Un any després d’uns focs devastadors: “Encara avui ho veus tot negre. La imatge és desoladora”

Les vores de la carretera que arriba fins a Alcalà de la Jovada, un dels dos nuclis poblacionals que formen la Vall d’Alcalà, encara són negres. Entre les corbes, algun arbre que es va salvar del foc posa el punt verd en el dibuix. Un dibuix molt present que recorda que el foc va arribar fins a les portes mateixes del municipi. A la distància, es veu Beniaia, l’altre nucli, que va ser totalment envoltat per les flames. A tocar de les cases. Va ser una de les zones més danyades. Però la imatge ja no és tan desoladora com devia ser-ho ara fa un any. Entre el negre, ja comencen a veure’s brosses i matolls. Hi torna a brollar vida.

L’estiu passat, dos grans incendis van arrasar més de 30.000 hectàrees d’unes quantes comarques del País Valencià. La nit del 13 d’agost, un llamp d’una tempesta seca originava un foc a la Vall d’Ebo (Marina Alta) que prompte s’expandiria cap a les altres valls de l’interior de la comarca, com ara la Vall de Gallinera, la Vall d’Alcalà i la Vall de Laguar, i arribaria fins a unes quantes poblacions del Comtat. Tan sols dos dies després, el 15 d’agost, un llamp incandescent encenia un altre foc a Begís (Alt Palància), que va acabar essent un dels incendis més destructius d’aquesta darrera dècada al País Valencià: va cremar el 98% del terme municipal, va afectar una desena de pobles, també de la comarca dels Serrans, i es va aturar a les portes del parc natural de la serra Calderona. El resultat de tot plegat, més de 12.000 hectàrees arrasades a l’incendi d’Ebo, prop de 20.000 al de Begís, i més de 3.000 desallotjats.

“Trobe que va ser el pitjor moment que he viscut en la meua vida”, diu Aurora, una veïna de Benialí, un dels pobles que forma part de la Vall de Gallinera, quan recorda el moment en què els van desallotjar. Eren festes de moros i cristians i explica com les bandes continuaven tocant mentre el foc avançava per les muntanyes. Ella va treballar al bar familiar i conta que la seua mare no volia tancar, ni se’n volia anar del poble. “Va ser molt traumàtic. Recorde que en el viatge de baixada cap a Pego estava molt nerviosa, era com un malson”, diu. Es van estar tres dies a Pego, on tenien un pis, i allí van acollir nou veïns més. Assenyala que van tenir eixe privilegi, que els permetia de dormir i menjar a casa, i baixar a l’espai veïnal per parlar amb la resta de gent del poble que no tenia unes altres alternatives.

Pablo Martínez, el batlle de la Vall d’Alcalà d’ençà de fa vuit anys i que acaba de revalidar la batllia, explica que va passar dies sense dormir perquè ajudava els bombers en tot allò que podia. Allí, el foc també va arribar en plena setmana cultural. “Estàvem tots bolcats amb l’ajuda, perquè és molt trist que la gent se n’haja d’anar de sa casa sense saber què passarà. Sense saber si es queda sense casa o no. Era un impacte de por, perquè també teníem por. Imposa molt veure que ve cap a tu eixa fumaguera i aquest foc tan gran, amb eixa temperatura que provoca”, explica. Malgrat tot, es mostra optimista amb la recuperació i assenyala que van salvar allò més important.

Uns 175 quilòmetres al nord, Magda Lázaro, veïna de Begís, té un record semblant. “Aquest moment no te’l done a passar. Dines i, de sobte, ve la Guàrdia Civil i diu que fora.” Van estar desallotjats al voltant de cinc dies, primer a Teresa, però allí també va arribar el foc, i van haver de traslladar-se a Viver. “Va ser dramàtic, molt dramàtic. I després, tornar i veure-ho tot negre, i l’endemà tot negre, i a l’altre dia tot negre, i continua. Encara avui des del poble ho veus tot negre. La imatge és desoladora”, diu. María José Madrid, la batllessa de Begís, també diu que va ser un moment molt dur, però manté l’optimisme: “Les coses vénen com vénen, cal continuar cap endavant i pensar que això és una cosa passatgera. La naturalesa és molt sàvia i probablement d’ací a pocs anys tornarem a estar bé. El que intentarem és que no es repetisca.”

Incendis incontrolables

Tots dos incendis van ser declarats de sisena generació. Això vol dir que són capaços de modificar les condicions meteorològiques de la zona. Són focs devastadors que alliberen una gran quantitat d’energia. En són característics els pirocúmuls, uns núvols ascendents que poden condicionar l’evolució del foc. Com que té una circulació d’aire contínua, el foc s’alimenta constantment d’oxigen i se supera la capacitat d’extingir-lo. Solament s’aturen quan ja no hi ha més vegetació a cremar o hi ha un canvi en l’oratge. El canvi climàtic ha propiciat que aquests incendis siguen com més va més freqüents a la regió Mediterrània, però no n’és l’única causa.

Els experts assenyalen l’abandonament del món rural i la manca de gestió forestal com els factors principals. “El sistema valencià de protecció del territori rural, tal com és pensat, obeeix a un sistema mental generat (no casualment) per al gaudi de les societats urbanes, profundament injust i insolidari, i, parlem clar: causa més despoblació i més abandonament rural. Arribats ací, els incendis forestals només són la conseqüència secundària d’aquesta i unes altres polítiques territorials de curta volada”, explica Rafael Delgado, president de la Plataforma Forestal Valenciana i professor de la Universitat Politècnica de València.

Delgado diu que s’ha creat un binomi destrucció versus protecció, “una mena de despotisme il·lustrat en què les societats rurals queden excloses”. Parla dels paratges naturals protegits, on l’activitat humana tradicional és molt limitada, en paral·lel a unes altres zones que no estan protegides, on tot s’hi val. I aclareix: “A escala de país, no tenim un problema de recuperació d’espais forestals. Ni ací, ni a Catalunya ni a les Illes tenim un problema de manca de boscos, sinó d’excés.” En aquest sentit, diu que ens trobem en un màxim històric de boscos que no es gestionen per primera vegada d’ençà del neolític. “Posar el territori en una urna no el salvarà, sinó que el salvarà gestionar-lo. Hem de caminar a construir un paisatge més resilient al foc. I això implica la vertebració territorial i social del territori rural. I creure-s’ho. Per apagar els incendis que encara no s’han produït necessitem oportunitats, economia per a la gent jove en el territori, generar economia circular (que revertisca en el lloc i no l’explote) i imitar uns altres models europeus existents. No és impossible i, si volem solucions a llarg termini, aquest és l’únic camí”, diu.

Isabeau Ottilini, investigadora de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i voluntària de Pego Viu, assenyala que no s’han de controlar tots els incendis, car l’ecosistema mediterrani és caracteritzat per la seua ecologia del foc, però sí que s’han d’evitar els que es propaguen amb tanta rapidesa i intensitat fins a estar fora de control. En aquesta línia, coincideix a dir que hi ha una massa forestal molt gran i contínua que propicia aquesta situació: “Ja no existeix el mosaic agro-forestal d’abans, on hi havia trossets de bosc intercalats amb camps de cultiu, pastos pels ramats, pobles rodejats per horts xicotets … La gestió forestal i les activitats agro-ramaderes són clau per a evitar que els incendis forestals causen grans impactes socio-ambientals. Si no gestionem activament el territori, el foc el gestionarà per nosaltres.”

La precarietat del sector primari

Marino Lucas és un llaurador de Margarida, una pedania de Planes (Comtat) amb menys de trenta habitants fins on van arribar les flames de l’incendi de la Vall d’Ebo. Van haver de ser desallotjats, però Lucas no va voler abandonar els seus animals i hi va romandre. Fins i tot, va donar llit a un bomber i els va ajudar perquè el foc no tocàs el nucli urbà. “Pensava que el foc no arribaria ací des d’Ebo, però quan vaig veure que s’acostava, vaig agafar el tractor i em vaig posar a llaurar”, conta. De la seua terrassa estant encara es veu on va parar el foc, molt a prop de les cases.

Les flames també van arribar a les seues terres. En concret, un bancal d’herència familiar on es van cremar un centenar d’ametlers. Marino Lucas diu que no ha volgut reclamar ajudes, ho ha deixat perdre. Ho mantenia perquè eren dels seus avis, però no treia rendiment. “La solució no és que et donen almoina, és que valoren el teu producte en el mercat. Han enfonsat comercialment el sector primari mentre fan negoci les empreses grosses. La força la té el consumidor i l’enganyen com volen, perquè miren la pesseta. I liquiden els nostres llauradors”, explica.

Amb la crisi de la cirera, que era la font principal dels llauradors de la zona fins ara fa uns pocs anys, i la situació precària del camp, afegida a l’incendi, s’ha vist obligat a treballar cada volta més a jornal. Ja no pot viure només del conreu de les terres. Diu que si els camps haguessen estat treballats, no hi hauria hagut mai un incendi d’aquelles dimensions. Com a mesura preventiva, Lucas proposa, per exemple, que cada ajuntament tinga un ramat propi que pasture les muntanyes i les mantinga netes de material combustible.

Roberto Borjas, veí de Toràs (Alt Palància), també va tenir pèrdues. Se li van cremar quaranta oliveres, un tractor i dos gossos. “Al cap d’un any, la sensació que tenim és que es fa poc. No hi ha cap polític que haja vingut a dir, farem una taula de treball de veritat, on tota la gent afectada directament puguem parlar sobre la situació. Veiem que les actuacions que es fan no són correctes perquè es torna una altra vegada al mateix problema. De sobte, tenim una comarca arrasada perquè a priori no s’ha tingut una mentalitat de prevenció. Es destinen més diners a apagar incendis que a prevenir-los”, diu.

“La gent que tenia camps els deixarà perduts perquè no li val la pena de plantar-los. A mi, comprar l’oli m’ix més barat que tenir les oliveres. Si les tinc és per una qüestió emocional”, relata. També denuncia que no hi ha un criteri de barems en les ajudes que es donen, sinó que són arbitràries.

La investigadora Isabeau Ottolini assenyala que el sector primari té un paper essencial en la prevenció dels focs. “Com a consumidors, hem de ser conscients que tot allò que consumim configura el nostre paisatge. Avui dia, ja no comprem oli d’oliva del nostre veí, ni nous d’una col·lega, ni formatge de la pastora del poble. Aquesta tendència contribueix directament a l’abandonament del món rural, el creixement dels boscos i matolls, i, com sabem, els grans incendis forestals.” Per això, reivindica que calen més facilitats per al sector, amb el suport de les administracions públiques i la implicació de tota la societat amb el consum de productes locals.

El turisme rural és la solució?

L’economia de molts d’aquests pobles petits, d’interior, aquestes darreres dècades ha passat a dependre d’allò que anomenen turisme rural. Això suscita diferents opinions en la gent que habita el territori. El batlle de la Vall d’Alcalà, Pablo Martínez, que també és el propietari d’un hotel-restaurant rural al bell mig d’Alcalà de la Jovada, ho té clar. Opta per aquesta mena de turisme, sempre que siga conscient i sostenible. “El turisme rural fa que les administracions valoren la cultura, la història, el patrimoni… Tot això és rural. La gent que vinga ací a passejar ha d’anar a comprar, perquè és el que fa que aquests pobles continuen. Si la gent ve, passeja i se’n va, l’únic que ens deixen són contaminació i brutícia. I això és el que no volem”, diu. També opina que s’ha de cuidar l’agricultura i la ramaderia perquè els terrenys estiguen nets, però, alhora, considera que avui dia és impossible viure del camp.

Tant el batlle de la Vall d’Alcalà com la batllessa de Begís reconeixen que han patit pèrdues de reserves, però impera l’optimisme. “El nostre nivell turístic és molt fidel, perquè és gent que té arrelaments ací d’alguna manera, o que han vingut tota la vida. Sí que hem perdut, indubtablement, la gent que venia una miqueta pel paisatge, pel senderisme. Però he de dir que s’ha bolcat amb nosaltres moltíssima gent i ens ha ajudat, en el sentit de venir a fer caminades a pesar que les senderes eren cremades”, diu María José Madrid, la batllessa de Begís.

D’una altra banda, hi ha qui té turismofòbia, com ara Marino Lucas. “Podria acceptar el turisme com a complement, però basar l’economia en el turisme em pareix un suïcidi. Nosaltres som llauradors, tenim un ofici, no el deixem per qualsevol cosa. Si a Detroit li lleves els cotxes, ja no és Detroit; si a Alcoi li lleves el tèxtil, ja no és Alcoi; si a aquests pobles els lleves l’agricultura, els lleves l’esperit”, diu.

A tot això s’afegeix la manca de serveis (sanitaris, educatius…) en molts d’aquests municipis, una reclamació compartida per les comarques afectades, greument despoblades. “No podem ser crítics en aquests moments, necessitem eixir del forat i que vinguen famílies i treballen. Necessitem que la gent es quede ací a viure. Hem de treballar amb les administracions, siguen del partit que siguen, perquè ells canviaran, però nosaltres ens quedarem”, diu Magda Lázaro, veïna de Begís.

“Els joves se’n van a treballar en uns altres sectors i abandonen els seus pobles per les condicions laborals, la falta de feina, la falta de recursos. Per viure en un poble, no has de renunciar a res. Això és el que hem d’atendre, perquè aquests pobles siguen una proposta de futur i que la gent puga plantejar-se de vindre a viure-hi”, destaca Martínez.

L’associacionisme com a resposta popular

Arran de les tragèdies com les viscudes l’estiu passat al País Valencià, sorgeix la iniciativa popular. A la comarca de l’Alt Palància, tan bon punt van poder tornar als pobles desallotjats, els ciutadans van decidir que havien de fer alguna cosa. Així es va crear Ōriwa, una associació integrada per veïns de Begís, Teresa, Toràs, el Toro i Sacanyet, que treballen per a la recuperació socioambiental dels territoris cremats per l’incendi. Com que les tasques de repoblació no poden començar fins dos anys després per deixar que es regenere el sòl, van començar netejant la muntanya i creant vivers amb espècies autòctones, com ara la carrasca. Ara, preparen l’aniversari de l’incendi amb tot d’actes perquè aquests pobles no caiguen en l’oblit. “Crec que el moviment ciutadà sí que canvia coses”, diu Lázaro, que és membre d’Ōriwa.

Pego Viu és un col·lectiu de defensa del territori que va nàixer com a resposta social arran de l’incendi que el 2015 va assolar les muntanyes de Pego, municipi també danyat en l’incendi d’Ebo de l’any passat. Treballen per a la recuperació de l’entorn natural i han portat a terme diferents accions. “Hem reforçat l’acció directa sense perdre tant de temps amb temes burocràtics, com ara la neteja de bancals i terrenys considerats tallafocs o àrees estratègiques sense demanar permís als propietaris (atès que en principi tenen l’obligació legal de fer el manteniment i, per tant, els ajudem)”, explica Néstor Portes, president de Pego Viu. A més, han començat un pla tècnic de gestió forestal de repoblació als terrenys públics de l’Ajuntament de Pego, que esperen ampliar als d’Ebo, Alcalà, la Vall de Gallinera i Laguar.