Impressions espanyoles d’un americà

Pràcticament tots els viatgers del segle XIX que ens han deixat les seves impressions d’Espanya esmenten l’excepcionalitat espanyola i l’estranyesa que els causa un país que, essent a Europa, és molt poc europeu. També el caràcter espanyol els sembla diferent de la resta dels pobles europeus. Molts hi observen la presència d’una forta empremta oriental i consideren l’arrogància com el tret més conspicu. Aquest tret, per cert, és el que Nietzsche assignà als espanyols en la seva caracterologia europea. Vol dir que, a final del segle XIX, a còpia d’experiències seculars, aquesta idea del tarannà espanyol havia esdevingut un lloc comú europeu. I no sols europeu.  L’any 1898, mentre Espanya lluitava per esclafar la revolta cubana, Irving Babbitt, professor de la Universitat Harvard, va publicar un article a l’Atlantic Monthly sobre el caràcter espanyol. D’ençà de la publicació s’ha escolat tot un segle i un quart de segle més, però encara sorprèn per l’actualitat d’algunes observacions. I és que els pobles canvien amb més parsimònia que els esdeveniments i, com bé sabia Unamuno, una cosa és la història superficial on el trontoll de la política no és sinó escuma efectista, i una de molt diferent el moviment de la història profunda, que Unamuno anomenava intrahistòria.

Babbit aporta la definició més precisa d’Espanya que ningú hagi donat quan l’anomena “el país de les anomalies inexplicables”. L’adjectiu que empra, puzzling, també vol dir enigmàtic, embullat, incomprensible. Aquest enigma o arcà de la conducta dels espanyols encara avui desconcerta molts americans i no pocs centreeuropeus, que no se saben avenir de la irracionalitat d’aquesta conducta. Per exemple, que l’estat perjudiqui deliberadament les regions que li reporten més riquesa. Que n’atrofiï el creixement tant com pot per fer-les menys competitives en lloc de promoure-les. No cal repetir allò que tothom sap de l’ofegament de l’economia a la façana mediterrània i l’abandó de la infrastructura. Ni l’absurditat del sistema viari radial o la bajanada de l’alta velocitat deficitària mentre l’estat manté un tram de via única per alentir artificialment la circulació dels trens entre Barcelona i València. O l’escàndol de Rodalia a l’àrea més densament poblada de l’estat. Que res d’això no és producte de l’atzar ho posa en evidència el fet que quaranta anys després d’inaugurar-se l’AVE Madrid-Sevilla, el PSOE torni a prioritzar un corredor atlàntic a costa del corredor mediterrani. Necessària de qualsevol punt de vista que es miri, nacional o internacional, aquesta inversió fa moltes dècades que és descartada pel govern de Madrid, sigui quina sigui la mà (dreta o esquerra) que signa els decrets i aprova els pressupostos.

Per al viatger anglès Richard Ford, Espanya “oscil·la entre Europa i Àfrica, entre la civilització i la barbàrie”. Babbitt, que ho cita amb aprovació, hi veu un contrast entre l’enginy natural i la ignorància crèdula dels habitants. Reconeix que els espanyols són espavilats i capaços de tota mena d’accions sorprenents. I no hi ha dubte que es mouen amb agilitat dins l’esfera de la pura necessitat. L’autor del Lazarillo de Tormes, que per excel·lents i actualíssimes raons hagué de restar anònim, va retratar els castellans amb un realisme insuperable: el cec astuciós i maltractador que acaba escalabrant-se ell mateix, el capellà roí, l’hidalgo desnerit però estufat com un paó i el marrec eixerit que a força d’experiències amargues aprèn a surar i es considera afortunat amb una plaça de petit funcionari que li atorga el poder a canvi de servir-se’n indecorosament.

Això pel que fa a l’enginy. De la credulitat no cal ni parlar-ne. Napoleó no sabia avenir-se que, havent-los portat un govern il·lustrat, els espanyols el combatessin furiosament en nom de la superstició. Després encara saludaren el retorn de l’obscurantisme amb el famós “¡Vivan las caenas!” Avui la credulitat ha canviat d’objecte però no pas d’intensitat. A Espanya la desinformació sobre una realitat tan propera com Catalunya és inclassificable de tan pintoresca. O la recepció entusiasta de les teories de conspiració promogudes per periodistes irresponsables que escampen rumors com si fossin notícies, per exemple sobre l’origen de la covid, la invasió d’Ucraïna, el suposat nazisme dels ucraïnesos en general i del seu president en particular, o l’autoria del sabotatge a les canonades Nord Stream a la mar Bàltica. Avui, com un segle i mig enrere, el problema és que “Espanya ha deixat gairebé sense cultivar la regió intermèdia de la lucidesa, el bon sentit i la discriminació crítica”. Per contra, l’espanyol, diu Babbitt, deixa córrer la imaginació desbocada sense parar esment en les limitacions de la realitat. Així es lliura inevitablement al desengany. Actualment ho veiem, i encara ho veurem més, amb els revessos judicials que pateix la hidalguía espanyola a Europa.

La raó de tants fracassos de la fantasia rau en l’atribut més característic dels espanyols: l’urc. Aquest vici el deuen a la potència d’autoidealització, a la idea exagerada que solen tenir de la seva dignitat. Babbitt explica que l’espanyol és capaç de gairebé qualsevol sacrifici per l’honor, que és la forma peculiar que en ell pren el respecte de si. Però també és capaç de gairebé qualsevol violència i crueltat quan creu que li han faltat a l’honor. N’hi ha hagut prou que, abocats per una opressió política insuportable i un menyspreu cultural intolerable, els catalans volguessin exercir pacíficament el dret d’autodeterminació perquè Espanya desencadenés una repressió forassenyada. “L’aporellos” d’evidents ressonàncies de pogrom medieval, la truculència inquisitorial de Marchena i de la resta del Tribunal Suprem, la persecució abrandada dels Barrientos i els Llarena són, com deia Babbitt de la crueltat espanyola, una supervivència medieval i oriental. Són la deixa dels segles en què, batallant d’esquena a Europa, els espanyols imitaven el fanatisme dels enemics i feien de la fe intransigent, tribal, el fonament de la política.

Per això la seva crueltat és sobretot insensibilitat. Sovint és per insensibilitat que cometen imprudències, com la infermera andalusa de l’hospital de la Vall d’Hebron llançant-se temeràriament a ridiculitzar el català a YouTube. Sols se n’ha penedit en comprovar l’efecte de despullar el seu urc i la seva ignorància a la xarxa. L’autocentrament patològic d’aquesta jove no és excepcional. L’espanyol, deia Babbitt, tendeix a negligir la relació amb els altres; és constitutivament incapaç de cooperar –en aquest cas amb la institució on la infermera treballa i la societat en què es troba– i rebec a l’organització i la disciplina. La reacció tèbia i inoperant de l’autoritat catalana –tant de l’hospital com del Departament de Salut– exposen els vicis catalans corresponents, però d’aquest tema en parlarem un altre dia. A Espanya la reacció popular, lluny de manifestar vergonya aliena per la impudícia de la jove andalusa, confirma les impressions de Babbitt. Encara que aquesta reacció pot fer pensar en el judici d’un antropòleg, qui un dia em digué  lapidàriament que Espanya és feixista –en tot cas la frase s’hauria d’invertir i recordar que el feixisme té una forta empremta espanyola–, és més útil d’entendre-la a partir de l’extravagant sentit de l’honor que gasten els espanyols. Per més que vulguin fer de Catalunya una part d’Espanya, són plenament conscients que els catalans no són espanyols. Per aquesta raó no poden admetre que els dictin normes de convivència i es consideren ferits en l’honor si hom els recorda l’existència de deures cívics que no emanen de la centralitat de la seva persona. La infermera del vídeo, com molts altres funcionaris vinguts de les Espanyes, fan seva la dita que Babbitt els atribueix en conjunt: “El último mono se ahoga.” En expressió catalana, més grollera i més clara: qui vingui darrere meu, que es foti.

El funcionariat és l’ideal de vida de gairebé la meitat dels espanyols. A l’època del Lazarillo sols treballava una tercera part de la població. La resta o feia com l’hidalgo de la novel^·la o s’aixoplugava en la religió. Encara al segle XX Antonio Machado descriu els castellans com a filòsofs nodrits amb sopa de convent. Uns anys abans, Babbitt deia que el veritable castellà aspirava a ser cavaller i era rebec a baixar del cavall i posar-se a treballar en les feines de la civilització moderna. Avui que ja no es veuen genets pel passeig de la Castellana i que el latifundisme religiós ha estat substituït per empreses de protecció estatal, els espanyols que no poden entrar als consells d’empresa, perquè són reservats als alts servidors de l’estat, aspiren a incrustar-se en l’administració pública. Actualment, tres milions i mig d’espanyols, el 17% dels ocupats, ja són funcionaris, però el nombre global d’opositors a la funció pública arriba gairebé a set milions. Cinc milions més d’espanyols d’edat compresa entre 18 anys i 55 declaren la intenció d’opositar, cosa que eleva la proporció dels qui voldrien ser funcionaris a un espanyol de cada dos en edat de treballar. No és estrany, doncs, que les xifres de col·locats en prebendes administratives no deixin d’augmentar. A Extremadura un ciutadà de cada onze ja viu dels cabals públics, és a dir, dels imposts recaptats a la gent que treballa i crea riquesa. Com que les regions que més depenen de la funció pública no poden satisfer la demanda d’ocupació en aquest sector, necessàriament han d’exportar funcionaris a les regions on la proporció entre creadors i consumidors de riquesa és més equilibrada. Això ajuda a explicar l’adhesió irreflexiva de tants espanyols a l’atzagaiada de la infermera andalusa.

Quan faltava molt poc per acabar-se el segle XIX, Babbitt es preguntava si els espanyols podrien passar de l’edat mitjana a la modernitat sense caure en l’anarquia i la confusió. La història peninsular del segle XX s’encarregà de respondre-li. Però la seva predicció s’acompleix en l’actualitat: “Passi què passi, podem estar segurs que Espanya no canviarà tot d’un cop els hàbits mentals de segles d’absolutisme espiritual i polític.” Per als guenyos que miren el món amb un ull mentre giren l’altre cap a la volta celeste, paga la pena de completar la frase: “Quan provi d’escapar del passat, [Espanya] sens dubte passarà de la fe fanàtica en una religió a la fe fanàtica en fórmules revolucionàries, i potser passarà per totes les altres fases lamentables del radicalisme dels països llatins.” Em sembla que això tampoc no cal discutir-li-ho.

Babbitt annexa a les seves observacions un aclariment que sens dubte afalagarà els lectors dels Països Catalans. Després d’afirmar que hi ha més elements de republicanisme real a Espanya que no pas a França o Itàlia –fundant l’opinió en la puixança de l’anticlericalisme i la impopularitat de la corona a final del segle XIX–, explica que aquesta observació, així com gairebé tota la resta, s’aplica sobretot a les dues Castelles, l’Aragó i les províncies del nord-oest, “veritable columna vertebral de la Península”. És a dir, que Espanya, allò que ell i la majoria dels espanyols consideren l’Espanya real i efectiva, és la zona peninsular que, Ebre enllà, s’aparta geogràficament i culturalment de la Mediterrània. Al final d’aquell segle la península ibèrica era per a l’estranger capaç de parar atenció a l’escenari una terra de contrasts no sols climàtics i paisatgístics sinó també humans. “Què pot afirmar-se, per exemple, d’un català que valgui també per a un fill de Sevilla?”

Quina millor prova de diferència nacional que la incompatibilitat entre el caràcter dels uns i dels altres? Es podria dir que la intolerància de la infermera andalusa a les normes de l’administració catalana no té res de personal, que en certa manera està predeterminada. La seva actitud és simptomàtica de la confusió i anarquia en què el fanatisme religiós ha immergit els espanyols quan s’han afranquit de la tenalla eclesiàstica. I és una exhibició impagable de l’orgull que prospera en la indiferència intel·lectual i la indolència moral. En aquesta noia, parangó de la supèrbia del funcionari destinat a Catalunya, es confirma la dita d’Emerson que Babbitt recorda a propòsit de les expulsions dels jueus i els moriscos i de la persecució del pensament per la Inquisició. Emerson digué que l’exclusivitat s’exclou ella mateixa. Si pretenia tancar-se portes a Catalunya, la infermera no podia fer res millor que allò que ha fet. Però l’onada de suport que ha rebut de fora del país és prou eloqüent de la direcció que Espanya ha pres en el conflicte amb el poble català. Els espanyols van posar un peu en la modernitat quan Espanya esdevingué membre de la Unió Europea, però ho feren de la manera com Babbitt els definí: per raons egoistes i incapaços de col·laborar de cor en la tasca comuna. La modernitat és un afer complex que requereix cultivar la relació amb els altres i abandonar la fixació en el propi interès. La fatxenderia és l’altra cara de la inseguretat, una preocupació malaltissa amb l’ego que el catolicisme medieval imbuí als espanyols amb el problema de la salvació personal. Una preocupació que amb la retirada de la fe catòlica s’ha traduït en el fanatisme de salvar-se salvant Espanya sense calcular, com els cavallers, el cost ètic o humà d’una dèria semblant.