Incògnites del quart espai

L’acord del president Carles Puigdemont amb el PSOE ha desat en un calaix la por principal que ha tingut Junts aquests darrers anys: un grapat de fuites que debilitessin el partit davant ERC. En les últimes eleccions al parlament, el PDECat tot sol va obtenir 77.000 vots. Entre ERC i Junts hi hagué una diferència de 35.000 vots. No tots els votants d’Àngels Chacón haurien votat Laura Borràs, però les xifres que han amenaçat l’hegemonia postconvergent són molt estretes. Les concessions de Puigdemont als socialistes l’arrengleren amb els republicans, mal que hi hagi diferències metodològiques. Això obre camp electoral, però un quart espai independentista pot tenir efectes molt diferents segons la forma que prengui.

La primera qüestió que ha de sospesar aquest espai és quina situació vol atènyer a mitjà termini. L’entrada al parlament seria mínima perquè els precedents que coneixem insinuen un marge de vora 100.000 vots i tres o quatre escons. El 2010, Solidaritat Catalana va entrar al parlament amb quatre escons i 103.000 vots. Reagrupament, que no hi va entrar, en va obtenir 40.000. Al cap de dos anys, el president Artur Mas demanava una majoria extraordinària per capitanejar el procés. Dos elements engrescadors van canviar el mapa. La gran recuperació d’ERC –de Joan Puigcercós a Oriol Junqueras, amb la cara neta de tripartit– i l’aparició de la CUP, que, tanmateix, va obtenir menys vots (126.000) que no Joan Laporta i Joan Carretero sumats dos anys abans (143.000).

L’experiència de Primàries a Barcelona l’any 2019, per més que la menystinguin sovint, permet de fer càlculs semblants. Jordi Graupera va obtenir 28.000 vots i un 3,7% del vot a la ciutat. El candidat de Junts, Joaquim Forn, es presentava de la presó estant. Bona part dels electors eren encara en fase de negació de l’octubre del 2017. L’any que Solidaritat va entrar al parlament, va obtenir menys vots a Barcelona (20.000) i menys percentatge (2,9%); Reagrupament va obtenir-hi 7.000 vots i un 1%. Fora de Barcelona, aquell 2010, Solidaritat va obtenir 83.000 vots i Reagrupament, 33.000. Són càlculs a l’engròs, perquè no hi ha sondatges actuals sòlids, però la tendència mostra que un quart espai amalgamat tindria una possibilitat clara d’entrar, contra el pronòstic general que se sol sentir als mitjans.

La història numèrica del quart espai té més lliçons que no es poden desatendre. Amb una candidata desconeguda com Laura Ormella, Primàries va obtenir tan sols 6.000 vots en tot el Principat en les eleccions al parlament de fa dos anys. Alfons López Tena era intel·ligent i conegut, però també menys popular que Joan Laporta, que venia del pic del triomf social. Conclusió: les expectatives i sobretot les xifres varien significativament segons els candidats. També segons la narrativa que aconsegueixen de consolidar els partits grossos. Pel broc gros: no és el mateix oposar-se a Junts mentre la negociació amb el PSOE encara mantingui la intriga que amb una negociació descarrilada. No és el mateix concórrer a unes eleccions contra Puigdemont havent tornat de l’exili que amb un altre candidat. No és el mateix Puigdemont contra Dolors Feliu, presidenta de l’Assemblea, que Jordi Turull o Josep Rull contra Clara Ponsatí.

A banda del candidat, l’altre problema nuclear a resoldre és la naturalesa de la candidatura. La hipotètica obtenció de diputats seria escassa en tot cas, d’entrada, però quina seria l’aspiració? Una bona part del vot de Solidaritat provenia de convergents que volien esperonar Mas cap a una retòrica més atrevida. El quart espai hauria de voler fer de crossa i condicionar Junts i ERC? En aquest escenari, tal volta es renunciaria a una de les tesis que avui alimenta més aquest gruix d’electors: que amb Junts i ERC no s’arribarà mai a la independència. Segona opció: el quart espai hauria d’aspirar a rebaixar substancialment els escons de Junts i ERC per a igualar-los a mitjà termini i reequilibrar el paisatge? En aquest escenari, tal volta els convidarien a pactar amb el PSC.

Tots els interrogants conflueixen en un problema de base: trobar la gent que hauria de bastir l’espai. La feina més complicada, que ho pot entrebancar tot. Entrar al parlament com una opció pacient i de collita a llarg termini posarà les coses més difícils als candidats, si volen resistir les contradiccions absorbents de la política autonomista. Hi ha molt pocs incentius per a persuadir la gent del sector privat i del món acadèmic que la política institucional, avui, té recorregut i prestigi a Catalunya. Una llista es pot articular de qualsevol manera, però no funcionaran totes les receptes, i n’hi ha que paradoxalment podrien ser una manera de cremar l’oportunitat.

Amb Junts o contra Junts

La probable candidatura de Sílvia Orriols, batllessa de Ripoll, es mou en uns paràmetres diferents, perquè és l’única que pot xuclar votants a Junts per una raó diferent del pacte amb els socialistes. El president Puigdemont ho sap, i per això d’ençà de la conferència a Brussel·les parla de la immigració. Tot Junts ho sap, per això el número 2 a Madrid, Eduard Pujol, va promoure insistentment Orriols quan era a 8TV. Per això van deixar-la ser batllessa. Havent renunciat explícitament a la confrontació, Junts sap que la preocupació visceral per la pèrdua de la identitat és una manera de mantenir vots.