactat, de tan simple, comprensible i lògica que és. Sebastià Frau –que, per cert, també fa una lectura molt crítica del paper dels presos polítics en el judici del Suprem– diu: “Espanya i Catalunya viuen, des de fa tres segles llargs, una situació de conflicte permanent. Per això, val a dir-ho, la manifestació actual del litigi dels darreres decennis –amb les fites destacades de la sentència del Tribunal Constitucional del 28 de juny de 2010, el referèndum per la independència de l’1 d’octubre de 2017 i la sentència condemnatòria del Tribunal Suprem del 14 d’octubre de 2019– constitueix una agudització de l’enfrontament i no pas un enfrontament nou escindible d’uns altres episodis anteriors. Que el poble català hagi arribat al punt de reivindicar de manera pacífica i democràtica, amb un grau tan alt de consistència i capacitat persuasiva, la consideració de subjecte polític susceptible de decidir el seu futur col·lectiu i que hagi estat capaç de fer un referèndum d’independència prohibit s’hauria de considerar –i així serà entès en el futur– un fet de dimensions històriques, pel que fa a la història particular de Catalunya, però també des d’una perspectiva d’abast general.”
“Agudització del conflicte”, diu Frau –i molt ben dit–, i per mi aquesta és la clau de tot. Perquè no té gaire sentit que en el moment històric en què la batalla és al seu cim un dels contendents es resigne. Potser, per tant, la indefensió apresa és una explicació i alhora el principal obstacle a superar.
PS1. Alguna resposta potser està en aquesta entrevista que Assumpció Maresma ha fet a Eudald Carbonell: “La independència tirarà endavant perquè no hi ha líders, hem de fer el possible perquè no n’hi hagi”
PS2. En aquest primer editorial del 2023 em permetreu que us recomane el resum d’allò que l’any 2022 ha significat per a VilaWeb –“El 2022 ha estat un any extraordinari per a VilaWeb: us en fem el relat”– i que aprofite per donar les gràcies als nostres més de 23.000 subscriptors. Aquesta quantitat ingent de feina que hem fet en aquest diari no la podríem explicar sense tenir en compte la comunitat de lectors i, molt especialment, aquells de vosaltres que, amb la vostra generositat, ens permeteu de treballar cada dia i oferir-vos aquesta visió independent i compromesa de la realitat que és VilaWeb. Gràcies de debò.
