22.06.2020 - 21:50
|
Actualització: 23.06.2020 - 08:55
La pandèmia de covid-19 ha posat a prova els governs i els repartiments de competències arreu del món. Als territoris europeus amb conflictes territorials històrics o amb fortes pulsions regionalistes i independentistes, la prova ha estat de foc, i ara se’n comencen a veure les conseqüències: l’anhel d’abandonar l’estat o d’aconseguir una gestió més diferenciada s’han aprofundit. Per exemple, el cas de Flandes amb Bèlgica i d’Escòcia amb el Regne Unit. Ho apunta un article de la prestigiosa London School of Economics que signa Jonathan Parker.
L’extrema dreta independentista del Vlaams Belang es dispara a Flandes
A Flandes, mentre el govern federal belga agonitza, encapçala les enquestes el partit independentista d’extrema dreta Vlaams Belang, que es va fundar el 2004 quan un jutge forçà la dissolució del seu predecessor, el Vlaams Blok, perquè tenia un programa nítidament racista. Aquesta crescuda a les enquestes ha fet que la formació fins ara capdavantera i que encapçala el govern regional, la Nova Aliança Flamenca (N-VA), hagi apujat el to amb què habitualment fa bandera d’un nacionalisme pragmàtic i moderat, en favor d’una dissolució gradual de l’estat belga.
Ara, demanen que, com a primer pas per a aquesta dissolució, l’estat belga esdevingui confederal. De fet, la debilitat del govern federal ha estat la diana de totes les crítiques de l’N-VA, que ha demanat traspassos de competències durant tot el confinament. Consideren que el repartiment de responsabilitats actual ha llevat eficàcia a la resposta a la pandèmia i per això demanen que el control de la sanitat esdevingui totalment territorial. No sembla que res d’això que demanen sigui probable, però el canvi de posició obstrueix encara més la situació, que ja és de col·lapse institucional.
Les darreres eleccions federals es van fer el 26 de maig de l’any passat, però van deixar un parlament tan fragmentat que, just abans de la pandèmia, encara no s’havien desembussat les negociacions per a atènyer una coalició governamental estable. En lloc d’això, es va constituir una mena de nou govern provisional presidit per Sophie Wilmès, fins aleshores ministra de Pressupost. El 16 de març, quan feia dos dies que el govern espanyol havia proclamat l’estat d’alarma, el rei belga va demanar a Wilmès que es presentés a la investidura per establir un govern que gestionés la pandèmia.
Ho va aconseguir, però va haver de ser amb suport de partits que s’hi oposen obertament, com els socialistes o els ecologistes. Wilmès forma part del Moviment Reformista, una formació liberal, i comparteix executius amb els liberals i demòcrata-cristians flamencs. La urgència va desencallar la situació, però la unitat era un miratge. El govern de Wilmès fa aigües pertot arreu i, tal com assenyala Parker, la previsió és que a final d’aquest mes arrenqui una nova tongada de negociacions. Els punts de partida són encara més complicats que abans, perquè la dreta s’ha trobat afeblida, a Flandes s’ha disparat l’independentisme i a Valònia el govern regional d’esquerres no té gens ni mica d’interès a descentralitzar.
Les enquestes propulsen el sí a la independència escocesa
Ahir una enquesta de Panelbase indicava que el 54% dels escocesos votarien sí en un referèndum d’independència, contra un 46% que hi votaria no. No solament el decalatge és el més ample d’ençà del juny del 2016, i no tan sols cal apuntar que d’aleshores ençà tots els sondatges havien donat la victòria al no de manera gairebé ininterrompuda. Perquè des de l’agost del 2015 que el sí no superava el 50% en cap enquesta. La primera ministra, Nicola Sturgeon, que el desembre proppassat ja va demanar al primer ministre britànic, Boris Johnson, la transferència de poders per a fer un segon referèndum, ha sortit avantatjada de la gestió de la pandèmia.
La primera proposta de Johnson sobre com abordar la pandèmia (és a dir, restriccions poc dures i protecció de l’economia), a més del fet que hagués de rectificar, han acabat exalçant l’actitud del govern escocès, molt més ‘moderat i cautelós’, tal com indica Parker en el seu article. Hi ha contribuït que el govern britànic respectés la distribució habitual de competències i no centralitzés la gestió, com sí que va fer el govern espanyol. De fet, l’executiu de Johnson no va ni tan sols declarar estat d’alarma o d’emergència: el Parlament de Westminster va aprovar una llei específica per a afrontar la covid-19.
Si la tendència es confirma i el creixement de l’aval a la independència es tradueix en un suport més ample que no pas l’actual al Partit Nacionalista Escocès de Sturgeon, a les eleccions del maig de l’any vinent el govern escocès podria tenir una majoria prou sòlida per a provar de forçar legislativament un segon referèndum d’independència. És un fenomen nou: com diu Parker, ‘abans de la pandèmia […] la probabilitat d’una victòria d’aquesta magnitud era molt menor, sobretot atès que l’SNP fa catorze anys que mana i començaven a emergir dubtes sobre la seva competència governamental’. Després de la pandèmia, les coses sembla que comencen a ser una mica diferents.
