22.02.2022 - 20:37
|
Actualització: 22.02.2022 - 21:37
El Partit Popular té al País Valencià un viver de vots que no defrauda mai a les eleccions al congrés espanyol. És la deixa en forma de pòsit de votants fidels, de tants anys de domini plenipotenciari a les institucions valencianes. El País Valencià també ha exportat dirigents, tant orgànics com institucionals, a Madrid.
Aquests dies, la temperatura del malalt s’ha pogut seguir minut a minut a Twitter, laxarxa triada per la majoria de dirigents valencians per a modular la seua posició en la crisi fratricida que ha esmicolat el partit conservador espanyol. Les primeres mostres de suport explícit a Pablo Casado van anar donant pas a tebieses, equidistàncies i silencis que han esclatat sense embuts i sense filtres aquestes darreres hores de vertigen, amb revoltes, dimissions i retrets.
Isabel Bonig, el plat fred de la venjança
A totes les crisis sempre hi ha un moment per al somriure i la distensió, sempre hi ha algú que pensa que no és igual pegar que rebre. La primavera passada, a Isabel Bonig li va tocar rebre, i ara, quan el partit en què milita es dessagna sense remei, li toca riure. Si més no, es pot permetre el luxe de tornar a obrir la boca sense que els seus li la tapen.
Bonig ha escrit ara una de les piulades més comentades de totes. Aire senyorial i bones maneres, però amb el ganivet entre les dents. Venjança servida freda i amb retard, però cobrada amb interessos: “A la política, especialment, s’ha de tenir generositat. Per respecte als afiliats, als ciutadans i al país al qual devem el nostre servei. S’han de prendre solucions urgents ara.”
Isabel Bonig anunciava a començament de maig de l’any passat la renúncia a continuar pilotant el partit al País Valencià. I no ho va fer per voluntat pròpia, perquè ella se sentia molt còmoda fent d’oposició a un Botànic que castigava cada setmana des de la trona de les Corts Valencianes. Ho va fer, amb ràbia i amb moltes llàgrimes, empesa per l’hostilitat manifesta que li professaren Pablo Casado i Teodoro Garcia Egea. Tots dos havien encebat una bomba d’explosió retardada uns quants mesos abans, quan van assistir al congrés que va entronitzar Carlos Mazón com a cap del PP d’Alacant. Amb uns padrins com ells, el camí feia baixada per al deixeble més deixondit de Zaplana, i la caiguda de Bonig era qüestió de mesos. De mica en mica, es va anar formant un clima d’acomboiament entorn de Mazón i les veus crítiques amb Bonig eren cada volta més indissimulades. Tot va venir rodat. Isabel Bonig va dimitir el mes de maig i Mazón va esdevenir president dels populars valencians al juliol.
La malastrugança de la plaça de bous de València
Després va venir allò de la convenció del partit amb uns quants dies de ronda i la clausura a la plaça de bous de València, que era ben plena i ben blava. Tot fet a mida per a llançar Pablo Casado cap a la Moncloa en un avió supersònic que pilotava el seu secretari d’Organització, Teodoro García Egea. Carlos Mazón hi feia d’amfitrió i el van felicitar. Aquell dia, la plaça de bous va ser el cel per a una militància cansada del paper de perdedor. L’esperit de Rita Barberà els va il·luminar i Francisco Camps es va tornar a sentir en casa. La màgia d’aquell migdia d’octubre ha durat ben poc. Com un miratge. I com una premonició, perquè, malgrat tots els esforços per a centrar els focus en Pablo Casado, qui va sortir per la porta gran va ser Isabel Díaz Ayuso, que no va participar en el míting, però va ser la protagonista absoluta de la convenció que aquell dia s’acabava.
Canvi de discurs urgent
Ha anat de molt poc que la caiguda estrepitosa de Pablo Casado i Teodoro García Egea no ha agafat Carlos Mazón amb la brotxa a la mà. Però sense escala. Dijous passat, quan va començar l’exercici d’autofàgia del PP, Mazón va escriure a Twitter: “El president Pablo Casado és una persona íntegra. El conec personalment i sé que vol el millor per a Espanya. No ens apartarem del camí per a desallotjar Sánchez Castejón.” Després va callar.
Però ahir de matí tocava girar el discurs com un calcetí. Va ser quan es va saber que Belén Hoyo, que havia encapçalat la llista per València al congrés espanyol a les eleccions del 2019, havia estat una de les veus més critiques i bel·ligerants amb Casado i amb García Egea a la reunió tempestuosa de despús-ahir, havia dimitit. Hoyo era també la presidenta del Comitè Electoral i una escudera fidel del líder del partit. A primera hora del matí va deixar els càrrecs orgànics. La defensa de Casado començava un afebliment imparable. Ella era el tap que havia d’obturar l’hemorràgia, la vàlvula que regulava la pressió exercida en 360 graus sobre un líder estamordit que, dilluns a darrera hora de la nit, encara va gosar convocar una reunió d’alt nivell la setmana vinent.
Sense la vàlvula Hoyo, la cúpula popular va ser declarada sinistre total. Una cadena interminable de càrrecs la van imitar. Barons autonòmics, diputats, senadors, càrrecs intermedis… Tots maldaven per no ser els últims a fugir d’un vaixell a la deriva pilotat per un rei nu que no sap que va nu.
Hoyo, afiliada a les noves generacions del PP a divuit anys, va tenir una carrera fulgurant. Va ser secretària general de l’Institut Valencià de la Joventut el 2007. El seu antecessor en aquest càrrec havia estat Carlos Mazón. Després de les eleccions del 2011, les darreres que va guanyar amb una majoria absolutíssima Francisco Camps, va ser nomenada directora general de la Joventut.
Belén Hoyo, advocada i politòloga, va ser una de les primeres dirigents del partit a donar suport a Casado en la lluita, també fratricida i sorollosa, contra Maria Dolores de Cospedal i Soraya Sáenz de Santamaria. El seu premi va ser el nomenament com a encarregada d’elaborar les llistes electorals i per això dilluns era en aquella reunió restringida amb Casado, una cadira en els conclaves de cada dilluns del nucli dur-dur de la direcció.
La renúncia d’Hoyo va empènyer el tomb del discurs del PP valencià, que es va apressar a fer un comunicat demanant la renúncia de Pablo Casado i la convocatòria d’un congrés extraordinari i urgent.
Betoret dimiteix amb paraules d’altri
Carlos Mazón va piular el comunicat, i una de les repiulades més immediates va ser la de Vicente Betoret, responsable de la secretaria electoral del PP. És un altre històric del partit al País Valencià. Entre el 1999 i el 2015 va ser batlle de Vilamarxant (Camp de Túria) i entre el 2007 i el 2019, diputat a les Corts Valencianes. Ara és portaveu de Política Territorial al congrés espanyol i responsable de la secretaria electoral del PP, un càrrec amb molt de pes a la planta noble de la seu madrilenya del PP, al carrer de Gènova.
Comunicado del @ppcv:
👇👇👇 https://t.co/evkrUoHYv8— Carlos Mazón (@CarlosMazon40) February 22, 2022
Cercar el nord del sud estant
Aquesta crisi li ve molt malament, a Carlos Mazón, perquè encara continua ancorat a Alacant. No aconsegueix de ser un líder reconegut a tot el país. Per a pal·liar-ho ha contractat Daniel Sirera, que va ser màxim responsable del partit al Principat, com a cap de gabinet. Sobre el paper, una de les principals missions de Sirera era ajudar Mazón i els populars valencians a lluitar contra el procés catalanitzador que, als seus ulls, perpetra el govern del Botànic. Després d’aquesta crisi potser l’haurà d’ajudar a recompondre la figura i els suports, ara que Casado i García Egea ja no hi són.
Probablement, perquè sap que el camí torna a fer pujada, perquè tem que, encara que és una possibilitat molt remota, el president Puig, avance les eleccions per a aprofitar la debilitat del rival, Carlos Mazón no ha deixat la poltrona de la Diputació d’Alacant. Això li permet de tenir un pressupost i regar amb diners públics les causes que considera justes al sud del país.
Esteban González Pons, mut al Parlament Europeu
Hi ha un altre membre influent del PP del País Valencià al Parlament Europeu. És Esteban González Pons, sempre molt loquaç i ocurrent. Amb prop de cent mil seguidors, va ser un dels primers polítics a emprar Twitter, barrio Twitter, en deia ell. A banda de demanar un reset al partit i més llocs comuns, González Pons va dir que la bogeria s’havia ensenyorit del partit. Però la millor frase de totes les que ha dit és: “Quan els meus companys del Partit Popular Europeu em pregunten què passa al meu partit, sóc incapaç d’explicar-ho.”
