18.01.2024 - 21:40
Hans Rosling (1948-2017) va ser un metge i acadèmic suec que es va especialitzar en la investigació de malalties freqüents a l’Àfrica. Els últims anys de vida va aconseguir una certa notorietat perquè va desenvolupar un software de visualització d’estadístiques (el projecte Gapminder), amb l’objectiu de lluitar contra algunes idees que tothom repeteix sobre l’estat del món i que ja no són vàlides. La més important és l’evolució demogràfica: dècades llegint articles i veient reportatges sobre la natalitat desbocada, no ens hem adonat que ha caigut a gairebé tot arreu.
Del 1970 ençà la taxa de fertilitat, és a dir, el nombre de fills per dona, ha passat de més de 5 a 2,3. De fet, amb l’excepció dels països de l’Àfrica central, el món voreja la taxa de reemplaçament poblacional o hi és per sota. Fixeu-vos en la davallada: fa cinquanta anys la taxa de fecunditat a l’Aràbia Saudita era de 7,3 fills per dona, ara és de 2,3; a Mèxic s’ha passat de 6,7 a 2; al Marroc de 6,5 a 2,3; a l’Índia, de 5,4 a 2,2; a Indonèsia, de 5,3 a 2,2; al Brasil, de 4,8 a 1,6.
Totes les previsions indiquen que la població del món arribarà a un màxim d’aquí a uns trenta o quaranta anys, i llavors començarà a caure. Aquesta setmana hem llegit que la Xina va perdre dos milions d’habitants l’any passat, i que les polítiques per a fomentar la natalitat fracassen per l’empobriment de la generació jove (una cosa que també coneixem bé a Catalunya). Mentrestant el New York Times fa mesos que publica força articles sobre la qüestió, perquè no hem d’oblidar que el model econòmic mundial és basat en el creixement constant, i hi ha qui s’ensuma una patacada. I d’aquí ve també que alguns debats a casa nostra sobre la necessitat d’incrementar la natalitat siguin força absurds, perquè, malgrat l’acció dels governs, no s’està aconseguint enlloc.
La tasca de Hans Rosling ens recorda que hi ha moltes idees que es repeteixen sovint a les tertúlies radiofòniques, els articles de premsa i els comentaris a les xarxes socials, i que són completament equivocades. Avui us n’ofereixo dues, a veure si així les anem esporgant.
La primera diu que els empordanesos són rics. És cert que a l’Empordà hi tenen la segona o tercera residència moltes de les fortunes i dels notables del país (i acumulen una capacitat d’influència important), però per a aquells que hi estan empadronats la situació econòmica és molt diferent. Només cal anar a l’Institut d’Estadística de Catalunya i consultar la renda per habitant. Les comarques més riques, evidentment, són el Barcelonès, el Baix Llobregat i el Vallès Occidental. El Baix Empordà és a la posició 29, amb un 83,9% de la mitjana de la renda catalana; l’Alt Empordà encara més avall, al lloc 39 i un 79,5% de la mitjana. Si mirem el PIB per habitant, aquí hi ha algunes distorsions (la comarca amb un valor més alt és la Ribera d’Ebre, per les centrals nuclears), però el Baix Empordà s’ensorra fins a la posició 36, i un 70,9% de la mitjana del país.
Això té importància perquè el debat sobre la implantació de les energies renovables inclou escollir quins paisatges trinxarem, i sovint es presenten els empordanesos com uns privilegiats i insolidaris, però de fet són víctimes d’un monocultiu turístic que és font de misèria i de precarietat laboral. Al capdavall, i encara que sigui a la comarca veïna, cal recordar que el municipi amb la renda més baixa del país és Lloret de Mar, amb un 65% de la mitjana catalana.
Una altra idea estrambòtica que circula sovint diu que Catalunya té un problema de desforestació. Potser l’error prové de la barreja de l’impacte dels incendis forestals (cada cop menys freqüents) i els reportatges sobre l’Amazònia, però de fet els boscos de Catalunya fa molts anys que creixen –com també passa a bona part del món. Amb dades de l’Idescat, ara mateix un 63,6% de la superfície del país és forestal, i d’aquesta més o menys dos terços són boscos (la resta són matollars i prats). Fa vint anys, en canvi, la superfície forestal era del 59,3%. Això s’ha produït, és clar, per l’abandonament de terrenys agrícoles, i si tinguéssim dades exactes de final del segle XIX, la diferència seria encara més espectacular: els conreus de vinya i olivera ocupaven espais que fa generacions que són boscos consolidats. Com gestionem tot aquest territori és un altre dels reptes que tenim pendents.
En qualsevol cas, de tant en tant va bé pensar si aquella informació que vam aprendre fa anys, o que ens va arribar i vam absorbir de forma acrítica, encara és vàlida –ni que sigui per evitar fer el ridícul. Avui la quantitat de dades sobre població, economia o usos del sòl és ingent, i mai no havien estat tan accessibles. Aprofitem-ho.
