30.09.2016 - 22:00
Des de l’auge de la independència com a única solució restant per poder atendre els nostres problemes polítics, econòmics, social i culturals, el que ara en diem amb elegància “unionisme” –la creença que el millor camí per a Catalunya és continuar unida a Espanya, sigui d’expressió més o menys obertament espanyolista- fa la guerra bruta a través de les institucions d’Estat. Empra tots els recursos que li permet el fet de ser membre de l’OTAN, atrinxerant-se en un visceral tancament a l’independentisme. Ni tan sols ha ofert una “tercera via” -demanada insistentment per alguns fins a la bancarrota final- per seduir la part més crèdula de l’electorat català cap a una relació més amable entre Catalunya i Espanya. I això que actualment “boxea con una mano atada a la espalda“, pel que fa a Catalunya, segons el ministre en funcions!
Entre aquests recursos hi ha un ferotge i insistent atac intoxicant per quasi tots els mitjans de comunicació -incloent-hi les xarxes socials-, per insultar, ridiculitzar, criminalitzar, amenaçar, manipular, distorsionar… i simplement mentir. S’ha creat un estat d’opinió que permet a dirigents polítics afirmar sense rubor (fa quatre dies) que “no podemos negociar con la pistola del separatismo encima de la mesa“.
I la vomitera de bilis que hem suportat durant quatre anys, o més, per part de dirigents polítics, militars, periodistes, intel·lectuals diversos, s’ha fet de manera totalment impune. I voldria saber quins opinadors i mitjans han estat beneficiaris de l’Operación Después” del CNI per liquidar el moviment sobiranista. Deu milions d’euros són molts per comprar gent.
Al revés no. Si fas un comentari sarcàstic cap a dirigents extremenys, oferint d’adoptar nens d’aquella regió, t’envien a judici per “ultraje a la nación”. O per contractar trens des d’un ajuntament (donant després els beneficis a una ONG). I si proposes suport a una resolució parlamentària, t’investiga l’Audiencia Nacional per possibles delictes de sedició i rebel·lió. Tot això i més.
Amplis sectors independentistes estan convençuts que no som iguals davant la llei, i que la gran majoria dels mitjans de comunicació espanyols (i les principals privades, a Catalunya) també juguen brut, escampant merda que ells mateixos generen, i deixant-nos sense possible rèplica o correcció.
Aquest sentiment de ser víctimes d’atacs impunes d’altres, la sensació d’indefensió, és molt preocupant: no figura que Espanya és democràtica i defensa “l’estat de dret”? Em va impactar un article a El País, l’octubre de 2014, en què Joan B. Culla reclamava el pluralisme en els mitjans. En efecte, la desproporció d’exposició a opinions (o fins i tot fets) o favor i en contra del procés independentista no és una apreciació subjectiva. Diferents estudis ho han corroborat. Un primer estudi, «L’espiral del silenci», de 70 tertúlies de ràdio i televisió va avalar la impressió d’un “pensament únic” als mitjans espanyols respecte del tema (el desafío, la deriva, el órdago, la amenaza…) català. Els mitjans catalans eren plurals, dades en mà.
Però també em preocupa, sincerament, que alguns catalans se sentin perseguits o marginats per defensar Espanya i declarar-se contraris a la independència catalana. Entre aquests, Manuel Cruz, Francesc de Carreras o Javier Cercas. No sé si això afecta les persones, perquè no he mirat les baixes entre els columnistes, per exemple, de La Vanguardia (o el desterrament d’algun dels seus principals periodistes de plantilla). En tot cas, els autors citats no continuen publicant articles d’opinió en els mateixos mitjans? Si m’equivoco, rectificaré. Ara bé, tant per la línia editorial com pels continguts en aquests diaris, i en els mitjans audiovisuals consumits per potser 75% de la població de Catalunya, és obvi que el silenci mediàtic afecta incomparablement més el discurs a favor de la independència de Catalunya que el discurs contrari.
Algun dels autors citats saben que sóc dialogant, que he participat en taules rodones –a Catalunya i a l’estranger- en què jo he defensat la independència i d’altres -en definitiva- l’Espanya unida. Potser no saben que també han estat anul·lats actes en què jo havia de parlar a favor, per la impossibilitat de trobar un «contrincant». Ho lamento, de debò! El format debat m’encanta, més que la conferència, en què les opinions contràries vénen del públic (de vegades, de la vicecònsol espanyola de torn!). És bo contrastar arguments, quan són sinceres i quan les dades que s’aporten són verídiques. I perquè costa de vegades trobar algú que defensi, a Catalunya, la unitat d’Espanya (més enllà d’allò de “és impossible”, “és inconstitucional”, etc.)? Potser perquè fet i debatut els arguments contraris a la independència són difícils de trobar, vista aquesta Espanya corrupta i protectora de les seves elits, d’economia extractiva i especuladora, altiva, centralitzadora de mena, amb un deute sobirà colossal, o amb vies de tren -entre grans àrees metropolitanes mediterrànies- de direcció única… i amplada preromànica. I l’argument -ben legítim!- més compartit en contra de la independència, el sentimental, en un paràgraf es ventila.
Per tot això, no ha d’estranyar que tinguem la pell fina davant dels atacs, sovint amb to insolent, poc respectuós i fins i tot insultant que rep -dia sí, dia també, i generalment des de mitjans tancats a la rèplica- el moviment social segurament més important de l’Europa occidental dels darrers trenta anys.
Una mínima prudència desaconsellaria tractar els catalans de “catalufos” (posem per cas), si no vol rebre crítiques. Una mínima prudència aconsellaria als amics de polítics que tracten els catalans de “catalufos” a recriminar-los públicament, oi més per evitar rebre crítiques ells mateixos: crítiques que lògicament es multipliquen si parlen de “una situación que recuerda las creadas por el ayatolá Jomeini”. L’ús del menyspreu i l’insult no es pot escudar darrere de la tan proclamada “llibertat d’expressió”. Em poden dir que m’odien, però si m’ataquen la dignitat, menyspreant-me o insultant-me, tinc dret a protestar. Ni que sigui protestar.
I resulta que un grup de piuladors independentistes va considerar que descriure l’enorme esforç de reunir un milió i mig de persones a Barcelona, per fer una bandera catalana de 13 km, amb milers de voluntaris, amb un miler molt llarg d’autocars vinguts d’arreu, com a “parque temático del independentismo” (dit en un diari hostil al procés català) anava més enllà d’una crònica innocent. I per això, i no per cap altra cosa, quan es va anunciar que l’autor d’aquell escrit (i algun altre) seria el pregoner de la Mercè, vam proposar-nos fer alguna acció alternativa. Com passa a moltes festes majors, fins i tot dins la mateixa ciutat. I sense pretendre ser titllables, en paraules d’Emma Riverola, de «repugnantment miserables»!
No ens va semblar malament que fos fill de l’àrea metropolitana. Ni que fos de família castellanoparlant. Ni que defensés una posició ideològica o d’una altra. És fals el que ha escrit Màrius Carol: no ens motivava el fet que “qui el pronuncia no resulta favorable a l’independentisme”. Enric Hernàndez també ha adoptat en el mateix discurs fals afirmant que el pregoner «encarna aquella molesta Catalunya castellanoparlant que no desfila quan ho hauria de fer»; i és fals, si ens mira a nosaltres, quan escriu que «cert independentisme només vol pregoners independentistes». És fals el que han escrit Ana Pantaleoni i Carles Geli: les crítiques no ha vingut (si més no, de part nostra) perquè l’alcaldessa escollís a un escriptor “crítico con el soberanismo”. És fals el que ha escrit Xavier Fina, quan parla d’un “independentisme que no accepta la dissidència”.
I finalment, també és mentida atribuir-nos, com fa Esteve Plantada, una “estratègia de boicotejar el pregó”. Déu nos en guard! Segur que la plaça de Sant Jaume va ser una bassa d’oli enguany, gràcies al pregó alternatiu.
Ens sobtà, i molt, la reacció airada de determinats mitjans després d’anunciar el pregó alternatiu del Toni Albà. El Periódico, en particular, n’ha parlat molt. Entre el 14 al 23 de setembre, “Toni Albà” hi queda etiquetat quinze vegades, quasi totes de manera negativa: això sí que ha estat una “caça de bruixes” (que ells denuncien… en sentit contrari). I mai s’ha posat en contacte ni amb ell ni amb la resta de l’equip: una pràctica obligada en el periodisme seriós!
Vicent Partal reflectí bé el nostre astorament: “Resulta incomprensible l’enrenou que s’ha organitzat pel pregó de la Mercè d’enguany i pel pregó alternatiu… I encara, de tot plegat, [em preocupa molt] la criminalització que alguns volen fer de Toni Albà.”
Al cap i a la fi, com molt bé diu l’editorial de l’Ara, “Les Festes de la Mercè han començat amb un inofensiu duel de pregons… El que alguns semblaven voler que es convertís en un enfrontament ha acabat sent una mostra de la pluralitat barcelonina i catalana… és aquest mateix esperit convivencial el que ha marcat el canvi polític que hem viscut en els últims anys. La clau de l’èxit del moviment sobiranista ha consistit precisament en la construcció d’un discurs inclusiu…”
En definitiva: han caigut pel seu propi pes afirmacions com la de Joan Ferran, que deia que el “pregó alternatiu … és una mostra més d’aquest maccarthisme [sic] a la catalana”.
Al final, ens demanem: per què tant d’enrenou en sectors propers a l’actual alcaldia de Barcelona? Hem rebut acusacions molt, molt fortes, des de posicions d’una pretesa superioritat moral. Potser és que hem tocat un punt especialment sensible en el seu discurs ideològic, una baula feble en la seva (legítima) estratègia política? No ho sabem. Que algú ens ho expliqui.
