Iñaki Rivera: ‘Per eradicar les males praxis a les presons, no podem criminalitzar els defensors dels drets humans’

Aquesta setmana ha estat notícia la denúncia que ha presentat el sindicat de presons de Comissions Obreres contra el director de l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans (OSPDH), Iñaki Rivera, per haver fet públic, en una intervenció a TV3, que a les presons catalanes hi ha maltractaments. El sindicat considera que Rivera ha calumniat i deshonorat el cos de funcionaris de presons. De resultes d’això, ahir va haver de prestar declaració per un presumpte delicte de calúmnies. L’OSPDH i el Sistema de Registre i Comunicació per a la Protecció de Víctimes de Tortura i Violència Institucional (Sirecovi), han interpretat la denúncia com un intent de dissuadir Rivera i una represàlia. ‘És un punt d’inflexió en l’hostilitat sostinguda durant aquests darrers quinze anys per part d’un sector dels funcionaris de presons envers la tasca que duu a terme Rivera i l’equip OSPH-Sirecovi i un atac injustificable al dret de llibertat d’expressió’, diuen.

Rivera explica que fa més de trenta anys que es dedica a visitar presoners i comprovar-ne les condicions de vida i que ho continuarà fent. Parlem amb ell sobre la denúncia, sobre els drets penitenciaris dels presoners polítics i sobre les últimes notícies del judici contra el procés, que va tenir l’oportunitat de viure de ben a prop com a portaveu d’Internacional Trial Watch, la plataforma d’observadors.

—Us va sorprendre la denúncia, tenint en compte que a TV3 havíeu denunciat maltractaments a les presons?
—Nosaltres vam presentar ara fa un any l’informe de treball de l’Observatori, i és quan em van convidar al ‘Tot es mou’, juntament amb la germana d’una presa que havia mort en règim d’aïllament en una presó de Catalunya. Quan em van demanar sobre l’existència de possibles maltractaments a les presons, vaig dir que tenia constància documentada de casos, que hi ha sentències condemnatòries i informes d’organismes internacionals, espanyols i catalans que en documenten alguns casos. Em van demanar també qui podia cometre delicte de tortura o maltractament i jo vaig dir, amb intenció purament didàctica, que, per definició legal, un particular no pot cometre un delicte de tortura o maltractament, sinó que només pot fer-ho una persona que tingui la condició de funcionari públic. Per tant, si parlem de les presons, només poden cometre aquest delicte funcionaris de presons. Si això es va interpretar com un atac a l’honorabilitat del cos de funcionaris de Catalunya és, evidentment, un error, perquè jo no vaig fer cap inculpació. De fet, l’Observatori va fer un comunicat aclarint-ho.

—No volíeu dir que tots els funcionaris de presó torturen, sinó que, per la naturalesa del delicte, qui pot torturar només són els funcionaris.
—Exactament. Hi ha presos que a vegades ens relaten presumptes situacions de maltractaments. La nostra obligació és posar a disposició de les autoritats aquests relats sense cap prejudici, per tal que facin la investigació que considerin necessària. Aquest atac que ara rebem culmina, en realitat, una història de quinze anys d’insults, fustigament i menyspreu constant contra mi, amb desqualificacions en pàgines web de centrals sindicals o mitjans de comunicació. És conseqüència del fet que l’any 2004 nosaltres vam denunciar el cas de maltractaments de Quatre Camins, on van resultar ferits greus molts interns després d’un motí. És el cas famós de les presons catalanes, que va acabar amb sentència condemnatòria contra funcionaris penitenciaris de Catalunya i un sots-director mèdic d’aquella presó. Els van condemnar per delictes continuats de maltractament, no de tortura, malgrat que el fiscal els acusava de tortura. Aquesta sentència va significar un autèntic escàndol en la vida penitenciària catalana, on sempre em van assenyalar a mi i a l’Observatori com a denunciants. Vam poder comprovar de primera mà l’estat en què havien deixat als presos apallissats… Aquesta denúncia, per tant, la interpretem no com un fet aïllat, sinó com un esglaó més en tota aquesta campanya de desqualificació constant a l’Observatori.

—Heu pres cap mesura contra això?
—Hem enviat el cas a tres relators de l’ONU –sobre tortura, defensors de drets humans i defensors de la llibertat d’expressió–, per tal que demanin explicacions a l’estat espanyol, i també ho vam presentar al Comitè de Prevenció contra la Tortura. S’acaba de publicar l’informe anual del Mecanisme de Prevenció de la Tortura espanyol, en què es destaquen més de seixanta casos de denúncies d’interns per maltractaments a les presons de Catalunya. És cert que algunes consten com a arxivades, algunes en tràmit, algunes en informació reservada… Però no ho diem nosaltres, sinó l’informe. Si realment hi ha una vocació de transparència i un propòsit d’eradicar les males praxis a l’interior de les presons, no podem criminalitzar els defensors dels drets humans. No és la solució. Tampoc no ho és que un sindicat com CCOO es presti a una tasca d’aquesta mena contra nosaltres, sinó que s’hauria d’estar molt més preparat per a eradicar aquestes pràctiques i investigar les denúncies.

—Com valoreu el paper que hi ha tingut CCOO? Argumenta que us va demanar que esmenéssiu les declaracions.
—És Comissions Obreres i no ho és. Tot sindicat és dividit en sectorials, i la de funcionaris de presó és la que ha presentat la denúncia, no la cúpula sindical. Són els que arrosseguent tants i tants anys de desqualificacions. Ara com ara, només acusen ells. Van tenir l’oportunitat de retirar la denúncia i de parlar, però no ho van fer i jo ara em trobo encausat en un procediment criminal en què em poden arribar a demanar dos anys de presó. En aquestes condicions, no tinc res a parlar-hi, sinó que he de defensar-me.

—Igual com visiteu més interns, sovint parleu amb Jordi Cuixart als Lledoners sobre la seva situació penitenciària i els drets que té com a pres. Darrerament, s’ha criticat molt la decisió d’atorgar-li només sis hores de permís per estar amb el seu fill quan neixi. Què en penseu?
—A vegades la gent s’indigna per desconeixement. A molts presos socials no els han concedit mai permisos d’aquesta mena i la gent no s’ha indignat perquè, evidentment, els periodistes no ho han publicat. El món penitenciari sempre ha estat a les fosques de la societat i ara sembla que la societat el descobreix. Cuixart demana allò que li correspon i que és previst a la legislació penitenciària. Ni més ni menys. La primera vulneració de drets en el cas dels presos polítics és la presó preventiva mateix, que no es pot acceptar, i més amb una durada de dos anys, que ho trobo un disbarat. Segon, el fet d’haver estat presos a Madrid allunyats de la seva família i, tercer, haver suportat un judici durant més de quatre mesos amb sessions extenuants, en què sortien de la presó de matinada i hi arribaven, algun dia, a les onze de la nit. Nosaltres som al costat tant dels presos polítics com dels presos socials, però és cert que els presos polítics tenen un capital social, polític i mediàtic que els presos comuns i socials no tenen. I quan nosaltres parlem de la situació dels presos socials i denunciem aquestes coses, ja veieu què passa. Crec que això hauria de fer reflexionar molt seriosament tothom.

—I una darrera pregunta: com a portaveu dels observadors internacionals del judici contra el procés, què en penseu que Pedro Sánchez i el fiscal Javier Zaragoza hagin anunciat quan es farà pública la sentència?
—És absolutament escandalós. És un menyspreu absolut a la separació de poders. Ni el president del govern ni el ministeri fiscal no poden parlar de què faran els jutges, que ja diran, el dia que toqui, si es notificarà la sentència de manera presencial o com sigui. Em sembla absolutament inacceptable.