Havia anat a visitar els meus avis a un poble al costat de València, però un imprevist va fer que m’hagués de comprar uns bitllets de tornada a Barcelona amb poc marge de maniobra. Encara faltaven més de vint-i-quatre hores per a marxar, però ja no quedava cap bitllet de tren. Ni un, tampoc per al tren que tarda quasi sis hores a fer el recorregut entre València i Barcelona. Aquesta oferta és un insult, com pot ser que encara es tardi tant per a anar d’un lloc a un altre? Però no, tampoc no era una opció, també estava ple. “Si no és possible diumenge, a veure si trobem lloc dilluns”, vaig pensar. Sí, estic acostumada al fet que l’oferta entre València i Barcelona és molt escassa, i, per tant, moltes vegades costa de trobar el bitllet que busques. Dilluns tampoc no hi havia cap lloc disponible, ni un. Ni al vespre. Si volia tornar amb tren, m’havia d’esperar a dimarts, a mig matí; abans, impossible.

Decideixo de mirar més alternatives, però la sorpresa és majúscula quan tampoc hi ha cap bitllet per a anar amb autobús ni amb avió. L’única alternativa és anar amb un vehicle privat o anar amb transport col·lectiu fins a Madrid i després anar fins a Barcelona. Perquè, sí: viatjar a Barcelona era impossible, però per a anar a Madrid hi havia unes quantes alternatives, no hi havia cap problema! No és casual. Fa anys que el govern espanyol, amb la col·laboració de Renfe, treballa per incomunicar els territoris dels Països Catalans. Treballen per aïllar el País Valencià de Catalunya i a la inversa. Quan vaig néixer, fa més de trenta anys, la premsa ja ho denunciava.

Entre València i Barcelona només hi ha sis Euromed diaris, enfront de les més de trenta connexions que hi ha entre València i Madrid. Encara més, el trajecte entre València i Barcelona tarda unes tres hores, mentre que a Madrid hi arribes amb una hora i mitja. La meitat de temps per a fer una distància molt semblant. Entre Barcelona i València hi ha 349 quilòmetres i entre València i Madrid, 360.

Però, és clar, entre Barcelona i València no existeix la línia d’alta velocitat, malgrat que els empresaris fa dècades que ho demanen de manera urgent. I deu ser de les poques línies de tren que en lloc d’anar reduint les hores de durada del trajecte, de tant en tant les augmenta. De fet, aquest setembre tornarà a passar. Durant cinc mesos no es podrà fer el trajecte que hi ha entre Tarragona i Sant Vicenç de Calders per unes obres. Sembla que tocarà fer transbord en un autobús per fer el trajecte per carretera. Encara que no és clar del tot, perquè Renfe, malgrat que les obres començaran el 30 de setembre, encara no n’ha volgut detallar el funcionament. El ministre de Transports espanyol, Óscar Puente, deia aquesta setmana que no ho havien anunciat amb gaire antelació perquè tenien comprovat que si ho feien així, la gent se n’oblidava i no prestava atenció a l’actualització de la informació. Surrealista. Si he de viatjar el 30 de setembre i compro els bitllets ara, no sé què hauré de fer. Però si m’espero gaire més, em quedaré sense bitllets?

I a tot això hi hem d’afegir la quantitat de retards que hi ha. Tants, que aquells que l’agafem habitualment ens havíem tornat a experts a reclamar a Renfe, i ens havíem acostumat a viatjar de franc. Sabíem que tardaríem molt més a arribar, però si més no sempre ens tornaven els diners. Ara, ni això. Renfe va veure que no li sortia a compte i va decidir de canviar les normes. De fet, així ho confessava aquesta setmana Puente mateix: “Hi ha un sistema molt tensat i mantenir el compromís de l’any 1992 era un suïcidi econòmic per a la companyia.” Fins al juliol, l’operadora tornava la meitat del preu del bitllet dels trens de llarga distància quan el retard superava els quinze minuts, i el tornava íntegrament si el retard era de més de trenta minuts. Ara només retorna l’import íntegre dels bitllets de TGV, Avlo, Euromed i Intercity quan el retard és de més de noranta minuts. De fet, tan sols fa un parell de mesos que ha entrat en vigor i ja m’he trobat en la situació que el tren anava amb una hora de retard, però no podia reclamar res.

Total, que al final vaig haver de comprar un vol a Madrid per després agafar-ne un altre cap a Barcelona. Ho sé, una aberració ecològica, però amb tren encara era més complicat perquè els que van de València a Madrid arriben a Chamartín i els que van de Madrid a Barcelona surten d’Atocha; per tant, era impossible de combinar-los. Ara, més enllà de l’aberració ecològica, hi ha l’elevat preu que vaig pagar. Però, és clar, segons Óscar Puente si ho faig servir és perquè funciona correctament, si no, no ho faria servir. Sí, sí… el ministre de Transports espanyol s’ha atrevit a dir: “Aniria tanta gent amb tren si la conclusió fos que es presta un mal servei? Els espanyols són masoquistes? No, els espanyols pugen al tren perquè n’estan satisfets, ho negui qui ho negui.” No sé si els espanyols són masoquistes… però els catalans, una mica sí. Però no per gust, sinó perquè no tenim cap alternativa. Ja sé que ell està acostumat a anar amb cotxe oficial, però, sorpresa, no tots tenim aquest privilegi. No tothom té cotxe propi…

Ara, ells es deuen creure aquestes mentides. De fet, fa uns quants mesos la Comissió dels Mercats i la Competència espanyola va publicar un informe sobre el balanç de la liberalització del transport de viatges per ferrocarril amb uns resultats escandalosos. De totes les línies analitzades a l’estat espanyol, l’única que perdia passatger era la de València a Barcelona. Entre el 2019 i el 2023, el nombre de passatgers entre Barcelona i València va baixar d’un 14%, i, en canvi, creixa d’un 85% la línia València-Madrid. I, és clar, defensen la reducció d’oferta per la davallada de passatgers, però el que s’haurien de preguntar és: per què cau la demanda? No deu ser pel mal servei que es dóna sempre? No deu ser perquè moltes vegades no hi ha un tren que et vagi bé per a l’horari previst?

L’altra pregunta que s’haurien de fer és per què ha crescut tant la demanda cap a Madrid. No deu ser perquè Renfe ja no té l’oligopoli i, per tant, hi ha molta més oferta? Perquè pots viatjar més de pressa i més econòmicament que no pas abans? Senyors de Renfe, no demanem cap miracle, res impossible, simplement el mateix que heu fet amb la línia València-Madrid. Volem que s’acabi l’oligopoli de Renfe, que puguem optar a unes altres companyies amb millors ofertes i serveis. Ah!, i que acabeu ja les obres de remodelació de la línia perquè puguem anar-hi amb TGV. Fa molts anys que demanem això a la carta als Reis i sempre ens heu menystingut. Ja n’hi ha prou!