15.02.2023 - 21:40
|
Actualització: 16.02.2023 - 20:32
Quan Jacinda Ardern va dimitir com a primera ministra de Nova Zelanda fa unes setmanes, Nicola Sturgeon va assegurar als votants que encara li quedava molt per fer. Així i tot, pel que sembla, la primera ministra d’Escòcia feia temps que rumiava en el seu propi futur. Ho va dir ahir en el seu discurs de dimissió, que va sorprendre gran part d’Escòcia.
Malgrat una recent i constant onada de dificultats i controvèrsies sobre el projecte de llei de reforma del reconeixement de gènere, la recerca d’un nou referèndum d’independència, una investigació sobre les finances de l’SNP i l’actual “fiasco dels ferris” en curs, no hi havia cap indici clar que Sturgeon anés a renunciar.
Després d’haver estat al parlament d’ençà dels vint-i-nou anys i màxima dirigent d’Escòcia d’ençà del 2014, Sturgeon és alhora la primera dona que ocupa el càrrec i el primer ministre que més temps s’hi ha estat. Ha dit que es quedarà fins que el seu successor sigui elegit. Però aquest successor heretarà un govern que s’enfronta a diverses controvèrsies i qüestions constitucionals.
La gran missió de Sturgeon d’aconseguir la independència d’Escòcia continua sense ser una realitat, i Escòcia continua dividida respecte del segon referèndum. Els sondatges mostren que ara com ara guanyaria el sí a la independència, però hi ha indicis que revelen que el suport s’ha reduït arran dels continus reptes als quals s’enfronta el govern escocès encapçalat per l’SNP.
El futur del segon referèndum
Tres primers ministres conservadors (Theresa May, Boris Johnson i Rishi Sunak) s’han negat a concedir al parlament escocès la competència per a fer un altre referèndum d’independència, dient que “no és el moment”. I la Cort Suprema del Regne Unit va dictaminar el novembre del 2022 que el parlament escocès no té l’autoritat per a fer un referèndum sobre la independència sense el permís de Westminster.
Això ha causat una divisió dins de l’SNP sobre com aconseguir la independència. Sturgeon havia anunciat que el seu “pla C” era convertir les següents eleccions britàniques com un referèndum de facto sobre la independència.
Això va ser rebut amb reaccions diverses des de l’SNP, altres moviments sobiranistes i el públic en general. El diputat de l’SNP Stewart McDonald va ser especialment eloqüent, trobant aquest moviment com perjudicial per al moviment independentista. El partit Alba d’Alex Salmond també ha estat molt crític amb el pla.
Alex Salmond: “Feu què feu, no abandoneu a mitjan camí”
Per molt dominant que hagi estat l’SNP en la política escocesa durant l’última dècada, mai no ha aconseguit més del 50% dels vots en cap elecció general del Regne Unit. Cap partit ha aconseguit aquest nivell de suport a Escòcia d’ençà dels anys cinquanta, tot i que l’SNP es va acostar molt en les eleccions del 2015.
No guanyar el 50% dels vots a les eleccions vinents significaria que l’SNP té preguntes difícils de respondre sobre aquest pla C i el futur del debat sobre la independència. La renúncia de Sturgeon pot obrir la porta a una reconsideració d’aquest enfocament.
I tot i que Sturgeon ha subratllat que no marxa a causa de les pressions polítiques recents, hi ha hagut qüestions que han fet que les seves últimes setmanes hagin estat especialment controvertides: principalment, el projecte de llei de reforma del reconeixement de gènere, que el govern del Regne Unit va impedir que rebés el consentiment reial. Aquesta va ser la primera vegada que el govern del Regne Unit ha intervingut per evitar que la legislació aprovada per qualsevol organisme descentralitzat es converteixi en llei.
Per als membres i simpatitzants de l’SNP, forma part d’una intransigència i ingerència política contínua del govern del Regne Unit. L’SNP, i altres partits, consideren que això és un assalt a l’autogovern. Les implicacions per a les relacions intergovernamentals al Regne Unit no estan del tot clares, però la gèlida relació entre Holyrood i Westminster es va refredar encara més.
Tanmateix, malgrat tot el debat i la virulència que envolta el projecte de llei de gènere, és important de recordar que va ser aprovat amb força facilitat: 88 vots a favor (procedents de tots els partits del parlament escocès) i només 33 en contra (procedents de dos partits, la majoria conservadors escocesos alineats amb set diputats de l’SNP). Això últim va ser un fet insòlit: les qüestions sobre el transgènere, i el projecte de llei sobre el reconeixement de gènere en particular, han posat de manifest una divisió dins de l’SNP, un partit llegendari per la seva disciplina, sense que es facin públics els debats interns.
El recent cas de presoners transgènere a les presons escoceses va provocar un debat molt públic i també la revocació de la política del Servei Penitenciari Escocès que permetia d’acollir els presos trans en funció del seu gènere autodeclarat. A mesura que el tema va dominar els titulars, els sondatges van mostrar un suport més baix per Sturgeon i l’SNP.
En conjunt, això deixa al següent primer ministre, encara per triar, amb uns quants temes (constitucionals, legals i socials) per tractar. La marxa de Sturgeon ha deixat un panorama polític ennuvolat, sense un successor immediat clar, i diversos problemes constitucionals i de partits sense resoldre.
El llegat del lideratge
L’enfocament directe i sense embuts de Sturgeon és un motiu pel qual continua sent una de les polítiques més admirades del Regne Unit. Ha obtingut un nivell de suport positiu que pocs, especialment els diversos primers ministres conservadors que han anat i vingut durant el seu mandat, podrien igualar. Sota el seu lideratge, l’SNP ha dominat les eleccions parlamentàries a Escòcia, sigui per Holyrood sigui per Westminster.
L’SNP ha estat el partit de govern a Escòcia durant els darrers quinze anys, i Sturgeon ha estat el seu rostre durant els últims vuit. Tal com ha subratllat en el seu discurs de dimissió, ha arribat a representar aquests temes i debats davant de l’opinió pública. En dimitir, sembla esperar que això permeti un debat més raonat sobre els problemes als quals s’enfronta Escòcia i l’objectiu d’independència que defensa l’SNP.
Murray Leith és professor de Ciència Política de la University of the West of Scotland. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.
