Iñaki Uria: “Sense un diari, ni la llengua ni la nació no es consoliden”

Iñaki Uria (Zarautz, Guipúscoa, 1960) va començar els estudis de medicina, però sempre s’ha dedicat a la promoció de l’èuscar. Ha escrit, ha fet tasques de gestió, ha aconseguit ajudes i diners per als mitjans de comunicació en èuscar… També n’ha creat. Va ser un dels fundadors d’Euskaldunon Egunkaria; on va fer de director i conseller delegat. També va ser fundador de la televisió Hamaika, on ha treballat durant aquests darrers divuit anys.

—Com hi vau arribar, a la revista Argia?
—Va ser cap a l’any 1979. En aquell moment era Zeruko Argia, i al principi hi col·laborava. A la universitat vaig conèixer Josu Landa i alguns altres que escrivien per a la revista. Elixabete Garmendia i Pilar Iparragirre la van deixar i aleshores hi va entrar un altre grup. El 1980 em vaig integrar plenament a l’equip.

—A Argia teníeu grans dificultats econòmiques, oi?
—Al grup, hi érem Pello Zubiria, Josu Landa, Jon Barandiaran i més. La qüestió era que havíem de continuar tirant endavant Argia, no podíem cobrar, i per viure havíem de guanyar-nos els diners en algun altre lloc; de manera que fèiem classes nocturnes, feines de traducció, de disseny… i coses d’aquesta mena.

—Es van crear els diaris Egin i Deia, però en tots dos es publicava poc en èuscar.
—Aquests dos diaris es van crear l’any 1977, però el percentatge d’articles publicats en èuscar no va ser mai gaire alt. En aquella època també van crear algunes revistes setmanals, majoritàriament en castellà. Nosaltres teníem clar que havíem de fer-ho en èuscar i des de l’èuscar.

—Com va néixer aquell somni de crear un diari en èuscar dins el grup d’Argia?
—Molt ràpidament. A començament dels anys vuitanta es va crear ETB. El govern basc sempre parlava primer de la promoció de la ràdio i després de la televisió. I nosaltres dèiem: “I el mitjà escrit?” A Argia, quan vam començar a respirar una mica millor, vam veure que el pas següent era fer un diari. Durant quatre setmanes consecutives vam publicar quatre editorials reclamant-ho.

—I com va anar?
—El procés va ser molt llarg. Però a mesura que avançàvem, anàvem coneixent més gent. Durant aquella dècada, el govern basc afirmava que no hi havia ni prou periodistes ni prou lectors per a fer un diari en èuscar. Però nosaltres vèiem que com a poble en teníem la necessitat: sense un diari, ni la llengua ni la nació no es consoliden. Així i tot, no ho podíem fer tots sols.

—I aleshores vau posar fil a l’agulla.
—En un moment determinat vam fer el clic. Ens vam reunir amb més gent i es va formar el grup Egunkaria Sortzen.

—El 6 de desembre de 1990 vau publicar el primer número d’Euskaldunon Egunkaria. I, sorprenentment, el govern basc va presentar un diari d’un sol número a la Fira de Durango.
—Aquell diari del govern basc es deia Egunero. Nosaltres preparàvem els números zero i, pocs dies abans, el 3 de desembre, el govern basc va convocar una conferència de premsa. Hi vaig anar i van presentar el que havia de sortir el 6 de desembre. Els vaig demanar si sabien que Euskaldunon Egunkaria naixeria aquell dia. Em van respondre: “Això ho dieu vosaltres.” Es pensaven que fèiem una campanya de propaganda i agitació, i que Euskaldunon Egunkaria no duraria ni dos dies.

—Però va ser el seu, que va durar un sol dia.
—Sí, era en colors, molt bonic. Després van dir que era un prototip. El seu objectiu era fer mal a Euskaldunon Egunkaria. Van fer mal amb això, expressament.

—Però va néixer Euskaldunon Egunkaria i Argia va continuar.
—Ens vam repartir: alguns es van quedar a Argia. També hi va haver un dilema sobre què fer-ne d’Argia. Si Euskaldunon Egunkaria durava un any, pensàvem que podríem arribar a obtenir algunes ajudes. Però van passar quatre anys fins que el govern basc no va començar a donar suport a Egunkaria…

—Quan Martxelo Otamendi es féu càrrec de la direcció d’Egunkaria, us vau convertir en conseller delegat del diari. Com ho vau viure, això d’haver d’assumir responsabilitats en compte d’escriure articles?
—Va ser un maldecap. Quan Zumalabe es va morir, l’any 1993, jo era director, i hauria preferit que algú altre fos el conseller delegat, però em va tocar a mi. El 1994 vam arribar a un acord amb el govern basc, tot i que va ser molt difícil. En aquell moment el conseller era Joseba Arregi.

—Com van acollir Egunkaria els ciutadans?
—És un aspecte que no s’ha explicat gaire: des d’Argia vam impulsar Euskal Herrian Euskaraz, i vam participar activament en aquell moviment. Vèiem molt clar que, si al carrer no creixia el nombre de parlants d’èuscar alfabetitzats, la nostra feina era en va. Calia impulsar un moviment i vam recórrer poble per poble per conèixer gent. Quan es va formar Egunkaria Sortzen ja teníem relació amb els grups locals, i això va ser fonamental.

—No hi havia gaire costum de llegir en èuscar a la dècada del 1990.
—Aquesta era una de les reflexions que fèiem a Egunkaria. Amb un únic diari nacional, era molt difícil de fomentar la lectura. Per això ens va semblar interessant de crear diaris locals. Vèiem que hi havia una oportunitat per a guanyar lectors amb productes lleugers, i vam començar a col·laborar amb algunes revistes locals. Després van arribar els diaris Hitza.

—Fins al tancament forçós del febrer del 2003, quina va ser la contribució d’Egunkaria a la normalització de la llengua?
—Una de les principals aportacions va ser la consolidació de l’euskera batua, normalitzat en l’escriptura. Es va avançar molt en aquesta direcció. El primer llibre d’estil el van elaborar Josu Landa i Koldo Izagirre, i va ser molt important. Però, a més de la llengua, Egunkaria va ser essencial per a la consolidació de la nació: la manera d’organitzar les seccions, els mapes, les referències i altres aspectes. Egunkaria va marcar una visió àmplia del nostre territori.

—Hi ha alguna cosa encara que no hàgiu explicat sobre allò que vau viure durant el tancament d’Egunkaria?
—No, res. Una altra barbàrie. Com tantes altres que hem sofert en aquest país. Però en aquest cas em va afectar directament a mi. Van tallar de soca-rel un projecte per a fer avançar la llengua i el país. Personalment, em van caure al damunt les tortures, la presó… i tot allò que implica.

—El fet que l’endemà del tancament d’Egunkaria ja hi hagués un altre diari, Egunero, als quioscs, què va demostrar?
—Vaig saber-ho cinc dies després, quan em van tancar a la presó. Vaig sentir una gran alegria i orgull. Sabia que hi havia gent preparada i disposada, i que ja havíem reaccionat abans amb el tancament d’Egin. Quan van tancar Egunkaria, la resposta no va ser només al carrer, i es va aconseguir d’engegar un altre diari. Com a poble, allò va ser molt important. Va ser un gran mèrit de tots aquells que hi van treballar, amb tota la por que podien tenir vist allò que passava. I el fet que succeís demostra que allò que havíem fet abans estava bé.

—Durant els divuit mesos que vau passar a la presó, quin va ser el moment més difícil?
—Quan era a la presó d’Aranjuez, a Espanya, i vaig viure els atemptats gihadistes de l’11 de març de 2004. Als presos bascs ens van tancar a les cel·les i al principi no enteníem què passava. Després vam saber que en alguns mòduls havien agredit presos bascs. No va ser una qüestió de dos dies: es va allargar molt. També vaig viure més moments difícils: gent que es va morir a la presó, que es va suïcidar, que es va tallar les venes… La presó et mostra molt bé com funciona la societat.

—Vau anar a la presó per haver ajudat a fundar un diari…
—Sí, però no és tan sols un diari. És la llengua, el país, és tota aquesta feina. Al cap i a la fi, s’avança políticament en la mesura que s’avança amb la llengua.

—Berria va néixer el juny del 2003. Els primers mesos hi havia molts subscriptors, però la xifra va baixar amb el temps.
—És normal, això. En els moments de fervor, és més habitual fer-se subscriptor com a mostra d’adhesió. Al principi, molta gent s’hi va subscriure. Però després la realitat i el dia a dia et posen a lloc.

—I com és que vau entrar en l’àmbit de les llicències per a televisions locals en èuscar?
—Vaig sortir de la presó amb aquesta idea. Després de fer Egunkaria, jo veia que calia fer un altre pas. Va coincidir que el govern basc tenia l’opció d’emetre llicències per a televisions; un altre múltiplex autonòmic, i podien convocar concurs per a televisions locals, i així ho van fer. Em vaig preparar per implicar-m’hi. La idea inicial era crear televisions locals juntament amb allò que després van ser els diaris Hitza, aprofitant sinergies. De seguida vam veure que també caldria anar a parlar amb més gent.

—Amb qui vau col·laborar?
—Vam sondar unes quantes productores. Finalment, s’hi van implicar tres diaris: Berria, Gara i el grup Noticias. Amb ells, per crear Hamaika, s’hi van unir l’editorial Elkar, Euskaltel i la productora Bainet. Abans d’això vam picar moltes portes; no va ser gens fàcil.

—Hamaika va obtenir unes quantes llicències, però fer televisió és car.
—El capital inicial era d’un milió d’euros. Després hi ha hagut ampliacions de capital. Les empreses que he esmentat hi han aportat diners.

—De quina magnitud han estat les ajudes públiques a Hamaika?
—Molt escasses. El model de subvencions actual es basa en la premsa escrita. Les subvencions per a televisió sempre han estat molt petites. Nosaltres vam optar a llicències de televisió local perquè es van convocar. Hauria estat molt més interessant crear un canal autonòmic, però el govern basc no va convocar el concurs per al múltiplex autonòmic. Amb el temps, van renunciar-hi i el van retornar a Madrid.

—Per què ho van fer?
—Perquè no volien competència per a ETB. No volen que ens morim, però tampoc no fan una política adequada.

—Hi ha cap estratègia sobre els mitjans que necessita aquest país?
—No. No hi ha cap estratègia sobre què cal fer com a país. La decisió és mantenir EITB i aprofitar els avantatges que aporta al partit, al PNB. Abans es parlava de l’espai comunicatiu basc, però aquests darrers deu anys les coses han canviat molt. Internet s’ha convertit en un oceà, i estem tots perduts. No sabem treballar adequadament com a llengua i com a poble, i no hi ha una idea clara de què cal fer. A la dècada del 1980 vèiem molt clar que havíem de fer un diari. Però avui dia, què s’ha de fer?

—Què s’hauria de fer perquè la premsa en èuscar tornés a créixer?
—No ho sé; ningú no ho encerta. Els diaris dels països del voltant tampoc no ho encerten. Tots són a internet. Però d’ingressos en paper n’hi ha pocs, i a internet encara menys. A la premsa en èuscar es fa molta feina i de qualitat. Però la qüestió és quines condicions es poden crear perquè la gent s’hi mantingui, per poder produir continguts.

—Aquest és un dels envits per a la promoció de l’èuscar, oi?
—Sí, però no és l’únic. És important de fer que la llengua sigui necessària en el món laboral; també cal trobar la manera de gestionar la immigració, i no ho aconseguim; els joves saben que per ser influenciadors han de parlar en castellà, no en èuscar. Hi ha euskalduns que es comuniquen en castellà i tenen molts seguidors. Però en èuscar? No es genera un llenguatge juvenil en aquests àmbits. La creació de continguts audiovisuals també és una qüestió de vida o mort.

—Mirant cap a la jubilació, quins plans teniu?
—Descansar, refrescar la ment i carregar les piles. Vull aprendre coses, reciclar-me. Alguna cosa faré.

—No us quedareu pas a casa mirant la paret…
—No, això no. Ja farem alguna cosa.