Iñaki Rubio: “Hi ha una frontera mental que diu que la literatura catalana arriba fins a la Seu d’Urgell i prou”

Iñaki Rubio (Barcelona, 1974) és una peça fonamental de la nova narrativa andorrana. Aquest professor reconvertit des de fa tres anys en tècnic pedagògic del Ministeri d’Educació d’Andorra és un dels membres fundadors del col·lectiu Portella i editor de la seva revista; col·labora habitualment a la premsa andorrana i és un contista de primer ordre, com demostren llibres com ara L’altre costat del mirall, del 2015, i el Bestiari pirinenc, que acaba de publicar amb Pagès Editors. El setembre publicarà un llibre nou amb Comanegra, un cas real històric ambientat a Andorra.

―Permeteu-me que comenci l’entrevista parlant de la feina abans de parlar del llibre. Si no ho tinc mal entès, el sistema educatiu andorrà té tres línies…
―En principi és així tot i que hi ha encara més complexitats. El sistema educatiu andorrà té una línia pròpia, és el sistema més nou i el majoritari. Llavors tenim el sistema francès, amb un gran desplegament perquè va ser dels primers, i tenim l’espanyol. A més a més, tenim tots els centres congregacionals, que corresponen als centres concertats catalans. Aquests centres fan servir el sistema espanyol, però apliquen el currículum de Catalunya. I encara des de fa tres anys tenim el sistema britànic, que s’aplica en dues escoles d’elit.

―Déu n’hi do, esteu entretinguts…
―Però tot funciona molt bé perquè a totes tres línies et pots trobar totes les classes socials: hi ha fills de ministres, d’empresaris de gran èxit, de classe mitjana, comerciants, treballadors i fills d’immigrats. Està molt bé que la canalla creixi en un entorn així. També és un desafiament, perquè gestionar des del ministeri aquesta diversitat és molt ric i has de generar una proposta que tothom pugui adaptar a la seva manera de treballar. Per tant, ha de ser flexible i s’ha de poder adaptar a cada llengua.

―I en aquest marc, quin paper hi té la literatura i el seu ensenyament?
―Hi ha un detall important que s’ha de tenir en compte i és que cada centre del sistema francès i de l’espanyol compta amb professorat del ministeri andorrà per impartir llengua i literatura catalanes i també les assignatures d’història i institucions andorranes. Per tant, fan llegir la literatura catalana i andorrana a tothom i els donen formació andorrana. Així, com a mínim, garantim que la literatura catalana i andorrana es treballi a les classes, tot i que cada sistema és totalment diferent, el francès és molt clàssic, abocat a l’estudi d’obres, i l’andorrà és més comunicatiu i operatiu i l’espanyol també va cap aquí.

―Ara sí, entrem en matèria. Com definiríeu Bestiari pirinenc, el vostre nou llibre de relats?
―El llibre hauria de ser un mosaic de personatges arquetípics que trobem pel Pirineu al passat i al moment actual, però són molt més que això. Si els arquetipus els vesteixes de persona, sempre són quelcom més. Però tenim tendència a simplificar la visió dels altres i els mirem com si fossin arquetipus i això és una simplificació, tots som polièdrics i jo volia desmuntar els tòpics i fer veure que hi ha moltes coses amagades. I el bestiari és pirinenc perquè hi ha el contrast entre el Pirineu d’abans i el d’ara i la interrogació sobre com des d’avui mirem el Pirineu d’abans. La conclusió és que aquesta visió gairebé sempre és idealitzada i arquetípica. La veritat és molt lluny de tot això, ni era vida pastoral, ni hi havia salvatges bons del Pirineu, sinó que la gent era com era. De totes maneres, aquest joc de traslladar la mirada idealitzada cap al passat relativament recent la tenim a la nostra història personal. Tendim a mirar els moments dolços i idealitzats de la nostra vida i oblidem moltes condicions externes d’aquell moment.

―És com aquell amic que sempre que li diem que ens encantaria viure al París dels anys vint ens diu que ell no viatjaria ni boig a cap lloc ni època on no hi hagi un vàter per persona…
―Boníssim. És ben bé això. Hi ha una mica d’això i després la fricció aquesta del Pirineu que era i el que és. He parlat amb molta gent gran que expliquen històries i sense que els ho diguis asseguren que ells continuen a lloc, però que el poble ha canviat tant que ells se senten fora de lloc. Ep, i això que s’han adaptat a la vida moderna, que tenen vuitanta anys i es foten a muntanya amb el Land Rover per llocs on tu i jo no ho faríem mai de la vida, però tots tenen la sensació que la vida els passa molt de pressa.

―També hi ha un neoruralisme disparat per la pandèmia, un munt de gent que creu que fora de les ciutats es viu millor si hi ha una connexió a internet…
―Aquesta visió també la intento explicar al llibre, és una visió urbanita del Pirineu, la dels paios de les segones residències i les estacions d’esquí que no s’adonen que aquí al costat hi ha pobles despoblats que és impossible que tornin a la vida. És una visió molt de ciutat. Per a mi és clar que aquí a les muntanyes s’hi viu molt millor que no pas a la ciutat, però no tot són flors i violes. Venir a viure aquí sense voler escoltar què diu la gent i sense una mica de calma i pretendre integrar-se no és possible, no és gens fàcil.

―Heu tornat a optar pel relat breu, per què aquest gènere?
―No sé per què vaig començar a fer-ne, però és un gènere en el qual m’hi sento molt còmode per la seva intensitat. Intento encaixar peces i que hi hagi continuïtat i em trobo més a gust en aquesta distància, tot i que el primer relat podria ser una nouvelle, gairebé. Vaig decidir que volia estirar-me una mica. Tot i això, el llibre del setembre és una obra de llarg camí amb més de quatre-centes pàgines. I a Bestiari pirinenc d’alguna manera he establert relacions entre tots els relats, tots formen part del mateix món.

―Una nouvelle, un gènere que a casa nostra es valora molt menys que els relats breus i que en canvi, a partir de la frontera Nord del vostre país, a França, gaudeix d’un enorme prestigi i fins i tot un premi Nobel com és Patrick Modiano, que pràcticament no escriu res més…
―Sí, era un text que volia publicar tant sí com no i que em va generar molts dubtes perquè l’havia estirada i retallada en unes quantes ocasions i al final la vaig incorporar a aquest llibre. Havia guanyat la beca de creació i treballava amb els relats pirinencs i em venia bé d’incorporar-la. També lliga amb els altres relats pel tema de les segones oportunitats, perquè aquest és un llibre ple de segones oportunitats i en el fons, quan dónes una segona oportunitat, te l’estàs donant a tu mateix.

―Vau ser un dels fundadors de Portella. Què són aquest col·lectiu i aquesta revista?
―Fa deu anys va néixer el col·lectiu, que aplega escriptors i gent de la cultura. Veníem d’una època en què a Andorra es feien moltes coses culturals, però no en quedava pòsit. A les institucions es feien projectes faraònics internacionals, però no arrelaven a la gent i la cultura popular. La culta, la literatura i l’art que feien els creadors locals, no anava enlloc. Així, el col·lectiu Portella va fer una revista en paper durant tots aquests anys que volia ser un catalitzador de tot això i fer visible aquesta cultura local. “Portella” és un mot andorrà que significa lloc de pas i que implica que la cultura ens permet d’obrir-nos al món. El col·lectiu volia ser això, la demostració que creàvem coses i que li donàvem cos. Vam fer alguns dossiers molt interessants i vam deixar constància de col·lectivitat cultural visible.

―Tinc la sensació que la literatura andorrana és una de les més desconegudes de la literatura catalana, tot i que alguns grans noms sí que han sortit els darrers temps…
―Efectivament, ho és. I ho és perquè som en una doble perifèria. Evidentment, som lluny dels centres de vida cultural més actius, però sobretot el problema principal és la frontera que tenim tots dins el cap. Quan es mira cap a Andorra no es pensa en literatura andorrana, però resulta que fem literatura andorrana i catalana i sovint sembla que sí que hi som, però a l’hora de la veritat resulta que no, que hi ha aquesta doble perifèria que ens cau a sobre, la geogràfica i la cultural. Hi ha una frontera mental que diu que la literatura catalana arriba fins a la Seu d’Urgell i prou.

―Tampoc no ajuda gaire el fet que obres patrimonials com són les d’Antoni Morell estiguin pràcticament descatalogades…
―L’editorial Anem la reedita ara, però ha passat anys descatalogada i els seus llibres no els trobaves ni aquí a Andorra. Morell va morir el gener del 2020. Per sort tenim una fornada de gent molt interessant com són Albert Villaró, Teresa Colom, David Gàlvez…

―Heu guanyat una beca que es convoca un cop l’any a Andorra, l’única ajuda que hi ha a la creació…
―I que en part neix d’un article teu en què comparaves els ajuts a diferents indrets del món. Aquella polèmica, la de veure que no hi havia res, va permetre de poder fer una mica de soroll i ara arribarem a la tercera convocatòria de la beca. Com a andorrans tenim força impediments per optar a les beques catalanes i ara ja en tenim una de pròpia que ja és alguna cosa. L’altra opció és poder presentar-se a certs premis. Hi ha els de la Nit Literària Andorrana, però els cal una renovació perquè cada any alguna de les convocatòries que fan queda deserta per manca d’originals presentats. S’han de modernitzar i fer-ho en línia i afavorir la participació perquè no serveix de res convocar molts premis si la gent no es presenta perquè no pot pagar les còpies enquadernades. La beca és molt millor perquè és una ajuda directa i s’atorga per currículum i per projecte i no pel gust personal dels membres del jurat, que sovint si fas alguna cosa atrevida la tomben per donar el premi a qui acaba de sortir de l’escola d’escriptura i fa coses més convencionals.

―Tornem un moment al vostre llibre. Tinc la sensació que els veritables protagonistes de les vostres històries són els personatges, molt més que la trama.
―Sí, de fet hi ha trames insubstancials. He agafat els personatges i he construït la trama al seu voltant perquè a mi m’interessa molt més la part personal. De fet, algun relat acaba gairebé com un acudit i demostra que m’interessa agafar el personatge i explicar coses a partir d’ell. L’avantatge és que aquests personatges reapareixen aquí i allà i li agafes la dimensió justa, tenen el seu món.

―Heu tornat a l’editorial Pagès…
―És que el llibre el vaig escriure durant la pandèmia. La beca me l’havien concedida a principi del 2020, però es va endarrerir la tramitació fins el juliol. Vaig anar escrivint, primer no escrivia gaire, però després sí. A final d’any havia de tenir el llibre acabat i lliurat. El tenia fet i ja havia hagut de reprogramar l’anterior. Em trobava amb un panorama d’editorials tancades i llibreries també tancades i a Pagès ja havia publicat el llibre anterior i sempre m’havien dit que si volia tornar amb ells, endavant. Per tant els vaig escriure i ens vam posar d’acord de seguida per tancar aquest procés.