La incomoditat que no se’n pensa anar

“Recordaré –alteraré– sempre el que va succeir”, diu la veu protagonista, la Virginia, de Mis días con los Kopp, la primera novel·la de Xita Rubert (Barcelona, 1996), ho diu cap al principi del llibre i a partir d’aquí tu ja decideixes com la llegeixes. Dic un sol cop que és la seva primera novel·la, us en poso l’any de naixement i ja no segueixo per aquest camí, si voleu fer-lo, si voleu caure en el parany de l’edat, aneu-hi sols, jo no us hi acompanyo: jo em quedo amb la idea que també defenso quan parlo de llegir, que hi ha l’edat biològica i l’edat lectora, que no sempre coincideixen, i amb l’escriure passa el mateix.

El que me n’ha interessat, i per aquí aniré, és aquest final de l’adolescència que en poc més de 140 pàgines queda del tot dibuixat, o més ben dit esculpit, en un vaivé de dubtes que no busquen ser resolts sinó entesos, amb una veu que va i torna i no se’n perdona ni una: “Escric d’aquesta manera, assertiva i rotunda, per imaginar que comprenc el que és ambigu i dubtós.”

És inevitable imaginar la Rubert de la foto de la solapa del llibre posant cara a la Virginia de la novel·la, tot i que el posat de barbeta alçada i somriure tranquil de la instantània sembli que encaixa ben poc amb la mirada incerta i alhora tan analítica de la protagonista de la novel·la, però aquest xoc entre continent i contingut, com si diguéssim, aquest joc i no solament xoc, hi és, dins del llibre, perquè el final de l’adolescència, que és el que es narra a Mis días con los Kopp, és aquest encaix entre el de dins i el de fora, que no és un encaix perfecte, no ho ha de ser, no ho pot ser, sinó que d’alguna manera l’adolescència s’acaba quan acceptes que això encaixarà sempre de manera imperfecta, incòmoda, i que tocarà viure amb aquest desencaixament, amb dies de viure cap enfora, dies de viure cap endins, dies de tenir un peu a cada banda, dies de no voler tenir-los enlloc…

“Soc d’aquells que un dia reneguen de la lluita i l’endemà es llancen al camp de batalla sense espasa ni escut”: ho subratllo i em dic que jo també ho sóc, i el que en un primer moment se m’afigura com una raresa de ben pocs després m’adono que per força ha de ser un tret que compartim tots, però n’hi ha que ens l’hem identificat i n’hi ha que no –i potser no identificar-lo et fa més hàbil per a la lluita, o al revés, no ho tinc clar, depèn del dia.

“De la incomoditat sentida neix, mesos o anys després, la raó del que es conta”, escriu la Virginia, o ho diu, o ho pensa, o s’ho inventa Rubert perquè és qui ho escriu, o ho creu, i l’adolescència sencera és una lluita i un joc de seducció amb la incomoditat, una incomoditat que creus que se n’anirà quan travessis aquest desert de dubtes i provatures, però que a mesura que t’acostes al final t’adones que no se’n pensa anar, o precisament t’acostes al final de l’adolescència perquè per fi t’adones que la incomoditat no se n’anirà, tant és l’ordre, acaba sent tot força circular o recíproc o no saps ben bé què.

No es pot dir tot amb les paraules, hi ha coses que només les podem suggerir i en acabat confiar que qui ho llegeixi ho faci, això de llegir, connectat al que hi ha a sota, a sota del que hem escrit: “Les paraules són secundàries perquè només són útils, no necessàries. Matisen el que neix, però no donen a llum. A llum hi donem tu, i jo, i el que neix és nou cada dia, i encara no ho puc anomenar.” Més enllà de la “lògica difusa dels meus dies amb els Kopp”, el que Rubert escriu és aquell moment en què trepitges la frontera entre l’adolescència i l’edat adulta, hi fas equilibris valorant si fer un salt endavant, si fer-lo enrere, si continuar caminant per aquella línia o decidir, com ho fa un dels personatges de la novel·la, el Bertrand, tenir un peu a cada banda per sempre, tot i que no sé, no sabem, si això ho decideixes o et passa indefectiblement o una mica de cada.

Rubert camina per totes les línies dels dubtes i ens descriu tot el que ens passa –o ens pot passar si ens hi fixem– per dins quan ens acostem, si més no biològicament, a l’edat adulta, tot el que s’espera de nosaltres, tot el que esperem de nosaltres, tot el que esperàvem d’aquella edat, d’aquell moment, i que ara descobrim que no depèn de l’edat biològica sinó d’una altra cosa que té més a veure amb el que hem viscut –i deixeu-me afegir que amb el que hem llegit–, amb el que vivim, amb el que viurem, amb aquest anar i venir de dubtes i certeses tan incòmode i alhora tan estimulant que és viure pensant el que vivim, pensant en el que vivim.