L’imperi americà del dolor

Edicions del Periscopi publica L’imperi del dolor, la història secreta de la família Sackler, de Patrick Radden Keefe, redactor de The New Yorker i un dels millors periodistes d’investigació dels nostres temps. Fa exactament un any, parlàvem en aquesta secció del seu llibre No diguis res (Periscopi, 2020), sobre la cara fosca de l’IRA, considerat un dels millors llibres de no-ficció de la dècada. Amb L’imperi del dolor, que avui arriba a les llibreries, l’autor es consagra com a excel·lent narrador de no-ficció i rigorós investigador de grans temes que el poder pretén silenciar.

Fa dècades que els ciutadans dels EUA viuen una crisi sanitària molt greu per l’addicció en massa a opioides com ara l’OxyContin, una droga legal, feta d’oxicodona, força més forta que la morfina. Darrere l’OxyContin hi ha la família Sackler, propietària d’un imperi de desenes d’empreses vinculades a la fabricació i venda de productes farmacèutics, a la publicitat i a l’edició de revistes mèdiques. La gran trampa de la seva empresa Purdue Pharma era vendre opioides forts destinats, en principi, a combatre el dolor de malalts greus de càncer, com si fossin analgèsics inofensius per a tothom que tingués dolor de qualsevol mena. D’aquesta manera, el mercat era infinitament més ampli, creixia anualment i es fidelitzava per sempre més a causa de la dependència que originava el fàrmac.

Aviat ho van aconseguir a costa d’amagar les contraindicacions fatídiques del medicament i van obtenir uns beneficis multimilionaris. L’OxyContin va arribar a ser un dels productes de més èxit de la història farmacèutica. Produïa uns ingressos aproximats de trenta-cinc mil milions de dòlars a la família Sackler que, al mateix temps, es forjava una imatge pública de mecenes i filantrops, tot fent importants donacions a universitats, hospitals i museus.

El preu en vides humanes que va pagar la societat americana per la construcció d’aquest imperi familiar va ser superior a la d’americans que han mort en totes les guerres en què el país ha pres part de la Segona Guerra Mundial ençà. Els primers vint-i-cinc anys de venda del producte, més de quatre-cents mil americans havien mort de sobredosi d’opioides.

Els Sackler van comptar amb la connivència –activa o passiva– de l’agència del govern per la regulació d’aliments i medicaments (FDA), d’experts publicistes, d’una legió de comercials agressius, de molts metges, centres de salut i farmacèutics. Malgrat la colossal força dels Sackler, la veritat ha acabat imposant-se. Aquests darrers anys, la família ha estat en l’ull de l’huracà d’una multidemanda judicial com a presumptes responsables de la greu catàstrofe sanitària.

Els Sackler esquiven la justícia

La demanda ha durat anys i ha implicat tots els estats del país, a més de milers i milers de particulars, associacions, professionals de la sanitat i familiars de víctimes mortes de sobredosi. Finalment, gràcies a l’administració Trump, la família va poder deslliurar-se de la responsabilitat legal i criminal, tot pactant amb la justícia el pagament de multes i declarant en fallida la seva empresa principal, Purdue Pharma.

Com és lògic, durant dècades, els Sackler han invertit una fortuna dels seus multimilionaris ingressos, i un exèrcit dels millors advocats del país en la seva defensa implacable i, de vegades, agressiva i intimidatòria, per aconseguir lliurar-se’n de tota mena de culpa. Els tentacles de la família arribaven a dalt de tot. Quan Rudolph Giuliani va deixar l’alcaldia de Nova York es va fer consultor i un dels seus clients va ser Purdue Pharma. El 2001 els seus ingressos vorejaven el milió de dòlars. Cinc anys després va declarar disset milions en ingressos i uns cinquanta milions en actius.

Pe fer front a les crítiques que han rebut durant dècades, una de les excuses recurrents dels advocats de la família ha estat assegurar que l’OxyContin no causa addicció, que els que s’hi enganxen és perquè tenen una mentalitat addictiva. I que tot allò que han venut és perfectament legal i acceptat per l’agència governamental dels medicaments (FDA). El llibre explica que un dels directius de la FDA va haver de dimitir quan es va demostrar la seva relació amb la família i que, anys més tard, un altre va acabar treballant per a ells.

La societat els considera culpables, però l’any 2020 el Departament de Justícia, malgrat la infinitat de proves, testimonis, informes i evidències recollides a tots els estats durant molts anys, va evitar, finalment, de condemnar-los, en canvi d’imposar-los unes sancions econòmiques pactades. I molt favorables a ells. Els 225 milions de dòlars que els Sackler havien de pagar era una mica més del 2% dels deu mil milions que havien extret de la companyia. A la conferència de premsa un periodista va demanar per què el govern federal no havia presentat càrrecs penals contra la família. Jeffrey Rosen, fiscal general adjunt de l’administració Trump, va refusar de respondre.

Un detall molt curiós de la resolució del Departament de Justícia, que Radden subratlla, sembla haver passat desapercebut en un cas tan mediatitzat. El govern “donava suport a la petició dels Sackler de convertir Purdue Pharma en una suposada corporació d’utilitat pública, que continuaria venent opioides, però distribuiria els guanys entre els estats perquè poguessin lluitar contra la crisi d’opioides”. És a dir, que els Sackler han aconseguit convertir l’empresa responsable de la mortal catàstrofe sanitària en una mena de fundació benèfica que, paradoxalment, continuava venent legalment una droga letal per a molta gent.

L’empresa Purdue Pharma es va declarar en fallida. Ells s’han desfet de la indústria farmacèutica i han amagat les fortunes a paradisos fiscals. El seu nom ha estat esborrat d’importants universitats, museus i fundacions als quals havien destinat generoses donacions filantròpiques en favor de l’art, la cultura i la investigació científica. Però mai no han hagut d’encarar-se a la seva culpabilitat davant la societat i el mig milió de víctimes de les seves drogues legals i dels seus mètodes fraudulents d’informació i promoció dels fàrmacs.

La història d’un segle de capitalisme americà

Patrick Radden Keefe fa una radiografia exquisidament precisa de la saga familiar i del funcionament de la seva galàxia industrial, com també dels principals processos judicials a què han estat sotmesos durant dècades. Atès que ja hi ha més llibres bons sobre la crisi dels opioides, la seva intenció era aprofundir en la família, escriure una saga familiar de tres generacions de Sacklers, cadascuna lligada a la seva època i a estratègies més depredadores de fabricar, promocionar i vendre drogues legals, cada vegada més addictives i, per tant, font d’un immens i multimilionari negoci nacional amb filials internacionals.

Si la justícia americana no va fer responsables els Sackler del mig milió de víctimes mortals, el monumental llibre de Patrick Radden Keefe no en deixa cap dubte, ni de la seva culpabilitat conscient, ni de la seva perversitat comercial i cinisme moral sense escrúpols. L’imperi del dolor, durant més de sis-centes pàgines apassionants i molt amenes, ens submergeix en el món dels Sackler. És la història de com volien canviar el món, “una història d’ambició, filantropia, crim i impunitat, de corrupció de les institucions, de poder i avarícia”, escriu l’autor.

L’epopeia de la vida dels Sackler i de la dinastia que van fundar és també la història d’un segle de capitalisme americà.

Mitjançant els seus advocats, els Sackler es van negar rotundament a ser entrevistats per l’autor. Al·legaven que en un primer article que Radden havia escrit a The New Yorker havia mentit i tergiversat els fets. Des dels despatxos dels seus eficaços advocats d’elit, van pressionar tots els estaments possibles per tal d’aturar la investigació del periodista i l’edició del llibre. Sense èxit.

Per això al llibre no parlen els Sackler directament, però parlen els seus documents empresarials i personals, cartes, correus, memoràndums, actes de reunions, informes i confidències. L’autor, sobretot, ha explorat tones de documentació judicial fruit de les infinites demandes que la família i l’empresa Purdue Pharma han hagut d’afrontar al llarg dels anys.

Han estat dos anys de feina, l’estudi de desenes de milers de documents i més de dues-centes entrevistes amb moltes persones –identificades o amb pseudònim– que han treballat per a la galàxia d’empreses de la família. El resultat és impressionantment clar i evident: els Sackler eren conscients de què feien i de què amagaven als consumidors i a l’opinió pública per tal d’anar multiplicant les vendes i els ingressos multimilionaris.

El llibre ho explica pas a pas, per generacions, travessant èpoques històriques i polítiques. També ens informa sobre com funciona realment la indústria farmacèutica i el seu món de publicitat i màrqueting. Les trampes i il·legalitats habituals, la connivència i subornabilitat dels científics i tècnics de l’agència del govern FDA (Food and Drugs Administration) o dels polítics i els jutges. Tot plegat, afegit al silenci eixordador de les moltes institucions culturals que es beneficiaven de les seves generoses donacions filantròpiques. Des del Metropolitan Museum of Art i la Smithsonian Institution, passant per moltes de les principals universitats i museus americans, anglesos i francesos, entre els quals hi havia, també, la Tate Gallery i el Louvre.

Val a dir que aquest treball periodístic i més que s’han escrit per denunciar la crisi dels opioides, hi són, també, gràcies a l’impuls, la denúncia, la tenacitat i la informació que milers de ciutadans afectats i víctimes han anat fent sortir a la llum pública, amb les seves declaracions i les seves denúncies contra les empreses de la família. El periodista en deixa constància quan recorda que, després de publicar un primer article sobre el tema, va rebre moltes trucades i molts missatges valuosos, oferint-li informació.

Aquests darrers anys del gran litigi, a les denúncies ciutadanes també s’hi van afegir artistes i gent de la cultura, com ara Nan Goldin i el seu grup Prescription Addiction Intervention Now (PAIN) que protestaven contra la impunitat dels Sackler amb accions d’impacte. Organitzaren per sorpresa performances contra els Sackler al Metropolitan de Nova York, o al Museu del Louvre, on hi havia sales amb part del llegat i les donacions de la família.

La bola de neu de l’escàndol mediàtic i judicial va anar creixent, fins a esdevenir indeturable. Per exemple, la cantant Courtney Love va ser convidada a una desfilada de moda de la marca d’un dels Sackler. No devien saber que el seu marit, Kurt Cobain, havia estat addicte a l’heroïna i s’havia suïcidat. I que ella mateixa s’havia hagut de desintoxicar de l’heroïna, i, més tard, de l’OxyContin. Love no va assistir a l’acte i, per contra, féu unes declaracions explosives a la premsa. Després d’afirmar que era una de les ionquis reformades més famoses del planeta, afegí: “És una petició vergonyosa i ofensiva, després del que jo, molts dels meus amics i milions d’addictes hem passat per culpa de l’OxyContin.”

La forja de la dinastia Sackler

Els tres germans Sackler, Arthur, Mortimer i Raymond, tenien un origen humil. Eren fills d’un matrimoni d’immigrants jueus de Brooklyn que regentaven una botiga de queviures. Tots tres van estudiar medicina, i alhora eren molt emprenedors, infinitament ambiciosos i uns treballadors hiperactius.

Van començar treballant en un psiquiàtric i comprant una petita empresa farmacèutica als anys cinquanta. Al voltant seu van fundar una agència de publicitat, una revista mèdica, una editorial mèdica, un servei de notícies per a metges i una ràdio. La propaganda estava assegurada. Amb aquests eixos i una gran habilitat per a la publicitat i les finances, en poques dècades van arribar a ser una de les famílies més riques dels EUA. Segons la revista Forbes, la seva fortuna va arribar a ser valorada en uns catorze mil milions de dòlars, una xifra que superava la dels Rockefeller.

Un col·laborador republicà: Fèlix Martí-Ibáñez

Al llibre hi ha una dada molt curiosa que hauria d’interessar els historiadors d’aquí. Un dels col·laboradors dels Sackler més fidels ja de bon començament va ser el psiquiatre Fèlix Martí-Ibáñez, que havia tingut diversos càrrecs polítics de sanitat al govern de la Generalitat i al de la República. Acabada la guerra de 1936-1939, es va exiliar a Nova York. Conegué els germans treballant en un centre psiquiàtric i forjaren una relació per a tota la vida. Va estar tan lligat a la família que dirigia la revista de medicina MD i l’editorial MD Publications, dues empreses vinculades als Sackler (o dels Sackler) en què ell figurava com a cap visible. L’any 1958 una comissió d’investigació del senat el va citar per interrogar-lo sobre la relació dels Sackler amb l’agència governamental del medicament. El consideraven la “façana” dels tres germans. Ell no s’hi va presentar, al·legant que estava malalt.

La gran escalada comercial de l’OxyContin

La família va començar col·laborant amb més empreses farmacèutiques per introduir en el mercat fàrmacs com ara Librium i Vàlium. Va ser un èxit. El Vàlium es va popularitzar tant que va ser el protagonista d’una cançó dels Rolling Stones. Ells continuaren “innovant” i creant fàrmacs, fins a idear i introduir en massa al mercat l’OxyContin, més fort que la morfina. I van aconseguir de vendre’l a milions de persones per a la més àmplia gamma d’afeccions doloroses, bo i amagant-ne els efectes secundaris. Alhora, es convertiren en uns experts a desviar legalment tota mena de demandes de les víctimes, fins que van haver d’encarar-se a milers de denúncies provinents de tots els estats de la unió.

Ells i el seu exèrcit d’advocats al·legaven sempre innocència i desconeixement. O negaven directament la relació entre els morts per sobredosi i la seva empresa. Tot i que no disposaven de cap informe en què poguessin recolzar els seus arguments, car d’entrada no havien fet cap mena d’assaig per a saber les propietats addictives del seu producte.

Naturalment, mentien. En la seva investigació, entre moltes proves inequívoques, Patrick Radden, explica, per exemple, que el 2013, el personal de l’empresa Purdue Pharma va informar els Sackler, reunits al consell d’administració, que les morts per sobredosi s’havien triplicat d’ençà del 1990 i que eren la “punta de l’iceberg”, perquè per cada individu que moria de sobredosi, n’hi havia cent més que tenien dependència o abusaven d’opioides amb recepta.

L’OxyContin es venia a les farmàcies i al mercat negre. La gent ingeria les píndoles o les trinxava per esnifar-les o desfer-les en una cullera i punxar-se. Fins i tot en una època determinada, quan les existències del fàrmac no podien arribar a satisfer la demanda, els camells dels barris van introduir com a substituta l’heroïna. Van començar regalant sobrets d’heroïna a jonquis de l’OxyContin. Igual que havien fet els Sackler al principi amb el seu fàrmac per introduir-lo al mercat amb facilitat. L’epidèmia de morts per opioides ja era indeturable, els addictes a l’OxyContin o a l’heroïna creixien a un ritme alarmant. Fins que la societat civil, a base de demandes judicials, va aconseguir de frenar l’activitat dels Sackler, tot i que ja per a molts era massa tard.

La família americana més malvada

Ja he dit que, finalment, el Departament de Justícia nord-americà va pactar una sortida digna per als Sackler, que van pagar multes milionàries, insignificants en comparació amb la gran fortuna que tenien a costa de les víctimes. A final del 2020 una comissió del congrés va obligar dos membres del clan a comparèixer en una vista sobre “El paper de Purdue Pharma i la família Sackler en l’epidèmia d’opioides”. Va ser, segons Radden, com un acte ritual. Com que la comunitat no podia fer-los pagar pels seus actes, els sotmetrien a una cerimònia d’humiliació. Ells van respondre a tot amb els seus arguments de sempre.

Jim Cooper, un veterà congressista de Tennesse, un estat devastat per l’OxyContin, va concloure: “Assistir al seu testimoni em fa bullir la sang. No estic segur que conegui cap família americana més malvada que aquesta.”

Malauradament, la crisi de les addicions als opioides ha arribat fins als nostres dies. La pandèmia del 2020 i el col·lapse econòmic derivat van intensificar encara més la crisi dels opioides. L’aïllament i l’estrès van fer que molta gent recaigués i les xifres de morts per sobredosi van assolir màxims en moltes zones del país.