La incompetència catalana

Que la incompetència espanyola no tapi la incompetència catalana. Ben nostra, ben catalana, ben incompetent. Una incompetència que, com la pols de segons quines cases, es troba a segona vista, sota la catifa, embrutant sense que ho sembli. Una de les principals raons del meu independentisme és precisament d’eliminar excuses dels nostres poderosos incompetents. Volem tot el poder per evitar aquella frase tants cops certa, i tants cops falsa, simple catifa on amagar-nos la brutícia: “No, això és culpa de Madrid”. No, mira, això és cosa nostra. I de la nostra incompetència.

Aquesta setmana n’hem viscut un exemple magnífic, el vergonyós afer de les ajudes als autònoms organitzat pel govern català de coalició. Esquerra Republicana de Catalunya i Junts per Catalunya han organitzat una ajuda a un part molt afeblida de la població, els autònoms, basada en la llei de la jungla: els primers tenen premi. La resta, no. A sobre, no han sabut fer una web que aguantés l’allau de peticions. Mig milió d’autònoms, unes minses ajudes per a 10.000 sol·licitats i cau la web. Us felicito, fills. No solament han causat un desastre. Tampoc no han sabut aprofitar el moment amb campanyes comunicatives: Estimat autònom, l’estat espanyol et maltracta. Nosaltres tot just podem curar ferides. Ni el context no han explicat.

Els incompetents. Ai, els incompetents! “És molt més freqüent la grip que no pas la Covid-19. Si no has viatjat, és més probable un refredat o una grip”. Dit per un assessor científic. Tenim un centenar d’alts càrrecs públics de l’administració catalana amb el mandat caducat. Ja som el Tribunal Constitucional espanyol. Felicitacions. Tenim consellers en un món globalitzat que no parlen anglès, i per això els nomenem… d’Exteriors. Tenim una televisió sense canal infantil. Tenim, a la privada, milers de llibres de no-ficció sense índex onomàstic, de fa dècades, i algun dia en direm la incompetència catalana editorial de no-ficció. Poca feina, mal fotuda i ben pagada. Volem postes de sol i  caps de setmana. Tenim nepotisme, portes giratòries i sindicats d’esquerres que han enviat la gent a contractar plans de pensions privats amb la Caixa. Tenim empreses que solament funcionen si els treballadors no arriben a fi de mes. Si hi arriben, a fi de mes, no. Tenim una Catalunya no blanca, amb arrels gitanes, marroquines, asiàtiques, americanes, molt invisibilitzada entre opinadors, entrevistadors o creadors de debats als mitjans de comunicació de masses, com desenes de milers de dones. Tenim cervells fugint del país català, no de l’espanyol. Tenim jurats del Premi Ramon Llull en català, que premien qui no sap ni escriure-hi. Tot un víctor.

Que la incompetència espanyola no tapi la incompetència catalana. A la pública, i a la privada. Ben nostra, ben catalana, ben incompetent. Per això dic que una de les principals raons del meu independentisme és precisament de fer caure sopars de duro dels nostres poderosos incompetents i les seves excuses de mal pagador.

A tot arreu hi ha incompetència. La gràcia està a superar-la. Persistirem.