Vint-i-set pàgines sobre Junqueras per a avergonyir Espanya i la UE

El Tribunal Suprem espanyol ha rebut una plantofada de l’advocat general de la UE, el polonès Maciej Szpunar, per la immunitat d’Oriol Junqueras com a europarlamentari. Manuel Marchena i els altres magistrats del tribunal del judici contra el procés van violar drets fonamentals de Junqueras com a eurodiputat; van violar-ne la immunitat com a electe a les eleccions del 26 de maig quan li van impedir d’assistir a la sessió constitutiva del Parlament Europeu i també retenint-lo empresonat tots aquests mesos d’estiu, mentre era un diputat elegit directament per ciutadans europeus.

Les conclusions de l’advocat general són molt contundents sobre les tres preguntes que li va adreçar el Suprem en relació amb la immunitat de Junqueras, que es poden resumir en aquesta frase: ‘Els votants elegeixen diputats, no pas aspirants a diputats.’ Aquestes conclusions no són jurídicament vinculants, però l’opinió de l’advocat tindrà molt de pes en la decisió que acabi prenent d’ací a unes setmanes el Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

Cal una certa prudència a l’hora de valorar aquestes consideracions, doncs. Però el fet que una autoritat com l’advocat general de la UE hagi fet públics aquests arguments sobre la immunitat de Junqueras és molt important, i no tan sols per què pugui decidir el TJUE sobre aquesta causa, sinó per l’efecte que pot tenir en les demandes presentades en aquesta mateixa cort per Carles Puigdemont i Toni Comín, també per la qüestió de la immunitat com a eurodiputats; i encara per les demandes que pugui formular d’ara endavant Junqueras sobre la vulneració de drets fonamentals, tant al Tribunal Constitucional espanyol com al Tribunal Europeu dels Drets Humans, amb seu a Estrasburg. Perquè Junqueras podrà fonamentar molt millor la denúncia per la violació del dret de participació política, del dret del sufragi passiu i ensems el dret del sufragi actiu dels centenars del milió de votants que el van elegir.

Aquest informe del polonès Szpunar és un fil des del qual es pot començar a descabdellar tota una estratègia judicial, impulsada, encoratjada i aplaudida políticament per l’estat espanyol, per a deixar apartats de la vida política durant molts anys els dirigents polítics que van encapçalar els fets de la tardor del 2017. Una estratègia que s’ha dut tant a l’extrem que ha anat originant la vulneració constant i permanent dels drets dels dirigents polítics empresonats i exiliats. Aquesta manera de trescar per viaranys propis d’estats autoritaris que castiguen la dissidència política ha menat a uns incidents de recorregut molt escandalosos, com ara la sentència de Slesvig-Holstein i el fracàs sistemàtic de les euroordres, en què es contrasta el punt de vista espanyol amb el d’unes altres jurisdiccions europees sobre uns mateixos fets; com la patinada de Pedro Sánchez confonent el poder executiu i el judicial quan va sortir a fer la promesa electoral de dur el cap de Puigdemont a Espanya; i com aquests arguments continguts en vint-i-set pàgines d’exposició d’un punt de vista inequívoc sobre la vulneració dels drets de Junqueras pel Suprem.

Marchena, caçat

Perquè en la qüestió pre-judicial presentada al Tribunal de Luxemburg, el Suprem demanava quin era l’abast de la immunitat de Junqueras com a europarlamentari, és a dir, si es podia considerar que la immunitat l’adquiria en el moment que es constituïa el Parlament Europeu o li venia d’abans. El tribunal ja es va encarregar d’impedir que pogués anar a la sessió de l’eurocambra, el 2 de juliol a Estrasburg; aleshores l’argument va ser que, com que no havia jurat la constitució espanyola, no havia pogut assumir plenament la condició d’eurodiputat ni les prerrogatives que té associades, com la de la immunitat. Però si no la va jurar fou perquè el tribunal mateix li ho va impedir, al contrari del que va fer quan Junqueras i més presoners polítics van ser elegits a les corts espanyoles. Totes les argúcies que es va empescar Marchena per impedir que Junqueras anés a Estrasburg i pogués exercir d’eurodiputat són ridiculitzades per l’advocat de la UE quan identifica el cor de la qüestió: Junqueras tenia immunitat, perquè era eurodiputat, atès que l’havien elegit els ciutadans, i això ha de pesar més que no els formalismes posteriors (la jura o promesa de la constitució espanyola, per exemple) que hi afegeixin després els estats membres. ‘El raonament basat en el fet que la condició de diputat del Parlament [Europeu] només s’adquireix si es compleixen formalitats exigides pel dret nacional […], em sembla contrari a la idea del sufragi universal directe i de mandat representatiu.’

L’advocat general va advertir la jugada de Marchena contra Junqueras, i per això diu: ‘Impedir que qui ha estat legalment elegit per a un càrrec públic presti la promesa o el jurament exigit per a assumir el càrrec és un mètode perfecte per a privar-lo del càrrec en qüestió, malgrat la voluntat dels qui tenen la competència legal per a investir-lo.’ I responent a una de les qüestions que feia el Suprem, Szpunar afirma que el mandat d’un eurodiputat comença quan comença el període de sessions, efectivament, però que això tant és vàlid per als que hi poden assistir com per als qui no ho poden fer per impediments sobrevinguts, com ara els que va imposar el Tribunal Suprem a Junqueras. ‘Aquest diputat està emparat, des d’aquest moment, per la immunitat parlamentària.’

El revés argumental al Suprem és contundent. I també és un toc d’atenció a les altres parts que el 14 d’octubre eren al Tribunal de Luxemburg en la vista sobre la qüestió pre-judicial sobre Junqueras, i que s’arrengleraven amb la fiscalia: el govern espanyol (el mateix que ara demana la col·laboració d’ERC per a poder investir Pedro Sánchez), la Comissió Europea i el Parlament Europeu. Tots van fer pinya entorn d’una interpretació restrictiva del dret comunitari, en un apartat tan sensible com el dels drets fonamentals. Tant la Comissió, com l’eurocambra com el govern espanyol van avalar els impediments i els arguments per a justificar que a Junqueras li hagi estat vulnerada la immunitat, basant-se únicament en l’excusa del jurament necessari de la constitució espanyola.

El paper galdós de la Comissió i del Parlament Europeu

És preocupant que la Comissió o que el Parlament Europeu no siguin els primers a protegir la preeminència del dret comunitari sobre els capricis jurídics d’Espanya, o dels estats membres que siguin, i més encara en afers com aquests, i que hagi de ser l’advocat general de la UE qui ho hagi d’aclarir. Que no ho facin per la prudència de no incomodar un soci, de no violentar un estat membre en una qüestió que sempre s’ha volgut presentar com un afer intern però que, amb aquest informe, és evident que incumbeix de ple la UE. Que no ho facin, en definitiva, per les pressions espanyoles; que no siguin capaços de dir això: ‘El Parlament Europeu ja no és format per representants dels pobles dels estats membres, sinó per representants dels ciutadans de la Unió. Ja no són delegats dels parlaments nacionals, sinó que són elegits per sufragi universal directe.’

L’advocat general de la UE diu, això sí, que una vegada condemnat amb sentència ferma per inhabilitació Oriol Junqueras, la resposta a les preguntes sobre la seva immunitat ara ja no pot tenir efecte. Però aquests arguments, tot esperant si el TJUE els fa seus, poden ser el fonament per a demanar la nul·litat de la sentència del Suprem en el cas de Junqueras; perquè el Tribunal Constitucional no pugui negar-li l’empara o perquè més endavant el Tribunal d’Estrasburg condemni Espanya. I també perquè Carles Puigdemont i Toni Comín puguin guanyar la seva causa per la immunitat, i perquè les euroordres contra ells tinguin un factor més, potser el definitiu, per a ser enterrades definitivament.