01.07.2023 - 21:40
Dimecres a dos quarts de deu del matí es farà pública una de les grans decisions de la justícia europea que marcaran el futur de la llarga batalla entre els exiliats i l’estat espanyol. El Tribunal General de la UE (la primera instància del Tribunal de Luxemburg) dirà si el president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín i Clara Ponsatí mantenen la immunitat com a europarlamentaris. Perquè dictarà una sentència sobre la denúncia que tots tres exiliats van presentar contra l’aprovació al Parlament Europeu del suplicatori que va demanar el jutge Pablo Llarena per a poder reactivar les euroordres contra ells i que els va retirar una part de la immunitat.
Fa més d’un any que tenen la immunitat restablerta de manera provisional, perquè el TJUE, que és la segona i màxima instància judicial a Luxemburg, els la va concedir pel perill real que fossin detinguts i extradits a l’estat espanyol i els causessin un mal irreparable com a europarlamentaris. I ara arriba l’hora de la veritat, la de resoldre el litigi, tot i que encara hi haurà l’opció d’un darrer recurs al TJUE sobre el contingut de la sentència. Si el Tribunal General dóna la raó als exiliats, el revés al Parlament Europeu serà històric, perquè no s’ha revocat mai un suplicatori, i l’estat espanyol quedarà encara més mal parat en la batalla judicial internacional. En canvi, si valida el suplicatori, Puigdemont i Comín quedaran exposats, si més no temporalment i de manera immediata, a unes noves euroordres que Llarena podrien trigar hores, més que no pas dies, a enviar.
Ara, la possibilitat que el TGUE pugui fer dimecres una sentència que doni una carta de retorn als exiliats és remota. La defensa de Puigdemont, Comín i Ponsatí ha explorat aquesta possibilitat en la segona sentència que dictarà, simultàniament, dimecres el tribunal i que té a veure amb una petició d’empara de la seva immunitat que diversos eurodiputats, encapçalats per Diana Riba, van presentar al president d’aleshores, David Sassoli, poc abans de la sentència del Suprem contra els presos polítics i l’emissió de noves euroordres. Sassoli no va tramitar la petició, i després es va demostrar el risc real que corrien malgrat la condició que tenien efectivament com a eurodiputats. La condició… i la immunitat. Però quina immunitat? La que els protegeix també dins l’estat espanyol i que el Suprem mai no els ha reconegut? Gonzalo Boye i el seu equip esperen que en algun passatge d’aquesta sentència el tribunal es pronunciï sobre aquesta qüestió, però la possibilitat que ho faci d’una manera clara és remota. És a dir, difícilment dimecres el TGUE dirà res que pugui assegurar el retorn a Puigdemont i Comín.
Què farà el TGUE?
Hi pot haver grisos, parts més o menys interpretables, però en la sentència sobre el suplicatori hi haurà una qüestió de blanc o negre: és vàlid o no? El TGUE el validarà? El validarà quan hi va haver un ponent neonazi que va participar en un acte de Vox amb crits de Puigdemont a la presó, que va ser el mateix per a tots tres eurodiputats, amb un president de la Comissió d’Afers Jurídics que era de Ciutadans i que feia manifestacions públiques hostils contra els afectats, que s’apartava de la imparcialitat obligada pel seu càrrec? Un suplicatori que naixia d’una voluntat de persecució política per part dels poders de l’estat (allò que es coneix com a fumus persecutionis), amb vulneracions de drets polítics constatades no solament per organitzacions de defensa dels drets humans sinó per organismes vinculats a les Nacions Unides i una divisió dins el plenari inèdita en la votació? I amb declaracions públiques ben recents del president del govern d’Espanya dient que la reforma del codi penal que va entrar en vigor el gener serviria per a poder extradir finalment Puigdemont a l’estat espanyol.
Un suplicatori, a més, amb diverses irregularitats, com ara l’informe del ponent sobre Clara Ponsatí que calcava els de Puigdemont i de Comín quan la consellera no era reclamada pels mateixos delictes; i amb filtracions a la premsa espanyola sobre el contingut i resolució dels informes mateixos que vulnerava la confidencialitat obligada… Un suplicatori, en fi, que responia a unes euroordres que precisament aquest mes de gener Llarena va retirar perquè estaven caducades per l’entrada en vigor del nou codi penal, perquè ja no existeix el delicte de sedició. Quina validesa té, això, ara?
Ho tindrà en compte, tot plegat, el TGUE? Aquest darrer aspecte, el de la caducitat, per dir-ho així, seria prou perquè el tribunal digués que la causa ha perdut objecte, que aquell suplicatori ja no té sentit, que, per tant, els eurodiputats mantenen la immunitat i que si els la volen llevar per poder enviar noves euroordres contra ells caldrà que s’aprovi abans un nou suplicatori. És un dels darrers arguments que va aportar la defensa de Puigdemont, de Comín i de Ponsatí als cinc magistrats del TGUE que aquests darrers mesos han deliberat.
I si anul·len el suplicatori?
Amb aquest argument n’hi hauria prou per a anul·lar el suplicatori, i potser seria la manera més fàcil de fer per al tribunal i la que causaria menys mals de cap a l’estat espanyol. Seria, això no obstant, una desautorització de les pretensions del Tribunal Suprem i un fet inèdit en la història de l’eurocambra. Però el revés seria molt més gran si el TGUE admetés els arguments més polítics que han exposat els eurodiputats per a revocar el suplicatori, és a dir, si digués que sí que hi va haver una motivació política, un fumus persecutionis, en la petició del suplicatori i en la pretensió d’extradició de Puigdemont; o que hi va haver una manca d’imparcialitat manifesta per part tant del ponent com del president de la Comissió d’Afers Jurídics. De fet, el vice-president del TJUE, Lars Bay Larsen, va dir l’any passat en la resolució que restablia cautelarment la immunitat als exiliats que a primera vista el comportament del búlgar Ànguel Djambazki i de l’espanyol Adrián Vázquez “manifestava una presa de partit o un prejudici personal desfavorable envers els recurrents”. I va fer notar que el Parlament Europeu, com a contrapart, tot i que deia que no era així, que no hi havia parcialitat, no negava pas que existissin aquests comportaments.
En tot cas, deia Bay Larsen, haurà de ser el tribunal que coneix del fons de la demanda qui determini si fou així. I dimecres ho sabrem. Una revocació del suplicatori amb aquests arguments faria trontollar encara més tot l’edifici repressiu que l’estat espanyol va alçar per perseguir l’independentisme com a resposta al Primer d’Octubre. I tant si els arguments són uns com uns altres, l’anul·lació del suplicatori i el manteniment de la immunitat dels eurodiputats crearia un precedent important, perquè consolidaria l’eurocambra com un espai blindat de lluita a l’exterior no solament per als exiliats actuals sinó per als que hi pogués haver en un futur. Per això és important aquest litigi, i l’estat espanyol vol desactivar aquesta trinxera fonamental que el va minant en el front exterior.
En cas que el suplicatori fos anul·lat, el Parlament Europeu tindria l’opció de recórrer contra la decisió al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, cosa que faria que el procediment s’allargués molt més. Però és ben possible que en desistís, i que assumís la responsabilitat institucional d’acceptar i aplicar la resolució del tribunal de la Unió. I més encara tenint en compte que solament resta un any de legislatura europea, i que els ritmes judicials anirien segurament més enllà.
I si el confirmen?
Però pot ser que el TGUE faci cas dels arguments del Parlament Europeu i digui que el suplicatori es va aprovar correctament, que no és demostrable cap persecució política ni manca d’imparcialitat ni irregularitats en el procediment. En aquest cas, d’ençà del moment mateix de la publicació de la sentència, dimecres al matí, deixarien de tenir la immunitat que els protegeix a tots els estats de la UE tret de l’estat espanyol, on ara mateix ja no tenen la immunitat reconeguda ni respectada. Però aquesta retirada de la immunitat tan sols serviria per a poder tramitar unes euroordres que el gener Llarena va retirar perquè havien caducat. Vet ací la contradicció amb què es trobaria qualsevol tribunal de qualsevol estat membre que rebés unes euroordres noves…
Ara, la defensa dels eurodiputats té coll avall que una validació d’aquell suplicatori implicarà que el jutge Pablo Llarena enviarà unes noves euroordres contra ells immediatament. I potser per això encara no ho ha fet amb Lluís Puig, que no és eurodiputat i contra qui ja podria haver actuat. Perquè possiblement cerca un cop d’efecte i les vol enviar totes alhora. En aquest cas, els eurodiputats Puigdemont i Comín (Ponsatí no, perquè el delicte de desobediència pel qual la reclama Llarena no pot justificar l’emissió d’una euroordre) serien reclamats per malversació agreujada (una pena que pot implicar fins a dotze anys de presó) i començaria la tramitació de les euroordres en un tribunal de l’estat on es trobessin, en principi, Bèlgica.
I Bèlgica hauria de tenir en compte, d’entrada, que Puigdemont i Comín com a eurodiputats tenen intacta la immunitat de desplaçament, és a dir, que no podria prendre cap decisió sobre la seva situació personal que els impedís d’assistir a les reunions de treball com a europarlamentaris, fos a Brussel·les o a Estrasburg. I també (i sobretot) la contradicció de comprovar que el suplicatori validat tan sols els retira la immunitat per a unes euroordres que es van retirar (per sedició) i no pas per les noves.
Sigui com sigui, en aquest cas els exiliats recorrerien contra la sentència en darrera instància al TJUE, amb la petició afegida d’unes noves mesures cautelars que els tornessin a restablir provisionalment la immunitat. I res no fa pensar que els factors de risc de detenció i extradició que va esgrimir el TJUE per justificar les mesures cautelars actuals hagin desaparegut, ans al contrari, més aviat s’han agreujat. I la detenció de Clara Ponsatí a Barcelona el mes de març el fa més evident, perquè ja no és un risc hipotètic sinó real; una eurodiputada amb immunitat i esgrimint la seva credencial detinguda en directe i a plena llum del dia al centre de Barcelona. Ben segur que aquest argument seria emprat per la defensa i tingut en consideració pel TJUE.
Què diria Bèlgica? El pes de la sentència del 31 de gener
El tràmit de resolució d’unes noves cautelars es podria allargar uns quants mesos. Però no seria ni de bon tros prou temps perquè es pogués resoldre un procés d’extradició, i encara menys a Bèlgica, que ja va refusar de manera ferma l’euroordre contra Lluís Puig pel delicte de malversació agreujada. El jutge belga hauria de dir d’entrada si el suplicatori autoritza a tramitar la nova euroordre, o si en caldria un de nou. En cas de dubte, sempre pot formular una pre-judicial al TJUE sobre com hauria de procedir, i això eternitzaria encara més tot el procediment.
A més, Bèlgica té a les mans els criteris i les instruccions del TJUE per a decidir si executa una nova euroordre contra els exiliats catalans, en cas que arribi. És la sentència sobre les pre-judicials de Llarena del 31 de gener d’enguany. El tribunal hi va deixar clar que la negativa a executar una euroordre havia de ser excepcional, però que si l’afectat demostrava amb dades objectives que hi havia el risc de veure vulnerat els seus drets fonamentals i que hi havia deficiències sistèmiques del poder judicial de l’estat que el reclama, fossin generals o que afectessin un grup objectivament identificable de persones, l’euroordre es podia refusar. I va dir que la decisió de Bèlgica de rebutjar l’extradició de Lluís Puig s’havia ajustat al dret de la Unió. Per tot plegat es fa molt difícil de pensar que Bèlgica autoritzi mai cap euroordre contra els exiliats catalans.
I el retorn de Puigdemont?
Hi ha encara l’altra causa sobre la qual el TGUE dictarà sentència dimecres, la de la demanda de protecció de la immunitat de Puigdemont i Comín el 10 d’octubre de 2019, quatre dies abans de la sentència contra el procés, que no va ser atesa per Sassoli. La defensa dels eurodiputats té força assumit que el tribunal no els donarà la raó en l’objecte de la demanda, és a dir, que el tribunal pot ben dir que el president del parlament va actuar bé, que no tenia pas l’obligació de tramitar aquella demanda d’empara. Però cerquen la validació d’un argument més de fons, que el tribunal es pronunciï sobre l’abast de la immunitat de Puigdemont i Comín com a eurodiputats d’ençà de la seva elecció.
Tant l’estat espanyol com el Parlament Europeu donen per fet que la immunitat que tenen no els protegeix dins el territori espanyol, perquè assumeixen l’argument de Llarena segons el qual la van perdre en el moment en què van ser processats pel Primer d’Octubre. Però la defensa dels eurodiputats diu que no poden perdre aquesta immunitat si no s’ha obert judici oral contra ells en el moment en què són elegits. I aquest no és pas el cas ni de Puigdemont ni de Comín, que no han estat jutjats perquè la justícia espanyola no els ha pogut extradir. I per això –recorda Boye– tenen totes les immunitats d’ençà del moment que van ser proclamats electes. Per això, retrospectivament, és important el qüestionament d’aquella decisió de Sassoli de no tramitar la petició de Diana Riba: perquè fa aflorar tots els nivells de protecció que tenen i que els blindarien de Llarena dins l’estat espanyol.
Si el TGUE aclarís en alguna part de la sentència que la immunitat els protegeix també dins l’estat espanyol, Puigdemont i Comín tindrien un bon bitllet de tornada, que sempre implicaria un cert risc jurídic tenint en compte el comportament del Suprem. Però difícilment hi haurà cap referència en aquest sentit perquè senzillament no és l’objecte de la demanda, i és una qüestió prou fonamental i espinosa perquè el TGUE no hi entri si s’ho pot estalviar. La primera instància judicial de Luxemburg és més eixuta i més prudent a l’hora de fixar nova doctrina perquè sempre tindrà per damunt el TJUE, que és qui diu amén.
