08.09.2022 - 21:40
|
Actualització: 09.09.2022 - 12:04
[Nota: En una primera redacció d’aquest article havia escrit que el segon referèndum del Quebec va ser el 1985, quanen realitat va ser el 1995. Demane disculpes als lectors.]
Denis Turcotte, l’any 1983, va ser el fundador de Québec Monde, una organització, una fundació i una escola que durant tots aquests anys ha treballat pels drets de la llengua francesa al Quebec. Dotze anys després de fundar-se Québec Monde, el govern quebequès va convocar un referèndum d’independència que, amb una participació del 93%, van guanyar els partidaris del no, pels pèls i amb polèmica inclosa. Sobre un total de 4.757.509 votants, la diferència entre el sí i el no fou tan sols de 54.288 vots. Només van faltar 54.289 vots.
El Quebec havia fet un primer referèndum d’independència l’any 1980, en què els contraris a la independència es van imposar per més de vint punts de diferència. Però després d’aquella votació la campanya sobiranista va continuar amb més força i va arribar aquest segon referèndum, en què la diferència va ser d’un sol punt. Però d’això ja fa quinze anys i el tercer ja no ha arribat.
Turcotte, en un article impressionant que va publicar al diari Le Devoir el juny passat, ha volgut recordar que aquell resultat tan ajustat li va “trencar el cor”, a ell i al moviment per la independència del Quebec. Havien estat tan a prop! Havien estat tan a tocar de la independència que molts no van suportar que no es plasmés en la pràctica –oimés essent conscients que en bona part era perquè el Canadà havia manipulat el cens de votants.
Però permeteu-me que copie la part central del text de Denis Turcotte, perquè crec que és molt important que el pugueu llegir amb la perspectiva catalana d’avui. I demane especialment a aquells independentistes que avui no acaben de veure clar si anar a la manifestació de la Diada o no que el llisquen amb molta calma i vulguen aprendre la lliçó que conté. I que pensen si voldrien que algú escrivís un article semblant, referit a Catalunya, d’ací a vint-i-cinc anys.
Diu Turcotte: “La nostra generació va ser portadora d’un projecte admirable que va mobilitzar les nostres energies durant dècades. Teníem una fe indestructible en els beneficis de la independència del Quebec. Però, malauradament, després del fracàs del referèndum del 1995, vam abandonar aquest projecte creient que correspondria de dur-lo a terme a les generacions futures o esperant que un esdeveniment excepcional el revifàs. Quin gran error! El nostre projecte nacional no és prerrogativa d’una generació, sinó de totes, inclosa la nostra. I com convencerem les noves generacions perquè prenguin la torxa si nosaltres la deixem caure? Quin mal missatge els hem fet arribar! No hem pogut transmetre el nostre ideal i avui els joves semblen indiferents al futur del Quebec, la seva pàtria.
[…]
Per a la majoria de nosaltres, la jubilació ha superat el projecte en què hem treballat durant dècades. Fins al punt que hem passat de ser independentistes retirats a ser jubilats independentistes. Alguns de nosaltres ens mantenim en la lluita. Però és tan poc comparat amb el desafiament! Naturalment, el projecte nacional no ens ha abandonat, ni de bon tros. Però evitem de parlar-ne per no obrir una ferida que triga a cicatritzar.
Per això cal que els jubilats de la independència eixim de la nostra reserva. La nostra generació entra en l’ocàs de la seua vida i ara estem en condicions d’avaluar el dany considerable que el fracàs del 1995 va causar al nostre poble. I és l’hora que tornem a agafar la torxa i ens comprometem a defensar i promoure aquesta opció en el temps de què disposem. Perquè aquest és el millor llegat que podem oferir als nostres fills i néts. Perquè seria desastrós declinar aquesta responsabilitat.
Actuem ara perquè les generacions futures no ens puguen retraure la nostra negligència o la nostra indiferència. Fem un gest per demostrar que no ho hem oblidat, que la qüestió nacional batega encara en els nostres cors, que creiem fermament que la independència és la millor solució per als quebequesos. I vetllem perquè el crepuscle de la nostra generació no siga també el crepuscle de la nació.”
La reflexió quebequesa em sembla especialment pertinent, avui, en aquest moment en què, després de les grans onades del 2014, el 2017 i el 2019, hi ha gent que dubta si cal continuar pressionant, si cal continuar empenyent, o bé fa obertament una crida a la desmobilització. Anar-hi, anar-hi i anar-hi ens cal, tantes voltes com siga necessari. Perquè l’única lluita que es perd és la que s’abandona i abandonar és un luxe que no ens podem permetre, ni als Països Catalans ni al Quebec.
Ens veurem diumenge al Paral·lel. Per la independència.
PS1. La mort de la Reina Elisabet d’Anglaterra és la gran notícia del dia. No cada dia es mor una persona que ha regnat literalment sobre mig món durant setanta anys. En aquesta Pissarreta especial us ho explique.
PS2. Avui, divendres, el Galeusca de directors que escrivim cada cap de setmana Martxelo Otamendi, Maria Obelleiro i jo mateix el farem presencialment al Palau Robert de Barcelona, seu de l’exposició “Revolució VilaWeb”. L’audiència serà formada per subscriptors, però tothom podrà seguir en directe el debat en vídeo, ací mateix, a VilaWeb.
