“Som un grup autoorganitzat de dones treballadores del camp i de la manipulació que vivim a la província de Huelva, Andalusia. Unides per lluitar pels nostres drets, per aconseguir unes condicions de vida i de treball dignes per a la classe jornalera, treballem des dels feminismes, l’ecologisme i l’antiracisme, decidides a acabar amb dècades de precarietat i opressió.” Són les Jornaleras de Huelva en Lucha. Per les seves mans passen bona part de les maduixes i els maduixots que mengem, en diuen l’“or vermell”. Sovint les “contracten” sense papers, dones que tinguin la família al país d’origen i que per tant tard o d’hora hagin de tornar, que no vulguin estabilitzar la seva situació a Huelva, dormen en barraques, arran dels horts, algunes han de treballar amb bolquers perquè no tenen pausa ni per anar al lavabo, els capatassos i altres manaires n’abusen i els imposen silenci sota l’amenaça de fer-les fora si parlen. El benefici de la sobreexplotació de les dones i la terra per produir or vermell està per damunt del benestar de les treballadores que s’hi deixen la dignitat i la vida. I no és un cas aïllat. Com tampoc és un cas aïllat que les dones hagin decidit unir-se per defensar els seus drets. 

“A Xile, al Cajón del riu Maipo, a la regió metropolitana de Santiago, l’aigua està privatitzada, no només la xarxa o el servei d’abastiment, sinó la mateixa font. Pertany a Aguas Andinas, que al seu torn és d’Aigües de Barcelona. Aguas Andinas té la potestat de fer el que vulgui amb l’aigua. […] Es posa en risc el subministrament d’aigua de boca a Santiago de Xile, a més destrossar-ne l’ecosistema ja molt afectat pel canvi climàtic. Diverses organitzacions s’hi resisteixen des de fa anys, com ara Mujeres por el Maipo. ‘Foteu el camp i a cuinar’, ‘Aneu a cuidar els fills i a donar dinar al marit’, gosses, meuques o putes són els qualificatius que reben. Elles s’estiren a terra i fan mandales amb els seus cossos i impedeixen l’entrada de camions. […] Així resisteixen des del 2007. I no s’aturen.” Ho escriu l’antropòloga Yayo Herrero al seu Els cinc elements (Arcàdia, 2024, traducció de David Fernández). 

“Els qui viuen a la zona de Quintero, a Xile, diuen que allà l’aire enverina. […] Són majoritàriament dones les que alcen la veu. S’han organitzat en el col·lectiu Mujeres de Zonas de Sacrificio Quintero Puchuncaví en Resistencia.” Torna a ser Yayo Herrero. Les zones de sacrifici són zones on es posa en risc la vida (vegetal, animal o humana) per obtenir més beneficis. En el cas de Quintero, els treballadors del coure van començar a emmalaltir, les dones parien criatures malaltes o amb malformacions, “l’estiu del 2018 1.700 persones es van desmaiar en inhalar un compost químic que encara no s’ha aconseguit investigar”, les dones es manifesten, de vegades contra els marits, que són convocats per l’empresa i coaccionats a manifestar-se en contra de les seves dones si no volen perdre la feina. Dels homes emmalaltits pel coure en diuen “homes verds” perquè des dels anys vuitanta del segle passat, quan van començar a emmalaltir, un dels símptomes més impactants era que els sortia un líquid verd de les ferides i les clivelles de la pell. Molts dels afectats han mort, però les esposes, les àvies, les dones continuen denunciant per ells. 

Les dones de Chipko són un moviment ecofeminista de l’Índia nascut als anys setanta del segle passat per lluitar contra la tala comercial i les polítiques de desforestació governamentals. Practicaven una protesta no-violenta, s’abraçaven als arbres perquè no els poguessin talar. “Chipko va aconseguir una important victòria quan el 1980 Indira Gandhi va establir la prohibició de la tala d’arbres a les regions de l’Himàlaia durant quinze anys, fins que la coberta verda va ser totalment restaurada”, ho podeu llegir a la Viquipèdia, com també que: “Una de les característiques més destacades de Chipko va ser la participació massiva de les dones. Com a eix vertebrador de l’economia agrària d’Uttarakhand, les dones es van veure més directament afectades per la degradació ambiental i la desforestació i, per tant, van prendre consciència dels problemes més ràpidament.”

Wangari Maathai (1940-2011), activista política i ecologista kenyana, va rebre el premi Nobel de la pau el 2004 per “les seves contribucions al desenvolupament sostenible, a la democràcia i a la pau”. Va fundar el Moviment del Cinturó Verd el 1977, responsable de plantar més de trenta milions d’arbres a Kenya i en altres països africans per evitar la desforestació i l’erosió del sòl i millorar així la qualitat de vida. L’anomenaven Tree Woman. També va defensar l’accés de les dones a les universitats i va denunciar la manca de democràcia al seu país, per la qual cosa va ser perseguida políticament. El 2002 va esdevenir diputada al Parlament de Kenya i després va ser nomenada secretària d’estat de Medi Ambient i Recursos Naturals, un càrrec que va ocupar fins el 2005, quan va ser elegida presidenta de la Unió Econòmica Africana. Un dels motius pel qual li van donar el premi Nobel de la pau el 2004 va ser per “haver estat font d’inspiració per a molts en la lluita pels drets democràtics i especialment haver encoratjat les dones a millorar la seva situació”.

“Avui assistim a la negació sistèmica de les conseqüències de l’extractivisme i de la industrialització sense límits. S’han negat la pluja àcida, el forat de la capa d’ozó i el canvi climàtic. Es finança la negació i el dubte, s’acusa d’interessat o antisistema i es ridiculitza tot aquell que denuncia els excessos del progrés. Si, a més a més, ets dona, ets boja, cafre, puta ignorant o ridícula. Si has emmalaltit, el que tens és una depressió o un trastorn psicològic. Només quan anys després es posen els morts sobre la taula s’actua, perquè la cautela, la prevenció i les cures requereixen anticipació, fre, autolimitació col·lectiva, i són missió impossible si la vida digna i la salut no són una obstinació sinó només un subproducte dels beneficis.” Cito un altre cop Yayo Herrero i ja aviso que hi tornaré, hi tornaré tant com calgui, tant com pugui. Com les dones de Huelva, les de Xile, les de l’Índia, les de Kenya, i tantes, tantíssimes altres, del passat, del present i del futur.

Els “morts sobre la taula” que ens han de fer actuar ja fa temps que s’hi podreixen, allà al damunt. Som responsables del món que tenim i en podem ser del món que tindríem si de veritat tots, i per damunt de tots els que ens governen, els que prenen les decisions, entenguéssim i assumíssim que “la sostenibilitat passa per  reconstruir els llaços amb la terra”, el nostre planeta. 

Som culpables del canvi climàtic però també podem ser artífexs actius i activistes d’un altre canvi, el canvi que posi la vida al centre. Hi ha qui defuig aquesta culpa i promou l’activisme des d’una posició entusiasta mancada de fonaments, com si damunt de la taula no fes un munt d’anys que s’hi podrissin milers i milions de cadàvers víctimes del parasitisme capitalista. Per ser la solució, toca assumir primer la culpa. L’ecologisme, i sobretot l’ecofeminisme, és incòmode perquè ens obliga a canviar, no és una eina per tranquil·litzar consciències sinó per sacsejar-les i empènyer-les a canviar. 

Hi he tornat, hi torno i hi tornaré. És incòmode, ja ho sé.