L’escandalós negoci de la pobresa: què hi ha darrere els incendis dels infrahabitatges?

“L’habitació s’anava omplint de fum i em costava de respirar perquè sóc asmàtica. Vaig sortir per un forat mentre veia que els bombers apagaven el foc. Vaig ser de les últimes a abandonar la nau. Encara sort que estava desperta quan va començar a cremar tot. Si no, no sé què hauria passat.” Així relata Marta Anglès l’incendi de final de gener a l’infrahabitatge on vivia amb la seva parella, a Vilassar de Mar, a la comarca del Maresme. Aquell dia, dues persones van ser traslladades a l’hospital per inhalació de fum. Tot i que encara s’investiguen les causes del foc, alguns habitants de la nau indiquen que es va originar per la sobrecàrrega elèctrica d’una màquina que eixugava les parets.

Entre 200 i 350 euros al mes per una habitació a una nau

La nau incendiada, situada al centre de Vilassar, té tres pisos, amb diverses habitacions. En total, prop de mil metres quadrats de superfície. Abans de l’incendi hi vivien disset persones –la majoria immigrants–, que pagaven un lloguer de 200 a 350 euros el mes, tot i que l’edifici no tenia llicència d’habitatge. Al sostremort, hi vivien els propietaris i hi guardaven grans quantitats de fusta. Gràcies a aquest negoci il·legal, els arrendadors guanyaven uns 6.000 euros cada mes, de feia almenys quatre anys.

Portals com Pàgines Grogues i Google Maps vinculen l’adreça de la finca incendiada –Via Octaviana, 37– amb l’empresa de portes automàtiques MaticPor S.L., propietat de Jaume Ribas Guari. Aquesta societat es va declarar insolvent el 2015 i no presenta comptes anuals d’ençà del 2012. Tanmateix, segons el registre de propietat de Mataró, l’edifici és d’Anna-Isabel Papaseit, antiga apoderada de MaticPor S.L. i, segons els habitants, parella de Jaume Ribas. Tal com mostren documents a què ha tingut accés VilaWeb, alguns llogaters feien transferències bancàries a la propietària de l’edifici per pagar el lloguer. La finca és embargada per deutes des del 2017 per l’Ajuntament de Vilassar i la Seguretat Social de Girona.

“El propietari no es va preocupar en cap moment per la nostra integritat física. De fet, durant l’incendi ens deia que érem okupes per no haver d’assumir cap responsabilitat. Així i tot, el meu marit no va dubtar a socórrer la propietària, la seva dona”, denuncia Marta Anglès. Explica que l’incendi no ha estat l’únic ensurt que han tingut a la nau: “Fa un mes vam tenir una forta plaga de paneroles. Ens vam haver de gastar gairebé 100 euros en esprais.” I afegeix: “Fa tres setmanes, una noia que acabava d’arribar a la nau va caure daltabaix d’un pis quan va trepitjar una part del terra mig esfondrada.”

La dona de qui parla Anglès, que s’ha estimat més no fer declaracions per a aquest reportatge ni revelar la identitat, és parella d’en Hassan. Tots dos són magribins amb permís de residència. Van començar a viure a la nau un mes abans de l’incendi. “Vam acabar aquí perquè ningú no ens volia llogar cap pis ni cap habitació. Tothom ens ha rebutjat quan ha descobert que som del Marroc. Llavors era o la nau o el carrer”, diu Hassan. “Ara ho hem perdut tot a l’incendi. No tenim res”, lamenta.

En un comunicat, l’Ajuntament de Vilassar de Mar ha dit que no tenia constància que la nau fos utilitzada d’habitatge per gent amb un règim d’arrendament irregular. Però pel cap baix dos residents són empadronats a Vilassar de Mar, a l’adreça de l’immoble. A més, uns quants habitants diuen que van tenir notícia de la nau per cartells publicitaris penjats pel municipi. “No era cap secret. La gent del barri ho sabia”, asseguren.

Segons el consistori, si se certifica que els propietaris del local han comès un delicte, l’ajuntament es personarà en contra seu al jutjat, com a acusació popular. A hores d’ara, dotze dels estadants viuen en habitatges d’emergència provisionalment. La resta dormen en cases d’amics o familiars. Tots han estat atesos pels serveis socials i han rebut roba i menjar, gràcies a donacions coordinades per associacions locals.

“No és nou”

El cas de Vilassar de Mar s’afegeix a una llista llarga de precedents d’incendis en infrahabitatges dels darrers anys. Segons un recompte de Betevé, només a Barcelona, d’ençà del 2005 s’han mort pel cap baix dotze persones en incendis en infrahabitatges. “Això que passa no és nou”, diu Sílvia Torralba, voluntària de fa més de quinze anys a l’Associació Amics del Quart Món, que treballa amb un centenar de famílies en situació d’infrahabitatge. Torralba recorda un incendi de fa una dècada en un solar a prop de la torre Agbar, a Barcelona: “Aquella vegada quatre famílies van quedar sense casa. Ho van perdre tot menys la vida. Una situació de desnonament ja implica tornar a començar, però un incendi és encara pitjor.”

Tan sols fa un mes que dues persones –Munir i Jèssica– van morir en un incendi d’una barraca a la llera del riu Besòs, a Montcada i Reixac. Les víctimes, que no tenien padró, es van intoxicar pel fum del braser que feien servir per escalfar-se. El mes passat també va morir un home en un incendi en una barraca al barri de Can Pastilla, a Palma. La cabana, feta de fusta i xapa, es va esfondrar sobre l’individu que hi vivia.

“La majoria dels qui viuen en un habitatge indigne es troben abocats a haver de punxar la llum per escalfar-se. Sovint també engeguen petites estufes o fan llars de foc. Això pot arribar a ser un perill”, diu Torralba. Hi coincideix Carles Noguera, sots-inspector del cos de Bombers de la Generalitat i cap del Servei de Prevenció: “Viure en un infrahabitatge és un factor afegit en cas d’incendi. Als infrahabitatges darrerament detectem sobretot focs per sobrecàrrega elèctrica de gent que es vol escalfar amb aparells com ara estufes de flama oberta, brasers i llars de foc.”

El sots-inspector del cos de Bombers de la Generalitat explica que el risc d’incendi se centra en tres àmbits: “A la cuina, perquè s’hi treballa amb calor; a les instal·lacions elèctriques, perquè es poden sobrecarregar; i  en els aparells per a escalfar-se, com ara i aparells elèctrics.” Noguera remarca que, tot i semblar una paradoxa, el principal risc per a la integritat de les persones no és el foc, sinó el fum i la inhalació de gasos, com va passar en l’incendi de Montcada i Reixac.

El novembre de l’any passat, Arsalan, Zhara, Violet i Shakyun –els dos últims, menors d’edat– van morir en l’incendi d’un local ocupat de la plaça de Tetuan de Barcelona. La família es guanyava la vida recollint ferralla i compartia l’immoble amb quatre persones. Es trobaven en situació administrativa irregular i això els excloïa dels ajuts de l’administració. Amb tot i això, el Servei d’Intervenció Social de Famílies amb Menors (SISFAM) va visitar vuitanta-vuit vegades el local. Arran de l’incendi, l’Ajuntament de Barcelona es va comprometre a fer una auditoria dels infrahabitatges de la ciutat. Un informe del consistori de l’abril del 2021, elaborat a petició de la Fundació Arrels, diu que 735 persones viuen en naus o locals abandonats i 334 en barraques en solars ocupats: 1.069 en total. En un estudi previ, vivien en solars, locals o naus 853 persones, dels quals 208 menors d’edat.

El 2020 es van morir cinc persones –Fatou, Amadou, Boubacar, Thierno i Baye– per un incendi en una nau ocupada del barri del Gorg de Badalona. L’immoble era ocupat per desenes de residents de feia més d’una dècada. La majoria eren d’origen subsaharià, es trobaven en situació irregular i es guanyaven la vida en l’economia submergida, principalment venent ferralla. A la nau hi vivien prop d’un centenar de persones. Aquell mateix any també es va morir calcinat un home a l’incendi de la granja abandonada on vivia, a l’Alforja, al Baix Camp.

Així doncs, la periodicitat dels incendis en infrahabitatges evidencia que hi ha un problema evident amb l’accés a l’habitatge. Segons una estimació de l’informe FOESSA sobre exclusió residencial, als Països Catalans hi ha més de 700.000 persones que viuen en un habitatge insegur: 304.966 al Principat, 341.009 al País Valencià i 85.294 a les Illes Balears. Per Torralba, un primer pas per a donar-hi solució a l’àmbit municipal és empadronar tothom. “És la manera d’obrir la porta als drets i serveis socials que se’n deriven”, diu. I afegeix: “S’han de coordinar totes les administracions per solucionar-ho. Cal que tothom tingui un habitatge i que sigui digne.”

Per una altra banda, Torralba denuncia: “Fins que no passa una tragèdia, no hi ha decisions polítiques i això indica com es té oblidada aquesta realitat.” Posa d’exemple l’Oficina del Pla d’Assentaments Irregulars (OPAI) de Barcelona, que va ser creada el 2012 arran d’un incendi.

Pobresa energètica: “Quan l’habitatge és precari, l’accés als subministraments també”

Una altra realitat que afecta l’infrahabitatge és la pobresa energètica, és a dir, la incapacitat de pagar prou energia per a satisfer les necessitats domèstiques bàsiques. A parer de Maria Campuzano, membre de l’Aliança Contra la Pobresa Energètica (APE), aquest factor és clau per a entendre els incendis: “Quan l’habitatge és precari, l’accés als subministraments també. Entre les situacions més extremes, hi ha la gent que els té punxats perquè no té cap més alternativa. Això és un risc tant per a ells com per als veïns.”

Per Campuzano, l’ocupació, com en el cas de plaça de Tetuan, és una situació encara més complexa: “Les empreses subministradores no et deixen contractar el servei sense una escriptura o un contracte de lloguer. Així s’empeny les famílies a viure sense llum o a punxar els subministraments, amb el risc que implica. Les famílies que ocupen també han de poder contractar la llum, l’aigua i el gas.”

Segons alguns informes, la xifra de les cases afectades per la pobresa energètica volta el 7% al País Valencià i el 8% al Principat i a les Illes. Si fa no fa, més d’un milió de persones. Tanmateix, la falta d’acord en la definició exacta i els criteris a tenir en compte fan difícil de mesurar-ne l’afectació real.

Campuzano diu que del 2017 ençà que l’APE demana a la Generalitat un protocol de detecció de casos de pobresa energètica, elaborat pel cos de bombers. A parer seu, és clau perquè el serveis socials en tinguin constància i hi puguin actuar a temps. “Sigui quina sigui la teva situació d’habitatge, has de tenir garantits els subministraments. El problema d’arrel és un problema d’habitatge, però mentre no es resol s’ha de poder viure amb una mínima seguretat. És una qüestió de seguretat física”, rebla.