18.09.2023 - 21:40
|
Actualització: 19.09.2023 - 21:27
Els catalans som com aquell personatge de l’acudit de l’Eugenio a qui agradava jugar al pòquer i perdre, incapaç com era d’imaginar que també podia guanyar. Avui que el català podria esdevenir la vint-i-cinquena llengua oficial de la Unió Europea, no ens en sabem avenir i molts estarem atents a les notícies amb la mà a la cartera, per si un cas. El ministre d’Afers Estrangers espanyol, José Manuel Albares, que presidirà la sessió del Consell d’Afers Generals amb els diversos ministres homòlegs, en lloc de bandejar un cop més el català, el basc i el gallec, en defensarà l’oficialitat? Tenim Espanya a favor del català? Per molt que sapiguem els motius del sobtat canvi d’actitud, no deixa de ser sorprenent.
Ja ho veurem. Tal com deia ahir a Brussel·les un representant de la Plataforma per la Llengua, el govern espanyol té els arguments polítics, jurídics i econòmics necessaris per a un reconeixement de l’oficialitat avui mateix, però cal també que els sàpiga transmetre i negociï hàbilment. Potser ho ha fet o potser no. Els que segur que no s’han estat quiets són els del PP, a qui ahir l’eurodiputat i portaveu de Sumar, Ernest Urtasun, reclamava que aturessin la campanya de boicot entre els col·legues conservadors a Europa. Per cert, molt bé la feina de lobby que fa la Plataforma, amb la campanya “Say yes” i vídeos com els de Sergi López, Joan Laporta i Pep Guardiola.
De moment, Suècia i Finlàndia són els estats membres que més obertament han qüestionat la iniciativa, mentre que Irlanda ha deixat entreveure-hi la seva posició favorable. Tenint en compte que cal una votació unànime, és probable que la decisió final s’ajorni temporalment, tot esperant algun informe de viabilitat econòmica o de les implicacions operatives que tindria el reconeixement. L’única cosa que espero és que no treguin l’argument de les llengües minoritàries, com ja han fet suecs i finesos, perquè això sí que no. Volem excuses de més nivell.
Del català se’n poden dir moltes coses, però no que sigui una llengua minoritària. Podem dir que és una llengua perseguida, maltractada, censurada, oprimida, decantada, desunida, oblidada, arraconada, menystinguda, perseguida, condemnada, desterrada o proscrita, però no que sigui una llengua minoritària. Per sort, no és una qüestió de sensibilitat o sentiment, sinó de xifres. De les 6.000 llengües vives al món, el català és la que fa 75 en pes demogràfic, amb deu milions de parlants, davant de llengües com el suec, el txec o el búlgar. Si ens fixem en la Unió Europea, el català és la novena llengua més parlada i passa davant del grec o del portuguès. Si ens posem a filar prim, després del Brexit hi ha molts més ciutadans de la UE que tenen el català com a primera llengua que no pas l’anglès! Vejam, doncs, si haurem d’explicar a suecs i finesos la diferència entre una llengua minoritària i una llengua minoritzada.
De fet, la no-oficialitat del català a la UE és una anomalia històrica escandalosa. Europa fa anys i panys que prescindeix dels drets lingüístics dels catalans i els menysté. No existim. Quan algú parla del cost de les traduccions, em faig un panxó de riure. Des que el 1987 la Crida a la Solidaritat va lliurar 100.000 signatures a favor de l’oficialitat del català al president del Parlament Europeu, Charles Henry Plumb –entre les quals hi havia les dels principals batlles catalans, tots els consellers de la Generalitat de dalt, el ministre Narcís Serra i els rectors de les universitats de tot el país–, amb els nostres imposts hem pagat de sobres les traduccions al català de totes les addendes i esmenes i informes haguts i per haver, i encara en sobrarien per a fer traduccions a l’arameu.
Fins ara, l’argument era fàcil: el català no és oficial perquè l’estat espanyol no ho ha demanat. Ara sí que ho ha fet. Malgrat els recels, seria inaudit que els estats membres no acabessin aprovant la proposta espanyola, avui o més endavant. Si la iniciativa no prospera, el missatge per als catalans serà clar i diàfan, una vegada més: l’única manera d’aconseguir que el català sigui idioma oficial a Europa és amb un estat propi. Per això després de l’entrada de Malta a la Unió Europea el 2004, el mig milió de parlants del maltès van veure com els seus drets lingüístics eren reconeguts de manera automàtica. I que consti que el català és un idioma que ja ressonava a Europa molt abans de la fundació de la UE, com quan Josep Manyé va aconseguir que la BBC emetés un programa setmanal en català l’any 1947, o quan Joan Rosembach va imprimir un Vocabulari català-alemany a Perpinyà el 1502, per afavorir les relacions econòmiques entre la Catalunya i l’Alemanya de l’època, per posar-ne només dos exemples.
De tota manera, tant si hi reeixim com si no, tant si ho fem avui com d’aquí a un mes, i oficialitats i cooficialitats a banda, no oblidem que l’autèntic envit és poder demanar un cafè, anar al cinema o ser jutjat en català amb normalitat a casa nostra. No a Brussel·les, sinó a Tarragona, València o Maó. Anna Pineda escrivia l’altre dia sobre les vicissituds de ser mare en català. Altres han escrit sobre la peripècia de renovar el document d’identitat sense canviar de llengua. Hi ha qui ha perdut un avió per haver volgut parlar en català al control de l’aeroport. Els estudiants universitaris han de lluitar de valent si no volen que l’Erasmus de torn faci canviar l’idioma de tota la classe. I jo avui en podria haver fet un sobre la visita a Sant Joan de Déu, l’hospital materno-infantil de Barcelona, un hospital extraordinari, però on ahir al meu fill de set anys li van dir més d’una vegada i més de dues que no l’entenien perquè parlava en català.
