‘In memoriam’ Ventura Pons

[Nota de la redacció: Els germans de Ventura Pons s’han posat en contacte amb VilaWeb per aclarir que les circumstàncies descrites en aquest article no van dependre de la seva voluntat, sinó que van ser motivades –a partir del desafortunat accident que va sofrir l’any 2014– per unes complicacions de salut que van acabar tenint repercussions judicials. L’autor de l’article desconeixia aquestes circumstàncies en el moment que el va escriure.]

L’article d’aquesta setmana havia de prendre un rumb molt diferent, però la notícia de la mort de Ventura Pons dilluns passat n’ha alterat la urgència. La vida ja ho té, que una fatalitat ens obligui a canviar de plans. Dic fatalitat i no pas imprevist, perquè la mort és la cosa més previsible de totes. Passa que vivim sense pensar-hi, o pensant-hi com en una eventualitat sempre postergada; però el fet és que morim sense cessar, i quan deixem de morir és quan som morts. Ventura Pons havia superat un parell d’assetjaments de la gran dama. A Mèxic va rebre un tret que no el cercava a ell però li deixà un record a l’esquena. Més endavant, una caiguda de la bicicleta li causà una forta contusió amb vessament cerebral.

Amb en Ventura teníem una amistat sincera. Alguns dels subscriptors que van assistir a l’acte de VilaWeb al CCCB el 9 de gener de l’any passat potser recorden que hi vaig arribar amb ell. Veníem de la cafeteria que hi ha al carrer d’Elisabets cantonada plaça dels Àngels, on havíem quedat per parlar abans de l’acte. I és que solíem trobar-nos durant les meves visites a Barcelona. La seva generositat era notòria. Quan va fer setanta anys em va convidar, amb la família, a la festa d’aniversari a Cadaqués, hostatjant-nos durant tres nits en un apartament de la vila. Entre els convidats hi havia força personatges de la vida pública catalana. Hi recordo artistes com ara Pau Riba i Albert Serra, i amb ells un grapat de cares conegudes del procés d’independència: la periodista Patrícia Gabancho, el jutge Santiago Vidal, Pilar Rahola i el conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila, que aleshores jugava la carta independentista.

D’ençà que ens coneixíem, en Ventura m’enviava còpies dels films que estrenava. Alguns els he fet servir a les classes, sobretot el que fou i roman el documentari icònic de la transició: Ocaña, retrat intermitent. Aquest film, que vaig veure per primera vegada a la Filmoteca de Catalunya poc després d’estrenar-se, no deixa mai indiferents els estudiants. L’agost del 2014 vaig presentar Forasters al festival de cinema d’estiu patrocinat per Stanford Global Studies. I abans, l’octubre del 2012, el professor Andrés Lema-Hincapié, de la Universitat de Colorado a Denver, havia organitzat la conferència “Ventura Pons: The Unconventional Gaze of Catalan Cinema”, per a la qual m’encomanà la conferència plenària, que vaig dedicar al tema de l’herència cultural i la circularitat del temps a Amic/Amat i Forasters. Ventura era a primera fila, engrescat amb l’anàlisi i feliç amb un esdeveniment universitari internacional dedicat a la seva cinematografia. L’any 2015 l’editorial Vervuert va publicar un llibre amb una selecció dels treballs presentats a la conferència, obra de referència per als afectes al cinema d’en Ventura Pons.

Ell fou el responsable (o el culpable) de les meves úniques visites a un plató de televisió i una emissora de ràdio. Mai no he estat afeccionat a aparèixer als mitjans i ja havia declinat alguna invitació en aquest sentit, quan en Ventura em va demanar d’anar amb ell i Santiago Fouz-Hernández, professor de cinema de la universitat de Durham al Regne Unit, als estudis de Sant Joan Despí arran de la publicació del llibre esmentat. Per cert que, a la sortida, vam topar amb Vicent Partal, que jo no coneixia i encara trigaria uns quants anys a conèixer personalment. El diumenge següent em trucà d’hora i em demanà d’anar a Catalunya Ràdio, al programa de Sílvia Cóppulo, amb qui ho acabava de concertar. Hi vaig anar, però aquell dia la presentadora tenia altra feina que parlar de Ventura Pons i, aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid i que Califòrnia rau als Estats Units, o potser simplement per l’homonímia entre la radiofonista i la poeta americana, la senyora Cóppulo sols s’interessà per què pensava jo de Sylvia Plath.

Ventura tenia una gran autoexigència, base d’una autoestima també considerable. Quan el vaig convidar a Stanford per impartir un seminari de deu setmanes sobre el seu cinema, li va fer il·lusió, però havent fet compte del temps que li requeria preparar el curs, va calcular que la interrupció dels seus projectes cinematogràfics seria massa llarga i considerà que el seu equip de rodatge no s’ho podia permetre. Al final de la nota de renúncia deia: “Deu setmanes amb tu haurien sigut something to remember…”, frase del tot reversible.

Enllà de les converses compartides i dels correus que conservo a la safata com una presència virtual, allò que mai no podré oblidar és la darrera trobada, la tarda del 9 de gener de 2023. Perquè en entrar a la cafeteria de la cantonada del carrer d’Elisabets vaig veure un Ventura molt canviat. L’optimisme havia desaparegut i la tristesa aureolava una feblesa que no era sols física sinó també espiritual. M’explicà que el seu germà, d’acord amb el seu propi advocat, l’havia incapacitat financerament. Es queixà amargament de no poder enllestir el film que tenia a mig fer per falta de mitjans. Tampoc no podia viatjar a Berlín per assistir a un acte d’homenatge al seu cinema. Seria una imprudència imperdonable per part meva afirmar res; em limito a fer de testimoni de la seva queixa. Segons que em va dir, el jutge havia disposat que el germà li fes lliurament de cinquanta euros diaris, “però no me’ls dóna.” Vaig sentir tristor en pagar un trist cafè a l’amic que més d’una vegada havia pagat el sopar en algun restaurant de moda.

En aquell moment hauria volgut escriure un article denunciant que el cineasta més compromès amb Catalunya no podia acabar una pel·lícula per manca de recursos i vivia amb un passament de misèria. Però l’escàndol era massa íntim i els drames de família, que ell tan bé havia explorat en el seu cinema, molt difícils d’apedaçar. En Ventura es feia molt amb la seva germana Dolors i vaig pensar que ella ja devia haver fet tant com havia pogut per amorosir la situació.

Si algú ha pecat de negligència, o d’indiferència si més no, han estat les institucions, que ara correran a homenatjar el director que ha representat Catalunya als festivals de cinema de tot el món sense abdicar la llengua amb la falsa esperança d’arribar a més gent. El cinema d’en Ventura defineix una època que potser ja no és la dels més joves, una època en què es van trencar molts tabús, i en què ell va recollir-ne els fragments sense ira ni despit, ans amb humor i ironia, que és senyal d’intel·ligència i d’humanitat.

Som molts, a diferents continents, que trobarem a faltar la teva empenta creadora i la teva mirada crítica però càlida damunt una cultura d’una feblesa extrema, potser fins tocada de mort, però que de tant en tant fa el cor fort i, amb un manyoc d’energia i de vitalitat encarnades en una persona singular, treu Catalunya a passejar pel món.