Impotència de la mentida

L’ombra de Nietzsche és allargada. Profeta del nihilisme, que albirava com una plaga a punt de caure damunt Europa, Nietzsche tingué el valor d’oposar al positivisme i l’historicisme triomfants la idea, manllevada al seu mestre Schopenhauer, que la veritat –el conjunt de raonaments i propòsits amb què apuntalem la conducta– és un pretext al servei de la vida. Així doncs, una il·lusió amb què la natura ens duu a complir els seus designis, un efecte d’allò que Schopenhauer anomenava voluntat i Nietzsche, accentuant-ne l’evolucionisme, voluntat de poder. Nietzsche, que tenia formació filològica, era conscient que el llenguatge no domina la realitat. Veié clarament que les paraules són metàfores de metàfores i que el sentit original dels mots es perd en una distància etimològica insalvable, com la divinitat en els orígens mitològics. D’aquest nihilisme semàntic, el segle XX en va treure una doctrina exegètica desesperada. La desconstrucció, “tècnica” que arrasà les humanitats el darrer quart del segle passat, fou una superstició de la literalitat amb pretensions d’imperialisme textual. Amb el dogma que tot és text, dugué la “complexificació” del discurs fins a extrems delirants mentre anunciava pomposament la mort del sentit i el regne etern del joc infinit dels significants. Per aquella època la veritat esclatà en veritats incomptables, cadascú la seva i per a cadascú la que més convenia a la comunitat interpretativa en què estigués instal·lat. Que la societat esclatés en bocins comunicatius irreductibles al sentit comú és el resultat d’aquella detonació nuclear del significat.

Com sol passar amb les doctrines esotèriques, l’anarquia interpretativa saltà de les aules i dels llibres il·legibles dels teòrics a la plaça pública i es traduí en el fenomen de la postveritat, un més en el seguit de pseudo-conceptes empescats amb el prefix “post”. La gratuïtat amb què el primer nouvingut “descobreix” idees i munta “teories” sols avantposant el prefix a un concepte suat és símptoma d’estancament filosòfic. Car, si d’una banda el “post” és el gest impotent de qui malda per superar els predecessors a força d’empènyer-los al passat, d’una altra banda se’n declara dependent i en continua vivint genealògicament, tan incapaç d’aprofitar creativament l’herència com d’oposar-hi un model de realitat més eficaç.

Paradoxalment, la descomposició de la veritat comportà la corrupció de la mentida. Això no hauria pas de sorprendre ningú, car veritat i mentida s’engendren mutualment, com nit i dia, llum i foscor, noblesa i viltat, somni i vigília, record i recança, mercè i ressentiment. L’any que Nietzsche s’ensorrà a Torí i començà el seu declivi mental, Oscar Wilde abordà la decadència d’aquest altre costat aparentment incongruent. La cultura europea, l’anglesa en particular, llanguia no pas a causa de la preterició de la vida, sinó, al contrari, per irrupció de la vida i la natura, ço és, de la “salut”, a l’esfera de l’art. La decadència es manifestava en la degradació de la mentida. Això argumentava Wilde en un assaig publicat amb aquest títol l’any 1889 i reeditat amb modificacions el 1891. Si Nietzsche atacava Plató i tota la cultura cristiana perquè promovien valors antivitals i acusava Wagner de ser una malaltia perquè la seva òpera celebrava l’anarquia del detall, Wilde considerava que pensar era la cosa menys saludable del món. Sortosament, a Anglaterra aquest mal no s’encomanava pas. “La nostra esplèndida forma física com a nació la devem del tot a la nostra estupidesa.” Nietzsche, flagell del filistinisme a l’Alemanya de Bismarck, no ho hauria dit millor. A Espanya no hi ha cap escriptor de talla comparable per a dir, amb ironia o sense, que el vigor de la idea nacional i l’esquematització que en resulta es deuen a una estupidesa promoguda sistemàticament. L’estultícia necessària per a posar en pràctica el dogma explica que la brutalitat verbal i també física dificultin l’art de fingir, única manera civilitzada d’edificar una societat. La hipocresia és la clau de volta de la política, però aquesta s’esfondra quan el fanatisme li cau al damunt. 

A l’assaig esmentat, que Wilde escrigué en forma de diàleg, quan l’interlocutor dóna per fet que els polítics conserven l’hàbit de mentir, l’autor fictici respon que de cap manera. Els polítics sols saben tergiversar i encara ho espatllen argumentant i debatent. Un bon mentider no vacil·la a fer afirmacions agosarades, franques i irresponsables, menyspreant alegrement les proves de tota mena. “Després de tot, què és una bona mentida? Simplement allò que és la seva pròpia prova”, sentencia. La definició, insuperable, cobreix perfectament el fenomen que aquests dies ocupa els comentaristes catalans. És aplicable, malgrat que la persecució del castellà i les amenaces a un nen que ha estat instrumentalitzat per a atacar el dret de la resta d’educar-se en la llengua del país no siguin la classe de mentida apreciada per Wilde. Vull dir la bona mentida, la que pren els fets com a material per a plasmar-hi una forma innovadora.

Si Nietzsche defensava la vida contra la petulància dels fets, Wilde deia que el desig d’expressió és l’energia vital. L’art, i per tant la ficció, ofereix formes diverses per a vehicular la vitalitat. D’ací ve la dita que la vida imita l’art. La vida utilitza les formes preexistents, fins i tot quan la perjudiquen. Tota la ferramenta que una dreta espanyola sense imaginació mobilitza contra Catalunya –les delirants etiquetes de nazisme, d’apartheid, de terrorisme– és manllevada de relats que ha consumit d’ací i d’allà acríticament i ahistòrica. Aquestes mentides són en realitat capsetes buides de significat, però carregades d’energia agressiva. I són perfectament intercanviables. En una determinada època la capseta duu l’etiqueta “rojoseparatismo” i en una altra “naziterrorismo” sense alterar-se la funció. No es tracta en cap moment de prendre la realitat per guia de la conducta, sinó de fabricar-la a la mida de les intencions. Per això Jordi Cañas, inspirant-se d’un conflicte de religions del tot aliè a la realitat catalana, amenaçava de “muntar-vos un Ulster” (la resta de la frase l’ometo per sobrera). És a dir, anunciava, més que amenaçava, la voluntat d’enginyar una situació que no existeix excepte en el desig d’una gent que no veu les coses com són sinó com els les dicta una ment malalta.

Deia Wilde que “les coses existeixen perquè les veiem, i la manera com les veiem depèn de les arts que ens hagin influït”. I de les històries que hàgim llegit o ens hagin explicat, afegeixo. En particular les històries que conten els llibres d’història, i no necessàriament els textos que preocupaven la Real Academia de la Historia sinó els que no la preocupen gens, donen vida, en el cervell de molts espanyols, a la creença en la superioritat intrínseca de la seva identitat, la seva llengua, la seva nació, les seves lleis, el seu estat, amb els drets d’imposició que se’n deriven. Llibres que, sumats als editorials i articles de la seva premsa, no defrauden mai, com deia Wilde dels de la seva època, perquè, incapaços de mentir d’una manera original i estimulant, són del tot previsibles. I això tant val per a la premsa del movimiento com per a la de la movida, per dir-ho amb l’eslògan amb què els polítics de la capital subornaren el carrer per a escenificar una ruptura en els costums. Com ho fan ara en sentit contrari, revifant la fiesta nacional, el novio de la muerte, la reconquista, la unidad de destino i més essències hispàniques. La reversibilitat de movida i movimiento és patent a la trajectòria de moltes figures de la primera volada de la transició, gent com Alaska, Carmen Maura o la mateixa Verónica Forqué que darrerament ha estat notícia pel seu irregular traspàs. Malgrat declarar-se “roja i republicana”, o sigui, hereva d’una altra història d’Espanya, Forqué no pogué evitar d’escometre el catalanisme, com és de rigor per a tothom que aspiri a ser alguna cosa a Madrid. Tan lluny li quedava la tradició del republicanisme i tan a prop els relats de la tradició perenne, que fins i tot la immersió lingüística, és a dir, el mateix dret dels catalans al seu idioma que ella tenia al seu, li semblava un atracament. I és que, com deia Wilde, mirar una cosa és molt diferent de veure-la.

No ho poden evitar, car la vida, com deia Wilde, imita les formes engendrades per la imaginació humana, fins quan duen al desastre. L’invent de Cañas, en realitat de tot l’equip de Ciutadans, de fer un Ulster a Catalunya ha acabat esdevenint doctrina pàtria. El monstre engendrat al cervell d’uns inadaptats ha trencat la closca de l’ou i volat per terres hispàniques, niant en milers d’altres cervells sense distingir entre dretes i esquerres, franquistes o republicans. Deia Hanna Arendt que el feixisme no es caracteritza sols per mentir. Característic de la seva propaganda és la intenció de fabricar una nova realitat amb els trets de la mentida. I Wilde definia la mentida com allò que és la seva pròpia prova. O sigui, com allò que no admet comprovació. En el cas que ens ocupa, no és que la vida imiti l’art, sinó que el feixisme esmotxa la realitat a còpia de desencaixar els fets fins a reduir-la a la mida de la seva obsessió frenètica i recrear-la en la misèria de la seva imaginació.