(Incitació a) L’odi

Hi ha un estat que odia. Que ens odia. Un estat que destil·la odi des de les pupil·les dels jutges venjatius, del somriure suficient dels portaveus, dels crits dels policies que es lleven l’uniforme per sortir a buscar gresca al carrer… (que ingenus que som: igual que vam confiar que Europa seria una altra cosa, ens pensàvem que ser membre de les forces de l’ordre conferia alguna mena de valor, alguna cosa que mereixia confiança. I no: aquests cafres que insulten els nostres representants o es barallen a cops de cadira després tenen carta blanca per atonyinar-nos a les manifestacions. Com vols que no faci por?). Però també hi ha una Espanya que no és estat i que en destil·la igualment, una Espanya que no ha anat a col·legi i que les oligarquies peixen a base de ‘Sálvame’ i la Roja… Aquesta que aplaudeix les ordres de presó, que s’entortolliga amb els tetrasíl·labs quan ha d’explicar per què ha anat a la mani, que s’esgargamella acusant de manipulador un canal televisiu que no mira mai…

Hi ha un estat que odia, i que no ens odia només a nosaltres. Hi ha una mentalitat quixotesca i supremacista que execra el que se li resisteix, tot allò que no es deixa castellanitzar. Que odia amb fúria, amb tanta fúria que perd la vergonya i l’equanimitat, el sentit de justícia i la més mínima dignitat.

Hi ha una Espanya que s’odia, i per això maltracta. Abomina la catalanitat perquè potser la percep com a sinònim de civilitat, i aquest nord-enllà com un país de gent noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç (milions d’alemanys també estaven convençuts que els jueus eren tots milionaris). Però… per què s’odia ella mateixa? La psicologia fa temps que ha establert que el maltractador maltracta perquè ha estat maltractat. Això últim és indiscutible: les classes treballadores espanyoles fa segles que són espoliades i utilitzades per les elits. Però, igual que el conillet d’Índies de l’experiment, que després de les primeres enrampades ja va deixar de provar d’escapar-se, l’animal domesticat no tolera els exemplars que encara ho intenten. Així, amnèsic de la seva condició d’oprimit, esbrava la seva frustració obligant-te a ser com ell (escopint-te ‘queponeentudeneí’ i bramant ‘yosoyeppañó’, un psalm, per cert, incomprensible per a qualsevol que no pateixi complex d’inferioritat nacional. Perquè no és un cant de goig sinó de provocació, que si tingués més lletra diria ‘y si no te gusta te jodes, dímelo a la cara si tienes huevos’: un cant agre, com la frustració de tants caudillos de barra de bar, uniformats o no, que necessiten humiliar un enemic, veure-li la por als ulls, per sentir-se forts). Aquest abusador potser voldria ser com tu, que no saps odiar. Però no pot, perquè al seu voltant tot l’empeny a detestar-te. Els missatges que rep de la premsa, el passat del qual prové, els valors que ha heretat: l’orgull, la hombría. I odia. De la mateixa manera que el maltractador es repugna ell mateix per ser incapaç de no recórrer a la violència, i desfoga aquesta repugnància culpabilitzant la víctima (‘M’obligues a fer el que no voldria fer’), i picant-la encara més fort, no hi ha manifestació espanyolista sense incidents. L’espanyolisme necessita manifestar-se contra algú, un enemic que l’obligui a fer el que no vol fer. Un enemic sobre el qual descarregar l’autoodi.

Coherentment amb l’expansió de la semiòtica inversa (un grupuscle anticatalà que es diu Societat Civil Catalana, un partit d’ultradreta que es diu Democracia Nacional, prohibir idiomes en nom de la llibertat lingüística), ara proliferen les denúncies de l’estat per, ves per on, incitació a l’odi. Com la dels set professors de la Seu per parlar de l’1 d’octubre a classe. Impulsada, per cert, per dues famílies de guardiacivils (deuen fer com els piolins dels escarnis, de dia amb uniforme i de nits amb la rojigualda). Incitació a l’odi? Pensa el lladre vell que tots són com ell.

Cíclicament les xarxes recullen aquella vella pregunta tan naïf: si tant ens odien, si els agradem tan poc, per què no ens deixen marxar? Si la féssim a les elits delinqüencials que s’han apoderat de l’estat, es fotrien a riure: què us empatolleu d’odi?, dirien; això és una qüestió de calés i de poder. En canvi, quan ho preguntes a l’Espanya abusada, a les víctimes d’aquestes elits, a la tràgica Brigada Aporellos, a riure no que no s’hi foten: no ens agradeu, però no marxareu perquè no ens dóna la gana. L’odi que els han inoculat és tan primari (tan pròxim a l’enveja, perquè no és sinó enveja marcida pels segles) que ofusca la raó. No voleu ser espanyols? Doncs espanyols a la força. ‘A joderse’.