L’aragonès, la peruana i el suec que han après el català i trenquen mites

Estan farts que els canviïn la llengua tan bon punt obren la boca. Els parlen en castellà mentre fan la compra, en les visites mèdiques i, fins i tot, quan van a comprar el diari Ara al quiosc. Així i tot, mantenen la batalla. No han nascut aquí, però se senten igual de catalans (o més) que alguns que tenen vuit cognoms de la terra.

S’estimen la llengua i l’han volguda aprendre per molts motius. Perquè creuen que és important saber l’idioma del país on viuen, per respecte a la resta de gent, per tenir el sentiment de pertinença de la comunitat i per no perdre’s la gran oferta cultural.

L’Alejandro és de l’Aragó; la Leyla, del Perú; i en Jens, de Suècia. Són perfils ben diversos, però els uneix una cosa: han après el català i el reivindiquen allà on van. Es queixen que la majoria dels catalans haurien de tenir més consciència lingüística, que cal parar atenció en els joves i reclamen als polítics i a les empreses que es posin les piles i hi hagi més recursos perquè els dos milions d’interessats a aprendre el català o millorar-lo –segons que recull Òmnium Cultural– ho puguin fer.

Ara que fa una setmana i escaig que van saber-se els resultats de l’Enquesta dels Usos Lingüístics de la Població, en què es constatà que l’ús habitual del català al Principat no arriba a un terç de la població, reunim l’Alejandro, la Leyla i en Jens a la redacció de VilaWeb perquè ens expliquin què els ha motivat aprendre el català, com s’ho han fet i per a què és important.

Estan carregats de lliçons. L’Alejandro en té una de clara: “Ara se sent moltes vegades que la culpa de l’enquesta [la dels usos lingüístics] és dels immigrants. Això és un error. N’hi ha molts que s’estimen més la llengua que els catalans mateixos, que no la volen parlar. Per a nosaltres és un esforç perquè no és la nostra llengua, però la parlem perquè la volem.” I insisteix: “Si som a Catalunya, parlem català. És una qüestió de lògica, però et trobes molta gent d’aquí a qui li fa mandra parlar-la…”. Tots tres són impulsors de la campanya “Volem més català“, que compta amb el suport d’Òmnium i pretén de fomentar la llengua catalana entre els nous parlants.

Aprendre el català i descobrir tot d’avantatges

La Leyla, de trenta-set anys, va arribar a Barcelona en fa vint. A casa, situaven la ciutat a Espanya i, per tant, es referien al castellà. Però quan va trepitjar l’escola, va veure que tot era en català. A la universitat, també va elegir la majoria de les assignatures en català perquè volia aprendre’l. Les amigues que havia fet eren catalanes i volia entendre-les. “Engegava la ràdio, llegia novel·les en català. Els primers llibres van ser El món groc, de l’Albert Espinosa, i Una motxilla per a l’univers, de l’Elsa Punset. Aquí va començar la meva estima pel català”, diu.

La Leyla va començar a treballar en un supermercat al barri de Gràcia de Barcelona per pagar-se el grau d’administració i direcció d’empreses (ADE). Tenia la sort que tothom es dirigia a ella en català. Recorda una àvia, amb qui va avenir-se molt, que la posava a prova constantment amb paraules que eren complicades. Un dia es va emportar un bon ensurt. “Em va demanar una espelma. Vaig quedar ben parada. Espelma volia dir esperma? No ho entenia i li vaig dir que feia poc que estudiava el català”, diu tot rient. Tot treballant al supermercat va entendre com n’era d’important aprendre el català, per la gent i la cultura. “Estar a Catalunya implica això”, diu. Ha treballat en empreses que tenen sensibilitat amb la llengua i reconeix que això ha estat clau per a millor el català i que li ha obert portes professionals.

En Jens, de seixanta-quatre anys, va viure durant un any a Barcelona en l’època dels Jocs Olímpics del 1992. Es va enamorar de la ciutat i del català i va apuntar-se a algun curs, però reconeix que no el va perfeccionar prou. Poc després va anar a treballar de traductor a la Comissió Europea, a Brussel·les. Allí, va apuntar-se al casal català de la ciutat i als cursos de llengua que hi feien. “A partir d’aquest moment, és quan vaig aprendre millor el català”, explica. Ara ja fa deu anys que viu a Barcelona, es dedica a traduir texts literaris del català al suec i se sent ben integrat. “Per a mi, és normal aprendre la llengua de la ciutat i del país per a viure molt millor”, diu. Segons ell, qui no aprengui l’idioma té “una gran pèrdua de la qualitat de vida”. “Parlant català tens més proximitat amb la gent, això és el més important. I l’oferta cultural, el teatre”, destaca.

L’Alejandro té vint-i-tres anys i ha estudiat ciències polítiques a Madrid. Tenia clar que volia fer un postgrau a Barcelona. Va començar a aprendre el català a Madrid i els seus companys li preguntaven sorpresos per què ho feia. Ell ho tenia ben clar: “Si vull estudiar a Barcelona, necessito aprendre el català. Em trobaré amb amics, socialitzaré en català… I volia trobar feina. Això ha estat un punt súper important.” Aprendre la llengua, diu que l’ha ajudat en la vida quotidiana, a treballar, estudiar, a comunicar-se amb la gent i a mantenir l’idioma. També ha estudiat a França i reconeix que apropar-se al català des del castellà i el francès li ha estat un xic més fàcil.

L’Alejandro ha après el català de manera autodidàctica en un any mirant molts continguts audiovisuals a la televisió, a les xarxes socials i llegint. S’ha mirat moltes sèries de TV3: Merlí, Com si fos ahir, Benvinguts a la família, Plats bruts i Les de l’hoquei. De petit, mirava Les tres bessones en castellà. “Tornar-les a veure ara en català és divertit perquè he de parar atenció a la llengua i com es pronuncia”, assenyala. De fet, diu que té l’accent que té perquè ha repetit el que ha sentit a la televisió. A Barcelona, és professor d’anglès i de francès. Té amics i coneguts que també han vingut a viure a Catalunya, però s’esvera en saber que no han volgut aprendre el català. “Per què? No cal? Això és una opinió. Jo sí que ho necessito. He fet amics en català, he estudiat en català, treballo en català. No m’imagino la vida que faig ara si no fos en català”, diu.

Discriminacions i preocupacions

Tots tres reconeixen que han rebut discriminacions lingüístiques. La Leyla recorda un cas en una consulta mèdica. El metge i la infermera parlaven en català. Ella també va començar la conversa en aquesta llengua, però el metge va passar-se al castellà. “Volia que m’ho expliqués en català. Al final, li vaig dir que era un maleducat. Em va dir que, com que ja m’havia atès en castellà, no podia canviar l’idioma…”.

En aquest àmbit, en Jens ha tingut més sort perquè sempre s’han dirigit a ell en català. Ell, a diferència de la Leyla i l’Alejandro, té un accent més marcat i reconeix que té força problemes mentre fa la compra. “Tinc pinta de guiri i, moltes vegades, tot i que els parlo en català, em contesten en castellà”, explica. Així i tot, s’enorgulleix que els veïns i els amics que té aquí sempre li parlin en català. “Visc en un món que no reflecteix les dades de l’ús de la llengua”, reconeix. 

L’Alejandro destaca que la situació del català és alarmant sobretot a les aules de les escoles: “Els nens, a casa seva i a l’aula amb els professors parlen en català. Però entre ells, en castellà. Sempre els pregunto: per què parleu en castellà si parleu perfectament entre vosaltres, a casa i amb mi? Em diuen que s’hi han acostumat, que l’hora del pati és l’hora del castellà. Els dic que han de canviar.”

El problema que es troba l’Alejandro a les aules va més enllà. Tots tres denuncien que parlar tot un dia en català a Barcelona és una missió impossible. “Has de buscar que te’l parlin. Si no, no el parlaria. A les meves amigues, que el parlen i en són conscients, a vegades els costa. Si voleu que l’idioma es mantingui, jo faré un esforç, però vosaltres també”, diu la Leyla. Ens Jens viu a Gràcia i potser ho té més fàcil, però reconeix que sempre hi ha alguna excepció. “Moltes vegades, la gent d’aquí no fa l’esforç de començar en català. Passen directament i sistemàticament al castellà. Em molesta perquè a vegades no tinc la força o l’energia de continuar en català, però ho vull fer perquè és la llengua que prefereixo”, diu. 

Queda clar que els ciutadans tenen uns quants deures pendents. I els polítics? La Leyla ho té clar i denuncia el menyspreu envers la immigració. “Ara que guanyen la dreta i l’extrema dreta, tot és negatiu cap als immigrants. Escolta, estic fent un esforç. Visc a Barcelona, em considero una catalana més.” I es mostra crítica sobretot amb el paper que adopten: “La meva adolescència és al Perú. Els imposts, els diners, la ment i el cos són aquí. Menjo calçots del gener a l’abril. Totes les coses de Catalunya les veig com si fossin meves perquè m’heu donat aquesta oportunitat. Els polítics tiren tota la merda cap als immigrants. Dona’m eines i facilitats per enriquir-me encara més. Si em tires cap al fons a un racó, com vols que m’integri?”

L’Alejandro, que és politòleg, considera que és la política la que ha generat més problemes amb el català i denuncia que la llengua s’ha convertit en una arma. “Al parlament se senten discursos d’islamofòbia, d’homofòbia, de discriminació cap als migrants. A més, diuen que ells són els culpables que no es parli el català. Diuen que és culpa nostra, quan jo m’estimo la llengua. A Barcelona he trobat una llar”, diu. En Jens prova de tenir una visió més optimista. Diu que, ara mateix, com que no hi haurà la independència, certa prioritat es basa en les polítiques lingüístiques, tot i les incògnites que hi ha, com ara l’oficialitat del català a la Unió Europea.

Reclamen més classes de català

L’Alejandro, la Leyla i en Jens deixen clar que hi ha moltíssima gent que té dificultat per aprendre la llengua perquè no hi ha prou classes. “No és fàcil aprendre una llengua nova escoltant la gent del carrer. Hi ha gent que necessita una classe, acadèmia, un lloc on anar a estudiar. El manifest i els nous parlants denunciem públicament que falten places. Hi ha molta gent que vol aprendre el català”, diu l’Alejandro.

En Jens destaca que és important que les empreses també facin plans de formació interns. “La gent té poc temps i és complicat anar a fer cursos lluny”, diu. La Leyla, que és de números, ens parla de la nòmina i de la cotització per formació professional, que és l’aportació que es fa a la Seguretat Social per a finançar programes de formació per als treballadors. “Els meus diners hi estan destinats. Dona’m les eines i les facilitats, si us plau. Si estic en una empresa en què es parla en català, vull aprendre’l. No em tanquis la porta.” I afegeix: “No s’ha de vendre sobre si el català serveix o no. El vull, sóc aquí, formem-nos. I els catalans han d’ajudar-nos a estimar la llengua.”