Incerta glòria del desig

L’encert reeixit de la Incerta glòria cinematogràfica d’Agustí Villaronga i de la guionista Coral Cruz és posar el focus en el desig. És una lectura ineludible de la novel·la de Sales que es fa ben poc. Un aspecte capital del llibre, uf, repetidament negligit pels experts que més i més el volten, però que, sovint de manera descarada o miop o interessada, eviten l’entrellat més fondo d’aquest fris literari de tantes irradiacions i ressonàncies que Sales repeteix: un oceà de paraules que evoca el desert. El desert del desig. La incerta glòria del desig.

El suc que més raja, en una novel·la que en té molt, és la sort perduda de l’anhel. Ho concentra en el film la carlana, que n’és el personatge major i l’objecte obscur del desig, una dona que no ha tingut mai res i ara té en el trastocament de la guerra un futur. Núria Prims la defensa amb la mateixa intel·ligència i valentia que el personatge original i més encara, ja que aquí és el centre.

Perquè la ‘incerta glòria’, massa interpretada com la glòria efímera de la república catalana del 14 d’abril de 1931, és en el llibre la glòria fugaç i incerta dels anhels, de tots: Sales hi evoca el desig desfet, anorreat, traït, colpit, abocat a tantes hores sense futur. El desig frustrat de la revolta, de la parella, de l’atracció sexual. De tota mena i alhora únic i comú: el desig polític –el món nou que aquells joves havien dut al cor– i el desig personal –l’amorós, el sexual–, que és un desig tan decent i emancipatori com el desig polític quan ets jove i duus un món nou al cor que la guerra frustra, si no és que com la carlana no has tingut joventut. Com les onades d’un oceà, els personatges de Sales ho diuen un cop i un altre. Incerta glòria parla sobretot de la frustració del desig.

No sé quines condicions cinematogràfiques haurien estat necessàries per a desenvolupar del tot i fer més evident aquest conflicte polièdric, que més modern no pot ser: el que és personal és polític. Una gran producció de vegades limita alguns aspectes. És difícil de dir, el film té prou encerts. I tanmateix…

Torno a dir-ho, rellegint Sales: el desig polític, el desig amorós, el desig sexual, el desig d’absolut: van junts, més en una guerra, més quan s’és tan jove. Ara que les (nostres) guerres són tan diferents, també. La Història, amb majúscula, va d’això, igual que la història amb minúscula. Els homes tornen impotents de les guerres, si no morts, empresonats, fugits. La seva impotència és política, amorosa, sexual. Les dones menys, potser, fins no fa gaire, perquè no tocar armes de foc bastava per a sobreviure i tornar a alçar el món. Potser. Ara, qui sap.

La Incerta glòria cinematogràfica no recull totes les cares de la condició central del desig en la manera com vivim la història, però permet una lectura històrica que, per contra, Sales no va desenvolupar: la carlana és la revolució.

Aquesta dona, anomenada amb la medieval paraula que també vol dir ‘castellana’, l’ama del castell, ha estat maltractada pel pare primer i pel carlà, l’amo del castell, després. L’amo mor, ella té dos fills seus menuts. I, sí senyora, fa la revolució, al preu que sigui: altera la legalitat (procura papers nous que faran legítims els seus fills nascuts per dret de pernada), ajusticia el pare abusador (se’l treu de sobre sense contemplacions), es protegeix dels homes que la volen posseir (els soldats republicans, els herois de Sales), fa servir guant de seda amb el feixista a punt de guanyar i sap correspondre els favors republicans (una revolucionària intel·ligent), es desfà dels fantasmes del passat (com fa una revolució de bon començament). I salva les criatures.

La carlana es manté viva i fins pura en les seves ferides, sense casar-se amb ningú. De les ferides ha fet una fortalesa d’intel·ligència, bellesa, elegància. Que tot això passi en sordina, com qui no vol la cosa, és el toc Villaronga. Així condueix una història aliena vers el seu món ultrapersonal. Amb l’ajut d’unes interpretacions reeixides quasi sempre (Oriol Pla, Bruna Cusí, Luisa Gavasa) i amb una banda sonora excel·lent de Marcus Jgr, moderníssima, que tanca una cançó de bressol en ‘cheso’, l’aragonès de la vall d’Hecho, meravellosa.

Un món, el de Villaronga, que també és polític. No a la manera de Sales però no tan allunyada, no gaire. La frustració del desig en els cossos en relació amb la Història és un dels seus temes, des del seu primer llarg, l’inquietant Tras el cristal (1985). A més d’adaptar Blai Bonet, Emili Teixidor i ara Joan Sales, fa anys va intentar fer, amb guió d’ell mateix, La mort i la primavera de la Rodoreda, un projecte que aquesta setmana ha dit que reprèn amb la productora Passola. Bé! Aquell llibre que Sales no entenia ni gosava editar, que la Rodoreda escrivia, com ell, des dels anys cinquanta, que es va publicar pòstumament, després de morir tots dos el mateix any (1983) i que també parla de la frustració del desig…

No us perdeu, si no l’heu vist encara, aquesta Incerta glòria d’escenes memorables (gran final) que alcen el vol del film i te’l fan ressonar dies i dies, desafiant allò que més temem tots: la fugacitat.