Imperialisme, raó d’estat i perdonavides

1. Temps era temps, diuen que hi hagué la Guerra Freda, eina ofensiva de l’imperialisme; amb el cop promogut pels Estats Units a Veneçuela, els diaris afirmen que n’ha començat una segona. També diuen que la qüestió dels blocs regionals sembla que pren una importància cabdal: l’Amèrica Llatina torna a ser el pati posterior (back yard) dels Estats Units, o cosa que és el mateix, Amèrica ha de ser per als americans –entenent que ‘Amèrica’ és ‘EUA’ i que els ‘americans’ són els compatriotes de Donald Trump. No pas per casualitat vells falcons de la Guerra tenen un protagonisme de primera línia en el cop contra Nicolás Maduro. I diuen, per últim, que la sorpresa per als badocs ha estat que la Unió Europea s’apuntés com un xaiet a la política de Trump (vejam si, després de proclamar urbi et orbi la fi triomfal de la globalització, ens estranyarà que el bloc de l’OTAN adopti una política unida, unitària i unitarista enfront dels desafiaments regionals russos, xinesos o de la mena que siguin). Els lectors de l’actualitat lliguen control del petroli i intel·ligència artificial –mera ostentació de paradoxes civilitzatòries.

2. Temps era temps, les esquerres mundials tenien una visió mecànica de l’estat, heretada del monoteisme estalinista: una acumulació d’aparells posats al servei del capital monopolista. Si es controlaven, els aparells, doncs, es podia revertir l’ordre burgès del món amb una majoria electoral suficient. El cop d’estat contra Salvador Allende, el 1973, promogut pels Estats Units, va desmuntar el paradigma: el Partit Comunista Italià decidia que el 51% de vots no era suficient per a canviar des de dalt la societat capitalista, de manera que calia una llarga marxa dins les institucions abans de ficar-se en canvis que només generaven… la intervenció de la CIA per a dissenyar el boicot econòmic, el finançament del sabotatge, la repressió paramilitar, l’assassinat de personalitats i, en fi, les complicitats dels milicos per a enderrocar el govern de la Unitat Popular. L’imperialisme tenia màniga ampla per a fer i desfer governs: Amèrica quedava molt lluny de l’URSS per disputar-la als Estats Units. Això formava part integral de la Guerra Freda, que no ha deixat d’existir mai en el terreny diplomàtic, econòmic o, senzillament, bèl·lic. El cop a Veneçuela respon perfectament a aquesta lògica: anul·lats els tractats internacionals de seguretat nuclear, les portes d’una tercera guerra mundial queden entrebadades per procedir a reajustaments regionals amb els danys col·laterals corresponents –en aquest cas, el poble de Veneçuela n’haurà de patir les conseqüències, tant se val de quin costat estigui, a tots els nivells, com els han patit iraquians i kurds, sirians i libanesos, palestins i afganesos.

3. D’aleshores ençà, hem après, a la pràctica, que l’estat no és pas una mera acumulació d’aparells, sinó un complex mecanisme d’interconnexions, amb més o menys problemes de funcionament, com és de rigor, que es desplega en tots els camps per mantenir la continuïtat del seu poder –la raó última de la seva existència, òbviament. Dit d’una altra manera: quan l’estat es troba amenaçat, la doctrina de la seva raó de ser sobrevola tots els interessos particulars que troben sentit al seu voltant i els unifica en una lluita general en tots els terrenys: econòmic, polític, ideològic, propagandístic, repressiu, etcètera. Si l’anomenada ‘primera Guerra freda’ va consistir en la unificació econòmica (lliure mercat), política (democràcia liberal), ideològica (anticomunisme), militar (OTAN/armamentisme) i mediàtica (diaris i televisions en mans de grans corporacions) d’Occident per a disputar a l’URSS els distints espais regionals, la ‘segona guerra freda’ repeteix el mateix esquema amb els components ideològics posats al dia: economia neoliberal i proteccionisme, autoritarisme postdemocràtic i il·liberalisme, antiterrorisme i repressió de les minories, amenaça de guerra global, contrapropaganda en temps de les fake news. Perquè ara l’amenaça no és pas de model, sinó d’alternativa dins el model: enfront del nord-americà, el xinès sembla que compleix més rigorosament les exigències del nou ordre mundial. L’imperi capitalista xinès es va imposant a l’esprint: potser és una etapa, però als Estats Units no es descarta que els guanyin la carrera.

4. A Catalunya, l’independentisme hegemònic no s’ha considerat immers, paradoxalment, en aquesta situació; i ho dic perquè cap partit del bloc de poder a la Generalitat no havia elaborat cap programa que considerés la possibilitat, ni que fos remota, d’abandonar la UE, o sigui el marc regional de l’imperialisme vigent, com a paraigua del nou estat. Fet i fet, es mantenia la continuïtat de la política exterior espanyola (acceptació del dèficit imposat per la UE i del deute no legal contret, retallades i pèrdua de nivell de vida de les majories socials, etc.). Vol dir, això, que els governants del futur estat català s’haurien adherit al programa general d’Occident, en forma de neoliberalisme, autoritarisme, adhesió a l’OTAN, acceptació de les polítiques antimigratòries, restricció de les llibertats, etcètera, a la manera de l’estat espanyol? No hi ha raons per a dir que sí ni per a dir que no, atès que no han tingut ocasió de demostrar-ho, però tampoc sabem de cap programa que ho posi en quarantena: si ens ateníem als seus representants –els que ocupen ara mateix el govern de la Generalitat–, més aviat diríem que l’accepten tàcitament –retallades no revertides, augment de la precarietat i de la pobresa, forces de l’ordre oficials i privades al servei dels usurers de l’habitatge, extrema dreta campant pels seus respectes, Mossos d’Esquadra reprimint preferentment l’independentisme… Mentrestant, encara s’espera una declaració oficial a favor o en contra del cop a Veneçuela: el silenci de la Generalitat, quan Sánchez proclami el seu suport a Guaidó, podria ser escruixidor, com tot silenci moral.

5. Aquesta posició no és aliena a la manera simplista amb què l’independentisme s’ha plantejat la geopolítica (òbviament, l’imperialisme no trenca voluntàriament la seva cadena), sinó, també, amb la relació entre masses automobilitzades i noves estructures de poder, amb què s’ha passat d’un unilateralisme indolor a un electoralisme naïf, d’una república sense constituents a una utopia acadèmica de ciutat-república multiidentitària. Entretant, i a fi de superar aquestes limitacions, fóra bo d’aprendre com funciona un estat sota amenaça a partir de la seva evolució contemporània, a saber, utilitzant tots els aparells a la seva disposició: a peu de carrer (xarxes per difondre falses notícies), en l’opinió pública (televisions i diaris criminalitzant ideològicament qualsevol dissidència alternativa), a escala judicial i policial (ús polític de la justícia, clavegueres amb fons reservats, ulls grossos a la repressió paralegal). No és pas casual que, mentre es prepara el judici contra els dirigents independentistes, apareguin titulars de diaris com ara: ‘La divisió de JxCat i ERC s‘evidencia davant el judici per l‘1-O‘, ‘Los pretorianos de Torra‘, ‘Torra sume en la parálisis total a la Generalitat’, ‘La inacción del Gobierno catalán se agudiza con la llegada del juicio del ‘procés”, o ‘Las fracturas internas y el sectarismo de Torra crean un vacío de gobernanza’, al costat de propaganda gratis com ara un article del ministre sociata de Fomento: ‘El Estado regresa a Catalunya’. Ni tampoc és casual que la flamant secretaria d’estat per a l’Espanya Global encarregui un vídeo de promoció sobre la bona salut de la democràcia espanyola per a posar la bena als membres del Tribunal Suprem abans no surtin ferits de l’escenari preparat a la mida del sumari del jutge Llarena. Com no ho és pas, de casual, que l’aplicador del 155, un tal Bermúdez de Castro, reclami, per mitjà d’un periodista fake com Sostres, l’aplicació indefinida de l’article esmentat a una Catalunya considerada ‘província rebel’. Lògica pura.

6. Tot amb tot, i per més orgànics que siguin tots els components de l’estat i per molt bé que funcioni la seva maquinària repressora i propagandística, el granet de sorra dels judicis al dret d’autodeterminació –ja que es tracta d’escarmentar dues o tres generacions perquè oblidin que tenen tot el dret de decidir– en pot desguitarrar els engranatges. Tants pinxos i perdonavides al servei de la raó d’estat no en revelen sinó l’íntima debilitat: ja ha quedat demostrat a la llum pública que l’estat no ho és tot –ni tan sols l’espanyol. I ara temen que no ho podran tot. I a nosaltres ens toca de provar que no podran fer-ho tot.