Iñaki Rivera: “La situació a les presons és de tensió absoluta, en qualsevol moment podria passar un incident molt greu”

Fa dies que les presons catalanes viuen una situació límit, com més va més tensa, per les protestes dels treballadors penitenciaris, encesos per l’assassinat d’una cuinera del Mas d’Enric per un pres que treballava amb ella. Els funcionaris de presons protesten blocant les entrades dels centres, cosa que fa no hi arribin prou treballadors per a portar el dia a dia de la presó, de manera que tenen els presos tancats a les cel·les. Ahir, uns quatre mil reclusos van haver de passar un dia més tancats a les cel·les, i els que en podien sortir no tenien ni activitats ni tallers. Preocupa que com més s’allarguen les protestes, més augmenta la tensió en una olla de pressió que pot esclatar amb més incidents. De tot plegat, en parlem amb Iñaki Rivera, director de l’Observatori del Sistema Penal i Drets Humans, de la Universitat de Barcelona, que segueix de prop la crisi.

—Com viuen els presos tota aquesta situació? Fa dies que són tancats a les cel·les.
—Això que passa és un fet absolutament inèdit en els quaranta anys d’història de competències penitenciàries a Catalunya, que s’acaben de commemorar. Sembla que el sistema penitenciari no estava tan bé. No es poden utilitzar les persones privades de llibertat com a mesura ni de canvi ni de pressió i interrompre el servei públic penitenciari normal. Almenys es vulneren els drets següents: de sortir de les cel·les; de fer vida pròpia del règim ordinari fora de les cel·les; d’acudir a les activitats lúdiques; d’assistència a les aules; de participar en el desenvolupament de programes de tractament penitenciari; d’assistència horària als tallers productius; d’acudir a les activitats esportives; d’assistir amb plena normalitat als serveis mèdics; de sortir de permisos; el dret i l’obligació de les persones classificades en el tercer grau d’entrar als centres penitenciaris; de la comunicació amb les seves famílies; de les comunicacions íntimes o de vis-a-vis; del lliurament de paquets de roba; i de l’ingrés de diners i disposició dels seus comptes. Tenim molts missatges de persones privades de llibertat i de funcionaris que en aquest moment la situació és de tensió absoluta, i que en qualsevol moment podria passar un incident molt greu.

—Què en diuen, les famílies?
—Estan desesperades. Estem en contacte permanent amb l’Associació de Famílies de Presos de Catalunya, en què no paren d’arribar missatges amb una desesperació de no saber com està el seu familiar, o amb situacions tan rocambolesques com la de gent que ha vingut des de València, que ha fet més de dotze hores de viatge d’anada i tornada, sense poder fer la comunicació. No es pot fer aquest càstig col·lectiu a les persones privades de llibertat. Els sindicats de funcionaris i el Departament de Justícia hauran de resoldre el conflicte de la manera que considerin, però no es pot posar al mig com a moneda de canvi els presos.

—Com més s’allargui el conflicte, més tensió s’acumularà a les presons i més difícil serà per als funcionaris de tornar-hi.
—Els funcionaris penitenciaris tenen el deure de tornar a la vida laboral normal. Poden declarar una vaga legal i establir serveis mínims, i no aquesta mena de protestes de tallar-ho tot. Són funcionaris públics i tenen l’obligació de garantir el funcionament normal dels equipaments. Algú s’imagina que passés alguna cosa semblant a les escoles amb els estudiants? Als hospitals amb els malalts ingressats? Sembla que amb els presos es pot fer qualsevol cosa perquè el seu valor social és poc o nul. Algú s’imagina que hagués passat alguna cosa d’aquestes a l’època dels presos polítics? Per cert, encara esperem que associacions de solidaritat amb els presos polítics i que els presos polítics mateixos diguin alguna cosa d’aquesta vulneració greu. Ells saben perfectament tot el que significa aquesta privació il·legal de la llibertat. També esperem que el servei d’inspecció del Departament de Justícia, que té la competència disciplinària sobre els seus funcionaris, prengui les mesures disciplinàries a les quals està obligat per garantir el funcionament normal d’aquests serveis. No arribem a entendre com es poden utilitzar dia rere dia milers de persones privades de llibertat.

—Què pot arribar a passar si la situació s’allarga durant dies?
—No volem pensar què pot arribar a passar amb aquestes persones aïllades durant dies, milers de les quals amb una situació greu de malaltia mental. Les organitzacions de drets humans de Catalunya presentarem d’aquí a molt pocs dies un seguit de denúncies, tant a escala nacional com davant el Comitè de Prevenció de la Tortura del Consell d’Europa, amb tots els incidents que documentem. Els funcionaris tenen tot el dret del món de protestar, i vull mostrar-los un gran respecte perquè sabem que treballen en condicions molt dures i difícils, però els demanem que reflexionin perquè no poden utilitzar així les persones privades de llibertat.

—L’onada de protestes va començar per l’assassinat de la cuinera del Mas d’Enric. És normal que un pres amb les característiques que tenia aquest pres treballés a la cuina?
—No crec que sigui la persona adient per a contestar una pregunta d’aquesta mena, perquè això té a veure amb el tipus de selecció que fa el CIRE [Centre d’Iniciatives per a la Reinserció], l’empresa que gestiona el treball penitenciari. No sé què ha passat en aquest cas concret, normalment el protocol d’actuació és que el CIRE tria les persones que considera adequades per a treballar en un destí. Pel que comenten d’aquesta persona, més enllà del delicte, era molt treballador i complia un seguit de pautes pròpies d’aquesta mena de protocols. Entenem la preocupació que aquest assassinat –pel qual mostrem la total consternació, preocupació i condemna– causa al col·lectiu de funcionaris penitenciaris. Desgraciadament, sembla que els mitjans de comunicació només parlen de presons en aquests casos, no per la mort molt freqüent de persones privades de llibertat. Hi ha molts suïcidis a les presons que ni tan sols ocupen una línia dels mitjans de comunicació, tan sols algunes excepcions. Les organitzacions de drets humans volem pensar que totes les morts valen el mateix.

—Fins ara hem parlat de la forma de la protesta, però què en penseu, de les reivindicacions que fan? La UGT demana de fer servir aerosols, més treballadors i que els professionals penitenciaris siguin considerats autoritat perquè agredir-los sigui castigat amb penes fins a quatre anys de presó.
—Fa temps que les organitzacions de drets humans vam presentar a la conselleria i el parlament una sèrie d’estudis contra la introducció d’aerosols de gas després dels informes mèdics presentats pel Departament de Justícia que alertaven dels riscos de gasos d’aquest tipus en espais tancats, amb persones que poden tenir greus problemes respiratoris. No entrem en les altres reivindicacions de caràcter laboral o de seguretat perquè entenem no és la nostra feina. Nosaltres no som aquí per dictar la política penitenciària de Catalunya, però el sindicat tampoc. Poden presentar totes les seves reivindicacions en matèria laboral, però no poden traspassar a aquells aspectes que afecten tant la política penitenciària com els drets de les persones privades de llibertat.

—No creieu que els treballadors penitenciaris necessitin més eines per a reforçar la seva seguretat i autoritat?
—No ho sé, no entrarem a contestar a això. Nosaltres no som qui per a dir què necessiten els funcionaris penitenciaris. Això escapa de la nostra tasca d’observar la penalitat, registrar possibles vulneracions de drets i comunicar-ho a les autoritats perquè s’investiguin. Mostrem tot el respecte per la feina dels treballadors penitenciaris. No dubtem que treballen en condicions molt dures, però això no justifica que agafin els presos, que els tanquin, que els tinguin dies en aïllament, que no permetin el desenvolupament normal dels centres penitenciaris, que obstaculitzin o deneguin els permisos i les comunicacions entre familiars i persones privades de llibertat. No hauríem d’haver arribat fins aquí.

—Fa anys que denuncieu les vulneracions dels drets dels presos. Creieu que aquesta crisi es pot tancar amb un enduriment de les seves condicions?
—Espero i desitjo que no. No sé quina serà la resolució d’aquesta crisi, que ara està molt enquistada, però no s’hauria de solucionar amb un resultat que orienti la política penal i penitenciària a Catalunya en un sentit més autoritari i més restrictiu. No es pot oblidar que la pena privativa de llibertat té una configuració constitucional, està regulada per la llei i el reglament penitenciari, i totes aquestes normes orienten la pena privativa de llibertat cap a un horitzó de rehabilitació, i no cap a un horitzó de càstig. Si anem cap a aquesta direcció, hi haurà un allunyament de l’orientació constitucional. Com a juristes que som, no podem permetre que l’orientació de la penalitat carcerària s’orienti cap a la direcció contrària de la prevista a les normes jurídiques. Esperem que no.